Capítol XLVIII

ELS FETS DE RODOSTO

No va ser fins a finals de l’estiu del 1306, després de dos intents inútils, que al final aconseguírem entrar a Rodosto. Si em pregunteu com ho vam fer, us contestaré que encara avui no sóc capaç de recordar-ho. Com sempre, abans d’entrar en combat, dins de les naus, els almugatèns i adalils ens donaren menjar i beure. La beguda era una barreja d’hidromel i vi dolç i el menjar poca cosa, la barreja justa per combatre amb més energia i no caure a terra en fer les tres primeres passes.

Ja feia massa temps que érem fora de Gal·lípoli. El que s’havia previst com a expedició de quatre dies s’estava allargant gairebé deu mesos, sense que l’objectiu principal ni tan sols hagués estat al nostre abast, i m’estava penedint d’haver-m’hi presentat voluntari. Des que sortirem, les accions havien estat contínues: des de les muntanyes de Ganos, per controlar els camins principals d’accés a Constantinoble, fins a intentar la presa d’Heracles sense èxit, havíem estat perdent el temps i els recursos durant setmanes.

Pel que fa a Rodosto, vam poder entrar-hi, aprofitant la nit i també canviant les senyeres de les nostres naus. Però el cas és que, quan finalment aconseguírem entrar-hi, després de tant de temps movent-nos per la rodalia, fora murades ja no quedava res amb vida, home o bèstia. Aviat passaria el mateix portes endins.

Suposo que els efectes de l’hidromel i també les paraules de Rocafort, recordant-nos abans d’entrar què havien fet els d’aquella ciutat amb els nostres missatgers, van tenir molt a veure amb la venjança que hi vam prendre. No recordo que ningú hagués donat l’ordre, però tothom semblava tenir clar que allà no faríem cap presoner ni cap esclau. Jo mateix, a diferència de quan érem a Gal·lípoli, allà jo no formava part de la guàrdia personal de ningú; a Rodosto era un més i com un més em vaig comportar.

Com enfollits, amb els ulls i el cos ensangonats, perseguírem tothom per les esplanades dels molls, entràrem a les cases, profanàrem els temples i no respectàrem cap ésser viu que ens va caure a les mans. L’acarnissament, sobretot amb els homes, fou terrible: els vam pagar amb la mateixa moneda fins que tota la vorera del port va ser una fila macabra de cossos esquarterats i penjats dels ganxos de carnisser. Els seus fills i filles, dones o mares, no tingueren pas més sort. No recordo violència més punyent ni a la més dura de les batalles i us puc assegurar que cada gota de sang que havien vessat els nostres a Rodosto els seus habitants la pagaren amb escreix.

No va ser fins molt després, apagats els vapors de l’alcohol alhora que la set de la nostra venjança, que em van martellejar al cap les paraules del mestre: «L’única sang vessada amb honor és aquella que es fa brollar en el camp de batalla».

Certament, el que férem en aquell malaurat lloc fou d’una crueltat innecessària i fora mida. Rodosto era un port important proper a Constantinoble i, per tant, als seus molls, esplanades, magatzems i tendes hi havia de tot. El botí que aconseguírem fou sumptuós: teles, joies, armes, calçat, vestits. Quan una part dels homes tornàrem a Gal·lípoli i jo vaig recollir el que em pertocava, vaig haver de llogar un carretó de mà per poder portar-ho tot fins davant del portal de casa.

Dins del meu cap s’amuntegaven núvols de tempesta. Les dones s’havien acostat a rebre les naus on tornaven els seus, però Helena no hi era. Després de tant de temps de separació volia convèncer-me que aquell bé de Déu de coses la farien molt feliç, però m’ensumava que estava equivocat.

Abans d’obrir la porta la vaig cridar.

—Helena! Ja sóc aquí! Ja he tornat!

Si ella tenia ni que fos la meitat de ganes de veure’m que jo, de ben segur que en un instant apareixeria amb el seu somriure lluminós. Vaig cridar encara tres vegades més, però l’única resposta que vaig rebre fou la meva pròpia veu rebotada a les parets de la casa. Vaig deixar tots els estris fora, em vaig acostar i vaig empènyer la porta, que s’obrí suaument. El primer que es distingia era la figura d’Helena asseguda al pedrís del petit hort. Estava mig girada d’esquena, com absent, i amb un mocador a la mà.

—Helena? Ja he arribat —vaig dir en un to dubitatiu. No era gens difícil d’entendre que quelcom no anava bé.

Ella es girà en sentir la meva veu, tot i que de ben segur ja havia sentit els meus crits d’abans. Els ulls vermells i el rostre entristit eren el mirall d’una ànima que patia. S’aixecà i em féu un suau petó al rostre.

