Capítol XLIII

L’INICI DE LA VENJANÇA

El sol començava a apagar-se en aquella tarda del primer dia de juny de l’any del Senyor de 1305 i un pergamí restava obert sobre la taula de pedra situada a l’entrada del palau principal de Gal·lípoli. Jo mateix l’hi havia deixat després de recollir-lo aquell matí en un indret on me l’havia amagat un dels grecs que teníem al nostre servei, infiltrat a les files enemigues.

Poc abans, Ramon Muntaner l’havia llegit en veu alta, mentre Bernat de Rocafort l’escoltava en silenci des de l’altre extrem del pedrís.

—Així que Berenguer d’Entença no tornarà? —digué misser Bernat de Rocafort.

—No han volgut acceptar les deu mil perpres d’or que els he ofert pel seu rescat. En aquest moment es troba pres amb els homes que li queden, en algun racó fosc de les naus genoveses. Sembla que tornava cap aquí quan va rebre notícies que el port de Constantinoble estava al descobert. Aleshores va decidir canviar el rumb i dirigir-s’hi amb la intenció de fer una batuda i poder barrejar-lo.

—A Constantinoble?

—Sí, a algun dels ports de la capital de l’imperi. Però una armada de guerra genovesa amb divuit galeres el va aturar. Don Berenguer va fer armar la gent de les seves cinc galeres i donà la proa en terra. Els genovesos el van saludar i l’anaren a buscar amb una barca perquè anés a dinar amb el capità de les divuit galeres. I, mentre menjaven, la gent va ser desarmada i els genovesos van prendre les quatre galeres, on mataren més de dues-centes persones. A la cinquena galera, quan Berenguer d’Entença ja era pres, hi havia Berenguer de Vilamarí i altres cavallers que no es volgueren desarmar, així que hi hagué una gran batalla on moriren quatre-cents genovesos, i d’aquella galera tots foren morts.

—I com foren tant incauts, Muntaner? No m’ho explico.

—És foll qui es fia de venecià, genovès o pisà. Però si ho mirem fredament, no tenien cap altra sortida.

Bernat de Rocafort es va aixecar i començà a caminar amunt i avall.

—I si tot fos una mentida? I si realment don Berenguer no estigués pres?

—Jo crec que tota aquesta història és veritat, per diferents motius. Un d’ells és que realment els genovesos han rebut el missatge. Les seves naus han passat molt a prop d’aquí i el missatger grec els ha portat en persona la proposta del nostre rescat. L’altre, potser encara més concloent, és que el nostre missatger no menteix mai. Oi, Amorós?

—Podeu estar-ne segur, senyor. Aquest grec sempre diu la veritat i no dóna la informació fins que la té per ben certa. La seva dona i els seus fills són aquí amb nosaltres com a penyora i sap què els passaria si ens mentís.

—Heu sentit, Rocafort? Ja podem oblidar-nos de rebre l’ajuda que Berenguer d’Entença ens va prometre quan va marxar a fer una ferida.

—No l’hauríem d’haver deixat moure’s d’aquí.

—Sigui com sigui, el cas és que ens va deixar a Gal·lípoli amb unes forces molt minvades.

El senescal s’aturà, es tornà a asseure al banc i mirà de fit a fit el mestre.

—Així doncs?

—No sé com en sortirem, d’aquest mal pas, però no podem continuar dins d’aquesta ratera.

L’endemà, molt d’hora, tota la host es trobava reunida a la plaça principal. Els dos únics cabdills que ens quedaven van decidir que el millor era posar en coneixement de tots els homes, reunits en assemblea, la captura de Berenguer d’Entença.

Bernat de Rocafort i Ramon Muntaner, tan bon punt arribaren, ocuparen els dos seients que la nit anterior havíem fet preparar. Davant seu, els rostres de l’almogaveria mostraven preocupació i interès. Aleshores el mestre racional s’aixecà i començà a parlar.

