Capítol XLII

LA MATANÇA DE RODOSTO

El que va passar amb els nostres missatgers fou exactament el que havia previst el mestre Muntaner. Dies després, esgotat i malferit, va arribar a la ciutat un dels almugatèns que havien marxat a l’expedició per declarar la guerra a l’emperador. A l’instant va ser portat davant de la presència de Bernat de Rocafort i el cap de plaça, Ramon Muntaner. Mentre l’atenien, va explicar tots els fets que havien succeït.

L’endemà, en una assemblea general, ens van confirmar el que s’havia esdevingut: tota la nostra expedició havia estat rebuda al palau imperial, però al sortir-ne va ser exterminada a traïció al port de Rodosto, on havien d’embarcar per tornar. Els seus cossos foren esquarterats i penjats de ganxos de carnisser. Així dons, un cop més quedava demostrat que per a l’emperador Andrònic l’honor tenia el mateix valor que les escorrialles de la cort dels porcs i que no ens quedava més remei que lluitar per salvar les nostres vides.

Els detalls de com els va anar als missatgers a Constantinoble no els vaig conèixer fins molt temps després, quan en una de les reunions de treball que teníem amb el mestre Muntaner, sense que l’hi demanés, em va explicar tota aquella lamentable història de mentides i traïcions:

—Com d’habitud, tota la cort grega reunida feia patxoca —va començar relatant el mestre, recordant el que li havia explicat el malaurat almugatèn—. No era la primera vegada que Guillem de Siscar podia contemplar aquella faramalla, però mai amb tot el detall que observava llavors des de primera fila. Per contra, el seu company, Pero Llopis, mai no havia pogut gaudir d’un espectacle com aquell.

»Per tal que l’acusació de traïció i la declaració de guerra que portaven escrita tingués valor, s’havia de lliurar personalment al basileu, davant la presència dels representants de tots els seus aliats. Així doncs, en aquell moment, a més d’Andrònic i els seus patriarques, bisbes, generals, servidors, esclaus i resta del seguici, també es trobaven presents els ambaixadors dels comuns de Venècia, Pisa i Gènova, tots ells amb força interessos a l’imperi grec.

»Els dos almogàvers ja havien patit la primera humiliació quan foren obligats a deixar les armes fora del palau de Blaquerna amb la seva escorta, vigilada estretament per la guàrdia imperial.

»Ni Guillem de Siscar ni Pero Llopis tenien por de morir. La parca era sempre una companya inevitable per a qualsevol guerrer com ells, però morir sense les seves armes a les mans era la pitjor deshonra per a un membre de la Companyia. Tenien molt clar que segons les lleis no escrites de la guerra, acceptades feia centenars d’anys, els missatgers representants d’un exèrcit o d’un país eren intocables, precisament per llur càrrec i responsabilitat, però no les tenien totes sobre si els grecs estarien disposats a respectar-les.

»Un cop més, Andrònic era al seu setial, assegut amb posat adolorit i neguitós, encara que volgués aparentar el contrari. La seva posició a dalt de les escalinates principals li conferia una visió dominant i una aurèola de superioritat que, altrament, seria incapaç de mostrar.

»Misser Guillem va lliurar en mà a l’emperador les cartes credencials que li atorgaven la representació de tota la host i, en acabat, tornà a ocupar el seu lloc escales avall.

»Fet això, començà a explicar en veu alta el motiu de la seva visita: la lliurança d’un document on s’acusava de traïdor Andrònic i la Companyia Catalana d’Orient declarava la guerra a l’imperi. El document venia esquinçat en tres trossos i el cavaller català en va lliurar dos a un dels escrivans imperials i es va guardar el tercer. Durant una estona, els lectors de la cort van llegir els dos fragments del document que els havien passat i, tot seguit, Guillem va llegir-ne la tercera part. Un cop acabada la lectura, prengué la paraula:

»—Excel·lència, com a missatger enviat en missió oficial pel cabdill de la nostra host, senyor Bernat de Rocafort, i del capità de la plaça don Ramon Muntaner, dono fe que els fets descrits en aquest document i les acusacions aquí expressades han estat escrites per aquests dos rics homes, els noms dels quals consten amb les signatures i segells corresponents a la seva noblesa. Com a missatger, també tinc ordres de dir-vos que som aparellats de provar que perversament i falsament vau fer matar el cèsar i aquells que l’acompanyaven.

»Una remor de queixes i insults es va aixecar d’entre els membres de la cort, que començaren a fer gestos de desafiament i burla. Andrònic mantenia el cap cot, amb els ulls clavats a terra i immòbil.

»—Dit això, i reiterant la certesa que aquest és el document original i autèntic que he estat encarregat de fer-vos arribar, us citaré cada una de les tres parts, que diuen el següent: la primera us acusa de traïdor, per haver consentit i autoritzat l’assassinat, en mans dels alans i en la presència del vostre fill, del nostre cabdill Roger de Flor i de la seva escorta. Aquest acte ha estat vil i roí, atès que els nostres homes estaven desarmats i no podien defensar-se. Com a cèsar que era de l’imperi, aquest és un acte molt greu.

»En sentir això, els crits esdevingueren ensordidors. Alguns dels oficials grecs desenfundaren les armes i van avançar cap als missatgers, però només va caldre que Andrònic aixequés una mà perquè en un instant tornés a regnar el silenci.

»—La segona part diu que, com a conseqüència de la gravetat d’aquests fets, nosaltres donem per trencats tots els pactes i acords establerts fins ara i ens deseixim de servir-vos. I la tercera, sota jurament per sant Jordi i la nostra senyera, declara la guerra oberta entre el vostre imperi i la Companyia Catalana d’Orient.