—Benvingut.

Aquella salutació era tan freda com el vent de tramuntana. L’Helena que jo recordava, la meva Helena, la dona que jo esperava trobar, m’hauria abraçat i petonejat amb passió, el seu cos estaria cobert de perfums celestials, ben preparada per a la batalla amorosa que jo somiava cada un dels dies que havíem estat separats. Per contra, portava el pitjor dels seus vestits, vell i descolorit, i el seu aspecte era deixat, amb els cabells entortolligats i sense cap joia.

Trasbalsat, vaig intentar de dir-li quelcom agradable.

—Helena, hem vingut carregats de coses: vestits i perfums, joies, teles… Anem a recollir-ho?

Ella restava al meu costat amb el posat decaigut i la mirada perduda.

—Com vulguis. Però també podem fer-ho més tard, o demà. O mai. T’agraeixo els presents, espòs meu, i els agafaré per respecte a tu, però vull dir-te que mai no en faré ús.

—No? I per què?

—Els acceptaré per no ofendre’t, però no puc ni mirar-los. Han costat molta sang innocent i molt poca lluita. —Unes sentides llàgrimes van començar a rodolar pel seu rostre i, amagant-se darrere del mocador, es tornà a asseure en el pedrís—. Aquí també ha arribat el ressò de la gran victòria que heu obtingut a Rodosto. Les dones parlaven sense fi de la gran quantitat de botí i riqueses capturades i dels obsequis que els homes portarien per a elles. Però ningú parla del que ha succeït.

Em vaig acostar, em vaig asseure a terra davant seu i la vaig mirar de fit a fit.

—M’ho diràs tu?

—Saps? El meu pare també havia estat mercader. Recordo haver passat molts dies a Rodosto. Mentre ell negociava sota els tendals del port, jo, que era una menuda, corria amunt i avall jugant amb la quitxalla de la ciutat. Ara, molts dels cossos d’aquells amb els quals jugava es deuen estar podrint al mig d’un bassal de sang seca, mentre els corbs els arrenquen els ulls.

—Els mateixos corbs que arrencaren els ulls als nostres, assassinats a traïció per aquells miserables. No ho oblidis pas, això, dona. Nosaltres no hem fet més que defensar-nos quan ens han atacat i venjar-nos dels que ens han traït.

—I per això mateu dones i criatures? Quants coltells i dards portaven a les mans tots aquests innocents? Quantes sagetes us van llançar a sobre les dones? Quants cavalls cavalcaven els ancians? Són morts absurdes i innecessàries, i això és el que em fa plorar.

—Aquests fills d’ara pot ser que el dia de demà degollin els nostres fills.

—És clar, perquè tu dónes per fet que els nostres fills els continuaran cercant amb una espasa, en lloc d’oferir-los la mà oberta. Ells també estaran condemnats a guerrejar tota la vida?

—Això no depèn pas de nosaltres —vaig respondre amb brusquedat.

Aquella conversa m’estava irritant d’allò més, no tant per la gosadia de la meva dona a pronunciar aquelles paraules com pel fet que m’estava dient veritats com un temple. En veure’m torbat, Helena es va aixecar, m’agafà les mans i em dirigí una mirada plorosa.

—Espòs meu. Em sento molt estimada per tu i no saps fins a quin punt jo t’estimo. Aquest amor és quelcom que les dones gregues sabem molt bé quan arriba i quan se’n va. Amb qualsevol altre soldat de la host no podria ni tan sols badar boca, perquè m’hauria atonyinat davant el que hauria considerat una falta de respecte. He vist com molts d’ells tracten les dones i com tenen fills amb les seves amigues i amb moltes altres que ni tan sols arriben a conèixer mai. Això no és amor, no almenys l’amor que ens tenim entre nosaltres. —M’abraçà per la cintura i recolzà el cap al meu pit—. Per aquest amor he renunciat a moltes coses, però també n’he obtingut altres de molt millors. T’estimo i et respecto, i així serà fins a la fi dels meus dies. El meu cor em diu això, i sí, les dones gregues ho sabem, les nostres mares ens ho ensenyen de petites. —Vaig notar com encara em premia més el cos i en aquell moment em vaig oblidar de tot el rancor absurd que havia acumulat en escoltar les seves paraules prèvies—. Tu m’estimes? —em digué.

—Ja saps que sí. No sé si és aquest amor grec del qual parles, però segur que t’estimo.

—Llavors, en nom d’aquest amor diferent i únic, et demano que em prometis una cosa.

—Quina? —li vaig preguntar.

—A partir d’avui no llevis cap més vida si no és necessari per salvar la teva.

Vaig assentir greument amb el cap, però sabia que aquella era una promesa molt difícil de complir per a un almogàver.