Capítol LIV

TRES CAPS I UN SOL COS

Durant la tardor del 1306 apareixia dins del meu cap, mentre dormia, la imatge d’una figura mitològica. Un monstre amb el cos immens i ple d’armes a les mans, però amb tres caps diferents que es miraven amb recel o indiferència. Cada un dels caps donava ordres diferents i manava al cos que prengués un camí o un altre. El resultat era que el monstre deixava anar cops a tort i a dret i moltes vegades no sabia quina direcció prendre, mentre els tres caps s’escridassaven. Tot i que els rostres de la criatura no se’m van aparèixer mai com una figura concreta, aquell símbol era una representació, no sé si diabòlica o divina, del que li estava succeint en aquell moment a la Companyia.

Mai no li vaig comentar al mestre aquell somni. Un o dos cops cada setmana anava a la seva cambra de treball per ajudar-lo a transcriure escrits, resumir comptes o fer notes d’encàrrec. La majoria del temps restàvem silenciosos, cadascú a la seva feina, i jo no prenia mai la paraula si no era per alguna qüestió relacionada amb els documents.

Un dia, però, sense aixecar el cap dels llibres, em va dirigir la paraula.

—Digue’m, Amorós. Tu que ets un vailet eixerit, com veus ara la situació de la host?

—A què us referiu, senyor? —vaig replicar per guanyar temps.

—Doncs quin camí hem de triar: si hem de pensar en el dia de demà o si ja estem bé com estem. Estic tip d’escoltar sempre els mateixos. Voldria saber el que en pensa algú que no sigui un ric home, sinó un almogàver de la host.

Vaig meditar un moment. Si ell em demanava la veritat, l’hi havia de donar, encara que fos la meva.

—Bé, senyor. Jo diria que estem massa dividits. Faria falta algú que…

En aquell moment no vaig saber com continuar.

—Sí, és clar. Algú que agafés les regnes del carro. Un sol poble, un sol cabdill.

—No ho hauria sabut dir millor, senyor.

—Ens caldria un altre Roger de Flor. Però com ell, malauradament, no n’hi tornarà a haver cap mai més. —Es va tornar a fer el silenci. El mestre semblava concentrat en la lectura del llibre que tenia al davant, però poc després va tornar a parlar—. Per un costat tenim Ferran Eiximenis d’Arenós. De família noble, té un gran prestigi entre la cort d’Aragó. Bon militar i bon estrateg. Jo l’aprecio molt, però no em fa la impressió que pugui acabar d’exercir de cabdill de tots nosaltres. Crec que el compromís li va gran. Tot i que el tinc per un bon cavaller, no és un home al qual li agradi sentir-se lligat. Definitivament, no serà mai el nostre cabdill. —Va fer un nou silenci, més breu que l’anterior, abans de continuar—. També tenim el cavaller Bernat de Rocafort. Res a dir-hi: apreciat pels seus homes, coratjós i molt bon aliat per tenir-lo al costat…, sempre que pugui fer la seva. Al contrari que don Ferran, ell sí que assumiria de grat el comandament general de tota la Companyia, però no crec que sigui la persona adient. El seu cap ja barrina quina nova lluita emprendrà quan encara no ha acabat la que té entre mans, o quina ciutat assetjarà quan encara no ha posat els peus dins de la que acaba de sotmetre. El perd la impaciència. Així doncs, hem de pensar en el tercer.

—Que sou vós. Oi, mestre?

—Jo? No, Amorós, no! Jo he de vetllar pel bé de tots. Organitzo els recursos, distribueixo la gent, reparteixo els guanys i miro de posar una mica de seny on moltes vegades sols hi ha rauxa. Quan convé, i no cal pas que t’ho expliqui, sé agafar una espasa i dirigir els homes enmig de la batalla, però aquesta no és la meva comesa. Jo haig de procurar que funcioni l’abastiment, que els metges puguin fer bé la seva feina, que els mercaders vinguin a casa nostra…, i que la Casa d’Aragó i el bon rei don Jaume, que Déu Nostre Senyor beneeixi, estiguin al cas sobre què fem, perquè ens hi devem. A mi em toca preparar els vaixells, tenir clares les rutes més curtes i segures per portar l’almogaveria amunt i avall, comprar, vendre… En fi, no. Jo no sóc pas aquest tercer home.

—Llavors, qui ho és, senyor? —vaig preguntar amb ànsia.

—Aviat el tindrem entre nosaltres. O més ben dit, tornarem a tenir-lo entre nosaltres. —Ell va callar i jo no vaig gosar de fer més preguntes—. Per cert, escuder —va tornar a dir el mestre, al cap d’un moment—. Això que acabes de sentir és com qui va a confessar-se amb un capellà. Així que guarda’m el secret de confessió.

Vaig mirar-lo i vaig afirmar amb el cap. Al seu rostre s’hi dibuixà un lleu somriure.

Ens havíem entès, vaig pensar. Mentrestant, el meu monstre de tres caps se’m va tornar a aparèixer. En aquella visió, però, algú n’hi havia tallat un.