»La reacció de tots els membres de la cort i els seus aliats semblava incontrolable. A una indicació d’Andrònic, soldats de la seva guàrdia personal intervingueren per evitar que tots a l’una s’abraonessin damunt d’aquell català llenguallarg. Quan la remor començà a remetre una mica, se sentí la veu de l’emperador.

»—Senyor, sembla que heu oblidat davant de qui us trobeu. Suposo que sou conscient que no heu guardat el respecte degut a la nostra persona. Us hem rebut com a missatger i com a missatger us hauríem d’haver tractat. No tenim cap necessitat de rebaixar-nos a donar-vos explicacions.

»La veu del basileu era opaca i traspuava una ira continguda. Els seus ulls menuts, com de rèptil, es mantenien clavats contra Siscar, qui, prou instruït sobre el que hauria d’enfrontar, mantenia un posat digne.

»—Us en donarem, però, per honrar la memòria del nostre cèsar, en la mort del qual i en la dels seus fidels acompanyants no tenim res a veure. Si uns guerrers alans es prengueren la venjança d’un fets passats, en els quals nosaltres no vam participar, ni l’emperador ni tan sols Déu ho podien evitar. Fer altra part, el meu fill era al banquet d’Adrianòpolis, però us puc assegurar que ell fou el primer sorprès del que es va esdevenir. És més, també la vida de xor Miquel i la de la megaduquessa van perillar.

»Amb solemnitat, conscient que en aquelles batalles dialèctiques pocs enemics el podien batre, Andrònic s’aixecà i començà a davallar les escales lentament. Quan tornà a parlar, el seu discurs ja era molt més pujat de to i gesticulava amenaçadorament.

»—No, no hauria de ser jo qui us estigués donant explicacions, ans al contrari, vosaltres me les hauríeu de donar a mi. Perquè en lloc de venir a la meva presència abans de res, en lloc de confiar en mi i mirar de trobar la millor manera de dilucidar què havia passat a Adrianòpolis, vau començar a assassinar sens fre la gent de Gal·lípoli i les seves contrades, cremàreu les seves cases i maltractareu dones i criatures. Ara us lamenteu que l’exèrcit imperial, juntament amb els nostres aliats, us hagi posat setge? Quan la violència és la vostra única resposta, ni tan sols l’emperador pot aturar-la. Els nostres soldats han anat a Gal·lípoli per intentar protegir els nostres súbdits de vosaltres, que havíeu de deslliurar-nos dels enemics i ara us dediqueu a aniquilar innocents.

»A mitja escala, Andrònic s’aturà, s’encreuà la capa sobre el pit amb gest estudiat, es girà i tornà a caminar amunt.

»—Si voleu guerra, guerra tindreu. Podeu marxar.

»—Senyor —s’atreví a contestar Guillem de Siscar—. Nosaltres som només uns missatgers oficials, i com a tals hem de ser tractats. Vós sabeu més bé que ningú que ens heu d’oferir escorta fins a la nostra nau i també ens heu de tornar les armes.

»—Estic cansat —va dir l’emperador com a única resposta.

»El basileu es deixà caure al seu setial. Girà el cap enrere i donà unes ordres en veu baixa. Un instant després, una cohort de soldats imperials va portar els dos missatgers, ensems amb els dos almugatèns que els acompanyaven, fins a l’exterior del palau. Allà s’ajuntaren amb els altres vint-i-tres almogàvers que els estaven esperant per emprendre el camí de retorn fins a la seva nau.

»Tan bon punt l’emperador va poder observar que els nostres sortien cap a l’exterior, es va dirigir amb veu gèlida a l’oficial que tenia al costat.

»—Tracteu-los amb els honors que es mereixen.

»Dit això, s’alçà i amb pas lent i feixuc es retirà a la seva cambra. Calia pregar moltíssim perquè Déu li donés prou forces per seguir governant aquell imperi de traïdors.

El mestre Muntaner no va acabar aquí el seu relat, sinó que encara em va donar més detalls del que va succeir després que els nostres abandonessin el palau imperial:

—Així doncs, Amorós —recordo que em va dir amb veu apesarada—, mentre tots els membres de l’expedició encarregada de portar la declaració oficial de guerra eren escortats cap al proper port de Rodosto, darrere seu començava la cacera. Una cacera metòdica i sense pietat per tot Constantinoble. Començant pel l’almirall Ferran d’Aunés i acabant pel més humil dels mercaders, tots els que eren, podien ser o simplement semblaven catalans o aragonesos, foren exterminats i els seus cossos massacrats i escampats a trossos pels carrers.

»L’endemà al matí, a les andanes del port, davant de la seva nau, els cossos de Guillem de Siscar, Pero Llopis i tots els altres membres de l’expedició es podien contemplar esquarterats com vedells, movent-se al capdavall dels ganxos de carnisser, mentre la sang fresca corria pels reguerols fins a caure al mar.

»L’almugatèn que va sobreviure a Rodosto i que arribà a Gal·lípoli malferit es va fer escàpol gràcies al fet que era un gran nedador. En veure el carnatge, es va deslliurar de la roba que el destorbava i es llançà a l’aigua. Després de nedar sense descans, va poder tornar a la costa, lluny de la carnisseria.

»Diuen que, des d’aleshores, l’aigua d’aquell golf ja no ha tornat mai més a ser blava, sinó que sempre hi trobareu planures de sang, vessada un cop més a traïció. I els mariners la cullen i se l’emporten a l’altra punta del món com a relíquia. I això és vera veritat, que es va esdevenir per la sang dels innocents que en aquell lloc fou escampada.