Recordaré aquell moment tota la meva vida. Jo era una mica més endarrerit i davant meu podia contemplar centenars de rostres d’endurits almogàvers, que amb ulls inquiets i posat orgullós es disposaven a escoltar unes paraules de les quals depenia la seva vida. Les balconades també eren plenes de dones i criatures. Com sempre, el mestre parlava en un to reposat i de forma entenedora. Les seves paraules sortien sense vacil·lacions i tothom l’escoltava amb atenció i respecte.

Em va venir a la memòria una estona abans, quan havíem estat fent el recompte dels homes amb què podríem comptar per a la lluita. Un cop descomptats els del senyor d’Entença que ja no tornarien, disposàvem de dos-cents homes de cavall i mil dos-cents seixanta-dos infants. La resta eren els artesans, metges, ajudants d’ofici, religiosos, criatures, ancians i dones que estaven amb nosaltres, però que no servien per a la lluita a camp ras. Les paraules del mestre tornaren a reclamar la meva atenció.

—Prohoms que resteu dins d’aquestes murades, com a membres de la Companyia que un bon dia sortíreu, com jo, al costat del nostre cabdill Roger: us haig de dir que l’imperi que vinguérem a defensar ens ha traït. No una ni dues ni tres vegades, sinó tantes que el meu cap no és capaç de recordar-les. —La gentada que s’havia aplegat encara va parar més atenció a Ramon Muntaner—. Primer assassinaren a traïció el nostre estimat cabdill i tots els homes que eren amb ell. Dies més tard, quan enviàrem els nostres missatgers a desafiar l’emperador i a declarar-li la guerra, segons marquen les regles de l’honor militar, aquests també foren exterminats a traïció i especejats, juntament amb el nostre almirall Ferran d’Aunés i tots els catalans i aragonesos que pogueren agafar de cap a cap d’aquestes terres. Més de mil homes i llurs famílies han estat degollats sense que es poguessin defensar.

—Sí! A traïció! —Bernat de Rocafort s’havia aixecat i alçava el seu puny a l’aire—. A traïció, perquè saben prou bé que a la cara i amb les nostres armes empunyades mai ens podrien tombar.

Encoratjats per un dels seus cabdills, els homes començaren a cridar.

—Sant Jordi! Sant Jordi!

Tot i que el mestre demanava silenci amb els braços, la calma va tardar una estona a restablir-se.

—Però ultra això, ara també els nostres enemics genovesos, aliats dels grecs, han fet pres el cavaller Berenguer d’Entença, els seus homes i les seves naus. Un cop més amb traïdoria i amb l’engany que tan sovint utilitzen. —Una fressa de remor i crits es tornà a sentir arreu de la plaça—. Entre els nostres que foren exterminats al costat de fra Roger, els que també perderen la vida amb els missatgers a Rodosto, els que anaven amb don Berenguer d’Entença i els que han estat assassinats juntament amb llurs famílies, les nostres forces han quedat molt minvades. No us puc pas amagar la veritat a vosaltres, que tantes vegades us heu jugat la vida per la Companyia: els que ens estan esperant aquí a fora en són tres o quatre per cada un de nosaltres.

Ramon Muntaner va callar. Era el moment de prendre decisions, moment en què tothom podia intervenir. De seguida s’alçaren algunes veus.

—I doncs? —va preguntar una veu.

—Sí, què podem fer? —va afegir un altre.

El discurs el va reprendre Bernat de Rocafort, dret davant dels seus homes, que els parlà així:

—Hem parlat amb el nostre mestre racional. Escolteu-me bé què us diré, soldats: l’únic que no podem fer és quedar-nos aquí dins. Tenim dues opcions i totes dues les hem d’anar a cercar fora murades: lluitar o fugir.

En sentir allò, la cridòria es va tornar eixordadora. Els homes discutien entre ells, gesticulant tan fort que feia la impressió que podrien arribar a les mans.

