Capítol LXIV

ALMIROS, TOT O RES

En la llarga hivernada entre l’any 1310 i el 1311, decidírem no moure’ns d’on érem, a tocar de la costa, entre les ciutats d’Almiros i Làmia, amb el campament protegit per uns turons propers. El fet de mantenir-nos immòbils durant uns mesos ens va portar certa tranquil·litat, en tornar a l’ordre de les tasques de cada dia. La primera i única paga dels francs ens va permetre negociar amb els habitants de la zona, als quals havíem deixat de considerar com a víctimes propiciatòries, encara que molts dels que havien marxat no tornaren pas.

Els nostres exploradors, que vigilaven la rodalia, ens informaven ara i adés de moviments de contingents militars que, provinents d’arreu, s’anaven agrupant en zones no gaire allunyades de nosaltres. Per les descripcions dels penons que lluïen aquelles forces, poguérem identificar forces militars provinents de Nàpols, Negrepont, Tessalònica i Tebes, entre altres. Tots els aliats dels francs anaven a trobar-se amb el duc d’Atenes per formar una coalició sota comandament únic de Gualter de Brienne. L’objectiu comú era foragitar-nos a la força, ja que en menys de deu anys havíem passat d’aliats invencibles d’uns i altres a enemics repudiats i indesitjables.

Durant aquell període de temps, el duc d’Atenes va enviar tot de missatges perquè marxéssim de les seves terres. Les reunions del consell eren contínues i les discussions, inacabables. Al final, el criteri acceptat per la majoria fou romandre on érem i esperar els moviments dels nostres enemics. La nostra host, que jo revisava constantment, era d’uns tres mil cinc-cents cavallers i quatre mil almogàvers d’infanteria, i constituïa encara una host extraordinària, temible per a qualsevol rival. A part, també calia tenir en compte el miler llarg de turcs, turcoples i altres mercenaris, encara que no ens en poguéssim refiar a l’hora combatre en aquelles condicions.

Tota la Companyia era allà. Els membres del consell, almugatèns, adalils, almogàvers, escuders, peons, al costat de les nostres famílies. Els nostres homes ancians, molts dels quals encara vingueren a demanar una espasa, les dones i els fills. Rodejats de mar i enemics, no hi havia altra sortida que lluitar. Lluitar un cop més com bèsties salvatgines, com tan sols nosaltres sabíem fer-ho.

I vet aquí que, de cop, va desaparèixer el fred i el sol començà a lluir amb força dia rere dia. Havia arribat el moment.

El diumenge 14 de març de l’any del Senyor de 1311 es va celebrar el que potser seria el darrer consell de la Companyia Catalana d’Orient. Els moviments de les forces enemigues pels voltants de la població d’Almiros i de la formació muntanyosa propera on teníem el campament, prop de Tebes, indicaven que en aquella franja de terreny seria on lliuraríem el combat definitiu. La reunió d’aquell diumenge tenia com a únic objectiu preparar l’estratègia per a la batalla. En acabat, celebraríem tots junts els sants oficis per demanar misericòrdia i protecció a l’únic i totpoderós Senyor nostre.

Durant les setmanes anteriors, sol o juntament amb altres membres del consell, m’havia acostat a explorar un terreny on vaig plantejar de combatre. La meva proposta fou objecte de moltes discussions i controvèrsia, però al final va ser acceptada. Presentaríem batalla en uns prats formosos amb herba d’un pam, davant dels quals hi havia uns aiguamolls. Darrere estaríem protegits per les muntanyes de Plàtanos. D’aquesta manera quedaríem sense escapatòria, però obligaríem l’enemic a atacar-nos frontalment, sense donar-los la possibilitat que ens envoltessin.

Cap al migdia, reunits tots a l’esplanada, celebràrem missa i cantàrem el «Salve Regina» amb tanta devoció i força que fins i tot Andrònic degué escoltar els nostres cants des de Constantinoble. Totes les famílies seguiren l’acte al costat dels seus homes i Helena va pregar a la seva manera al meu costat, mentre em premia la mà i els ulls se li emplenaven de llàgrimes.

L’endemà, dilluns dia 15, quan el sol ni tan sols havia tret el cap pel darrere de les muntanyes, tots nosaltres formàvem al davant d’aquella esplanada enorme. Darrere nostre, des dels turons propers, les famílies ens contemplaven amb orgull i determinació. Potser al cap d’unes hores tots serien esclaus, si aconseguien sobreviure, però es mantindrien fidels per sempre al servei del seu poble. Per la vida havien anat junts i, si era menester, a la mort també hi anirien plegats. Els turcoples van negar-se a lluitar i van emparar-se en un turó veí com a espectadors.

A l’altre costat d’aquella immensa extensió d’herba i matolls, encarada amb els nostres, la cavalleria de l’imponent exèrcit franc amb totes les aliances possibles formava amb els penons, els escuts relluents, les armes pesades i els gegantins cavalls cuirassats. El vent movia les ensenyes com si fossin serpents penjades a l’aire. Un cop llançats a l’atac no hi havia qui pogués aturar aquella força de cavalleria, victoriosa a totes les batalles durant dècades. Darrere els cavalls, a una certa distància i perfectament formats, milers d’infants perfectament equipats amb escuts llargs, elms i llances estaven disposats a rematar la feina dels seus cavallers. Deien que aquells cavallers, la cavalleria franca de Grècia, la flor de la cavalleria francesa, eren invencibles, que no hi havia manera d’aturar-los. Això deien.

Aleshores, moments abans del combat, un grup de genets i infants sortiren del darrere de la formació enemiga i vingueren cap a nosaltres. En acostar-se els poguérem reconèixer com a gent nostra. Docs-cents cavallers i tres-cents almogàvers que havien acceptat l’oferiment del duc per formar part del seu exèrcit venien a lluitar i morir al costat dels seus, abans que gaudir de riqueses en temps de pau havent-los mort. No podien aixecar les armes contra els seus germans, ens digueren. «Aneu a la mala ventura i moriu amb els vostres», els va acomiadar de mala manera el duc Gualter. Aquell moment ens va fer sentir allò que representava ser almogàver: l’honor i la unió d’un poble. Havia arribat l’hora de la veritat, l’hora de lluitar a tot o res.

—Desperta, ferro, desperta! Desperta, ferro, desperta! Desperta, ferro, desperta!

Sense necessitat de cap ordre, amb la mateixa precisió que un redoblament de timbals, començàrem a batre les armes unes contra les altres, contra els escuts, contra el terra.

—Desperta, ferro, desperta! Desperta, ferro, desperta! Desperta, ferro, desperta!

Crits més forts, ritme més ràpid, força i més força. Tot i que es trobaven lluny, la nostra cridòria arribava clarament als cavalls enemics, que es movien nerviosos, girant les orelles d’un cantó a l’altre.

Aleshores van carregar. Ho van fer amb Gualter de Brienne al capdavant, envoltat per no menys de dos-cents francs i amb l’ensenya del lleó rampant d’or sobre camp d’atzur sembrat d’estrelles d’argent. Primer lentament, ben alineats, amb els elms amb la celada alçada i les llances apuntant al cel, venia cap a nosaltres una massa impressionant de bèsties i d’homes que semblava formar un sol cos, una mola immensa i pesada amb centenars de potes que batien el sòl amb força mai vista. Poc després s’inicià el trot, i en acabat el galop tirat, i tot de genets van venir galopant al nostre encontre, amb els elms ferrats i les llances encarades. El terra tremolava sota els nostres peus i fins i tot els més veterans dubtaven de quin seria el resultat de l’escomesa.

Jo havia deixat el cavall i era a les primeres fileres barrejat amb tots aquells germans, disposats a lluitar i morir pels seus. Amb les armes de sempre, lleuger de roba i amb el coltell esmolat cenyit, el mateix que portava a l’entrar a Constantinoble feia un munt d’anys, no tenia cap por de morir si ho feia al costat dels meus.

Aleshores, tots nosaltres, com un sol home, entre crits esfereïdors, també començàrem a córrer contra l’enemic, baixant pels pendents de terra cap a l’esplanada verda on tindria lloc la batalla final. En veure aquella maniobra audaç i agosarada dels almogàvers que tenien al davant, els cavallers francs, amb esperons d’or, encara picaren més les seves bèsties.

—Allez! Allez! —cridaven sense parar, mentre el galop dels seus cavalls es menjava de pressa la distància que ens separava.

En aquell moment es va produir un fet que mai s’havia vist en un camp de batalla. Quan la primera filera de la cavalleria, llançada a tota velocitat, va arribar als matolls de l’esplanada, el terra va desaparèixer sota les peüngles dels seus cavalls. Aturats de cop en aquella carrera frenètica, els animals anaren a parar a terra i van descavalcar els seus desprevinguts genets amb tanta força que molts ja ni s’aixecaren. Ensorrats en el terreny fins al pit o tombats al mig del pas, la segona filera els va caure a sobre mentre núvols de fang negre i aigua pudenta tacaven els seus penons lluents i les seves brillants cuirasses. Tal era el pes de les seves muntures i armament, que ni tan sols la tercera filera va poder evitar entrar de cop dins els aiguamolls.