—Encara tenim les naus del port interior —se sentí per un costat—. Amb quatre galeres i dotze llenys armats, moltes barques, i una nau de dues cobertes, ens podem permetre d’arribar fins a la nostra guarnició de Mitilene.

—Té raó! Anem-hi prest amb les nostres famílies. Des d’allà podrem preparar la nostra revenja i fer guerra a l’emperador.

Aquestes veus aviat foren silenciades per altres de molt diferents.

—Fugir? Fugir per mar, com uns covards? Això és el que voleu, almogàvers? Jo dic que hem de lluitar, lluitar i lluitar!

—Sí, hem de plantar cara. Lluitem pel nostre cabdill Roger, per Berenguer d’Entença i per tots els nostres germans assassinats.

Els insults i la cridadissa ja eren incontrolables com els trons de tempesta i aviat van aparèixer els primers centelleigs d’armes desembeinades.

—Silenci! —va cridar amb totes les seves forces Bernat de Rocafort—. No vull tornar a sentir en boca de ningú la paraula «fugida». Si tots decidiu marxar, sortiré jo sol a lluitar contra aquests maleïts que ens esperen aquí a fora. Gran vergonya nostra seria que no vengéssim els nostres morts!

En acabat, s’encavalcà la veu del mestre Muntaner, que digué:

—Escolteu-me tots. Dins de murades ja no ens hi podem quedar gaire temps. Aviat no hi haurà menjar i les criatures començaran a caure malaltes. Les reserves d’aigua tampoc són eternes i no ens poden refrescar des de fora. Encara en som prou per fer tremolar qualsevol enemic: més de dos-cents homes de cavall i mil dos-cents infants. Hem de caure en la vergonya de no lluitar i deshonrar la memòria de tots els que han mort per nosaltres? M’estimo infinites vegades més morir lapidat que haver la vergonya de fugir.

El silenci a la plaça era sepulcral. Centenars d’homes rudes bevien assedegats les paraules del capità de la plaça.

—L’honor ni es compra ni es ven, es té o no es té. I nosaltres som homes d’honor. Cavallers, adalils, almugatèns, almogàvers, germans meus, guerrers de la nostra Companyia, no oblideu mai el que ens van ensenyar els nostres pares: val més morir amb honor que viure deshonrats!

Un clam d’exaltació s’aixecà al cel, les armes sortiren de les beines i, amb la llum dels primers raigs del dia, el metall va llançar espurnes d’or contra la foscor dels racons de la plaça. Crits i amenaces de venjança duraren una bona estona i aleshores ningú no els va voler posar aturador. En arribar el moment adient, misser Bernat tornà a parlar.

—Qui es negui a lluitar, que sigui penjat amb els seus. Tots a les armes!

Ramon Muntaner va tornar a parlar a l’almogaveria enfervorida.

—Ara anirem allà a segellar la nostra promesa. Aneu al port a llevar dues taules del fons de cada vaixell, perquè ningú no pugui comptar a escapar per mar. Esfondrem-los perquè cap d’aquestes naus pugui fer ni una sola milla. Tots lluitarem junts, i per sant Jordi i la Verge Maria, que, si hem de morir, morirem junts.

No sé per què, però en aquell moment de paraules solemnes em va venir al cap un pensament sorneguer. «I ja posats a triar, per què dimonis no demanem l’auxili diví per obtenir junts la victòria?», vaig pensar.

Les quatre senyeres per portar a la batalla, encarregades pel mestre racional, es van preparar l’endemà. La de sant Pere de Roma es penjaria a la torre mestra, la més alta de la ciutat. Les altres tres que portaríem al combat es van estendre al sol després que un munt de dones, entre elles Helena, les enllestissin. La senyera reial amb quatre pals del senyor rei d’Aragó, la de la creu de monsenyor sant Jordi i la de les àligues negres i barres del rei de Sicília serien les insígnies que anirien entre els almogàvers a la batalla. Les senyeres del nostre rei i del nostre sant ens acompanyarien i les sabríem lluir amb honor davant d’un enemic molt superior en nombre, però tacat pel deshonor i la perfídia.