Aiguamolls, sí. Això era el que amagaven els matolls que durant moltes nits havíem anat col·locant amb cura, per tapar aquell terra flonjo, ple d’aigua i fang, que s’empassava una cavalleria invencible. Un fangar va ser el nostre aliat en aquella batalla que ja començava a estar guanyada abans de començar, perquè aquell poderós enemic, orgullós dalt les seves muntures, que feia un moment lluïa ensenyes, penons i cuirasses, s’havia convertit en un tres i no res en una colla de ninots inútils apilats uns sobre els altres i arrebossats en el llot.

En aquell moment, tota la ira continguda a les nostres ànimes i tot el ressentiment de la traïció es va convertir en força, una força descontrolada que ens va moure a fer allò que sabíem fer més bé que ningú: lluitar. Ara, però, aquella lluita ja era molt desigual.

Agafats a les seves muntures caigudes, aixafats pels cavalls, ensorrats en fang, amb les armes perdudes i les cuirasses inservibles, aquells desgraciats sols podien quedar-se immòbils contemplant amb horror com una onada de salvatges, udolant com llops, els queia a sobre i els exterminava un rere l’altre. Ben aviat la bandera del megaskir, Gualter de Brienne, va caure. Una sageta li havia foradat la gorja.

En veure com els seus cavallers invencibles havien estat tombats abans de poder endegar un sol cop d’espasa i en observar com els decapitàvem sense compassió, els comandants de la infanteria del ducat dubtaren sobre quina acció emprendre. Però quan els peons van intentar anar al rescat dels seus, ja era tard.

Els més de mil mercenaris turcs i turcoples, que havien estat immòbils en els turons propers a l’expectativa d’esdeveniments, en veure aquell acarnissament i comprovar quin seria el bàndol vencedor, baixaren a galop tirat i van carregar per un dels costats contra la desorientada infanteria enemiga, que va rebre al mateix temps l’escomesa d’una part de la nostra cavalleria per l’altre flanc i per l’esquena.

Quan la resta dels mil cinc-cents cavallers de la nostra host començaren a carregar pel davant, la seva intervenció ja no fou necessària. Atacats per totes bandes, els aterrits soldats del ja difunt duc d’Atenes llençaren les seves armes i començaren a fugir esglaiats en totes direccions, per mirar de salvar la vida.

En aquell precís moment, jo em trobava atacant un dels pocs cavallers que encara restava a cavall i que amb prou feines podia moure’s, ensorrat com estava fins al ventre. Rodejat per tots costats, l’animal va perdre peu i va venir a terra amb tan mala fortuna que va triar el costat on jo em trobava. Sense poder evitar-ho, cavall i cavaller em van venir a sobre.

L’últim que recordo és que m’ensorrava dins el fang sota el pes de la bèstia, i un terrible dolor em creuava el cos de baix a dalt. Després, la foscor.

Unes veus em retrunyien dins del cap, com si m’estiguessin clavant claus de ferradura. Vaig mig obrir un ull i després l’altre.

—Ja es desperta, ha obert els ulls —vaig sentir que deia una veu de dona prou coneguda.

Davant els ulls sols podia contemplar la tela d’una tenda i com els raigs de sol hi penetraven per nombrosos esvorancs. Dos rostres se’m plantaren davant els ulls.

—Bon dia, estimat. Com estàs? Fa més de dos dies que tens els ulls tancats.

Si aquella era Helena, no podia ser pas a l’infern. Potser tot plegat tan sols era un somni. Vaig alçar una mica el cap per contemplar el que m’envoltava. Era en una de les lliteres de l’hospital del nostre campament. Com estava? Doncs no ho sabia pas. Em notava terriblement cansat i com si m’haguessin tallat el cos per la cintura.

—Com us trobeu?

Vaig tornar a deixar caure el cap enrere per esbrinar de qui era la veu que m’havia parlat.

—Vós sou… —Em sortia un fil de veu que gairebé no reconeixia—, vós sou el metge…

—Teniu bona memòria, Amorós. Jo us vaig treure una sageta del braç. Veig que us heu recuperat prou bé d’aquelles ferides.

Em vaig portar la mà dreta cap a l’altre braç.

—No, amic meu, aquesta vegada no ha estat el braç. Hem assolit una gran victòria, sens dubte, però per bé o per mal el temps de lluita per a vós ja s’ha acabat.

No entenia gaire bé què em volia dir aquell home i tampoc gosava preguntar-ho.

—Teniu un genoll esmicolat.