A mitja tarda, les ensenyes estaven llestes i Helena es va acomiadar de la resta de dones, que li donaren les gràcies. Totes tenien pressa per tornar a casa, on les estarien esperant els seus homes o amics, amb els quals havien voluntat de jeure.

Mentre caminava cap a casa, Helena anava recordant els darrers temps dins de la Companyia, on ja ningú l’havia tractat malament. Tot i que moltes de les dones encara l’anomenaven la Grega, per a elles era una més, que ajudava i treballava com la primera.

En el fons, però, les seves arrels eren d’aquella terra. Ella no havia arribat d’un país llunyà i desconegut i, per això, quan sentia parlar malament dels grecs, quan les dones reien de la fatxenderia bizantina o els homes feien burla de la covardia greguesca, quelcom dins seu li dolia.

Quan va arribar al petit habitacle on vivíem a palau, jo estava adormit damunt d’una manta al petit jardí exterior, acaronat pels darrers raigs del sol i la suau brisa de ponent. Es va estirar al meu costat completament nua. El perfum dels ungüents embriagadors i el contacte amb aquella pell delicada van portar que ben aviat ens acobléssim en un ritme que desitjàvem que no s’acabés mai.

Els seus dolços gemecs s’aixecaven lliures a l’aire del capvespre i es barrejaven com música improvisada amb altres gemecs d’homes i dones que s’estimaven amb ímpetu, potser per última vegada.

El dia 6 de juny de l’any del Senyor de 1305, cap a la vesprada, tots els preparatius per a la batalla estaven enllestits. Enmig de la plaça principal, davant de la porta ferrada, tota la host es trobava reunida a punt per alçar a Déu Nostre Senyor els precs i les oracions abans de la decisiva confrontació que tindria lloc l’endemà.

Les senyeres preparades es van assignar a diferents cavallers que les portarien al combat. La senyera de nostre senyor, el rei d’Aragó, es va lliurar a Guillem Peris de Caldes, cavaller català; la del regne de Sicília, a Ferran Gori, i la de sant Jordi a Eiximenis d’Albero. Guillem de Tous portaria encara una altra ensenya, la de la casa de Bernat de Rocafort.

Molts dels que érem allà teníem el convenciment que l’endemà seria el darrer dia de les nostres vides. Les emocions i els sentiments de tots nosaltres no podien trobar millor descripció en l’escrit que després féu el meu mestre Muntaner en la seva crònica. Ningú ho podia expressar millor, i és just que jo repeteixi en aquest punt les seves paraules exactes per referir el miracle que s’esdevingué com a bon auguri:

Arribat el divendres, a l’hora de vespres, XXIII dies abans de la festa de sant Pere de juny, nosaltres ens vam aplegar tots amb nostres armes davant la porta ferrissa del castell. I a la torre mestra jo hi vaig fer pujar X homes i un mariner de nom Berenguer de Ventaiola, qui era del Llobregat; qui entonà les llaus del benaventurat sant Pere de Roma, a les quals tots responguérem amb llàgrimes als ulls. I com hagué cantats els llaus, i un cop penjada la senyera de sant Pere, tots junts començàrem a cantar «Salve Regina». El temps era bell i clar, sense rastre de núvols, però en el moment en què la senyera fou hissada, un núvol vingué i ens va cobrir d’aigua així com estàvem agenollats, i la pluja va durar tant com la «Salve Regina» durà a cantar-se. I quan això fou fet, el cel es tornà clar com era abans, i tots haguérem gran goig. I vam ordenar que aquella nit tothom es confessés, i al matí a l’alba que combregués i, un cop eixís el sol, que els enemics vindrien per donar torneig, que tots fossin preparats per ferir.

I així va ser com, amb l’ajuda de Déu, la Companyia es va preparar per a una venjança tan gran com mai s’havia fet.