Capítol XXXV

UN VIATGE INESPERAT

Un dia, arribats a la nostra casa de Gal·lípoli, Helena va començar a donar-me tot d’explicacions, presa d’una excitació impossible de dissimular.

—El cèsar Roger i la senyora Irene, mare de la princesa Maria, estaven reunits al costat de la font que hi ha tot just entrar. Maria i jo estàvem passejant pausadament no gaire lluny, ella agafada del meu braç, amb una panxa de sis mesos. En una noia tan jove com ella, amb un cos tan menut, no hi cap bé una criatura grossa i ella es troba sempre molt cansada. Després de dinar, Irene li va demanar al cabdill que es quedés un moment a parlar amb ella. Jo vaig acompanyar la princesa a la seva cambra perquè es tragués la roba més formal i es posés una túnica senzilla i menys estreta amb una capa a sobre. Després de refrescar-se una mica havíem tornat a baixar les escales fins a arribar a l’entrada, al costat de la font. Allà ja es trobaven el cèsar i la seva sogra Irene parlant o, més aviat, discutint. No era lloc per a mi i, després de fer una petita salutació amb el cap, em vaig disposar a retirar-me. Però aleshores Maria em va retenir:

»—No, queda’t, Helena, per favor —em va dir—. Et necessito al meu costat. Pot haver-hi algú que m’ajudi i em faci companyia millor que tu?

»—Com vulgueu, senyora, però no sé si…

»—Tot el que es digui aquí jo ho puc escoltar, i si jo ho puc escoltar, tu també. Apa, anem a fer un tomb.

»Vam començar a caminar a poc a poc per la part més exterior d’aquell espai, però no gaire lluny, de manera que tot el que deien la seva mare i el seu espòs arribava a les nostres orelles perfectament:

»—Fill meu, et repeteixo que és un viatge imprudent. Anar a Adrianòpolis en aquest moment és arriscat. Espera una mica, deixa passar uns dies…

»—No podem esperar més, senyora. Hem de començar la segona campanya o no la podrem acabar abans que torni el fred. Aquesta és una visita necessària i, francament, no entenc aquests temors que mostreu.

»—De sobres saps per què no vull que vagis allà. Miquel està disgustat i molt ressentit perquè el seu pare no li fa cas. L’emperador associat sempre ha tornat capcot dels seus enfrontaments amb els infidels, i vosaltres, uns estrangers, no pareu de recollir victòria rere victòria. A més, ara has estat coronat cèsar, una distinció que et situa com aquell qui diu al nivell del fill de l’emperador.

»—Però jo sóc un home d’honor i ell és el fill d’Andrònic. Com a cèsar, la meva obligació és anar a presentar els meus respectes al futur emperador abans d’emprendre una nova guerra. Potser ell està dolgut, però en qualsevol cas la millor manera d’arribar a una entesa és anar a veure’l i parlar-hi cara a cara. Per sobre de les persones sempre hi ha els interessos de l’imperi. Ell serà l’emperador d’aquí a uns anys, i jo no. Aquesta és la diferència cabdal.

»—Fill meu, quan et parlo, sé per què ho faig. Els alans de Gircon i els turcoples de Mes Milich estan arribant a Adrianòpolis, diuen que per reagrupar-se. No ho trobes massa casual? Precisament en aquest dies, quan ha corregut la veu que el nou cèsar imperial anirà a visitar xor Miquel.

»—No patiu. També disposo d’aquesta informació, però que Gircon i els seus alans rondin per allà no em treu la son. No aniré pas sol en el meu viatge; m’hi acompanyaran més de mil homes a part de la meva guàrdia personal. Gircon no té prou gosadia per atacar-me, amb els meus homes al costat. A més, sóc el cèsar de l’imperi i em deu obediència.

»Irene va deixar anar un llarg sospir de resignació. Aquell gendre cabut no semblava pas gens fàcil de convèncer, però encara ho provaria amb altres raonaments abans de donar-se per vençuda:

»—Però has de pensar que la teva esposa no està en condicions de fer aquesta marxa. Si vas a Adrianòpolis, nosaltres tornarem a Constantinoble. No vull que la meva filla hagi de parir en un lloc com aquell.

»—Ho entenc. Jo també vull el millor per a la meva esposa i el fill que esperem. Si aquesta és la vostra voluntat, quan estigueu a punt us assignaré una bona escorta.

»Amb els ulls plorosos, Irene encara va intentar per darrer cop dissuadir Roger de Flor de les seves intencions:

»—No has d’anar-hi, Roger, fes-me cas. No t’ho demano com a súbdita del cèsar, sinó com a mare. Pensa en la teva esposa i el teu fill. Xor Miquel us enveja i us destruirà.

»—He de parlar amb el fill gran de l’emperador. És el meu deure i és el que faré.

»—És la teva darrera paraula?

»—Així és, senyora. Us pregaria que, si voleu anar cap a Constantinoble amb la princesa, comencéssiu a preparar el viatge.

»Irene ja havia esgotat els arguments. En escoltar aquelles paraules es va alçar del banc de pedra on havia estat asseguda i, després d’una precipitada reverència, es va endinsar cap dins del palau. Maria es va aturar i des de la distància ens vam quedar contemplant el seu espòs. Fra Roger s’havia quedat dret al mig de l’esplanada amb la mirada perduda en algun punt llunyà. La princesa estava recolzada en mi, quasi penjada del meu braç, com si en aquell moment jo fos la seva única esperança. El seu cos menut d’embarassada tremolava lleugerament i els cabells foscos se li movien agitats per l’aire de la tarda. Em va dirigir una mirada suplicant i vaig veure que els seus preciosos ulls blaus amb prou feines podien contenir les llàgrimes. Em va agafar el braç amb la seva mà menuda i me’l va prémer lleugerament.

»—Vés a Adrianòpolis, Helena. Vés-hi amb el teu escuder i digues-li que tingui cura del cèsar. L’hi demano per favor. Que tingui molta cura del meu espòs.

Arribada a aquest punt, Helena va interrompre el seu relat i jo tampoc vaig gosar obrir la boca fins una estona després.

—Això és el que et va dir la princesa Maria?

—Sí, i després em va demanar que l’acompanyés a la cambra. Estava molt cansada i neguitosa, pobra.

—Massa emocions i inquietuds per a una nena, no creus?

—Potser sí, però és molt curosa amb el seu espòs i els afers de palau. Totes les donzelles que estem al seu servei o ho hem estat l’adorem. Es fa estimar de valent, la nostra princeseta. A més, jo diria que n’està molt, del cèsar.

Helena va callar de nou i, havent-me agafat les mans, em va fitar als ulls abans de tornar a obrir boca.

—Què en penses, del que li ha dit dona Irene a fra Roger?

Jo no tenia gaire clar el motiu del viatge del nostre cabdill, però tampoc compartia els temors obsessius de la seva sogra, Irene.

—No sabria què dir-te’n. Fa dies que ens estem preparant per iniciar de nou la marxa contra els turcs a Anatòlia. Al principi semblava que l’objectiu d’una part de la host era Bulgària, però després les ordres van ser les contràries: tornarem a marxar cap a Orient. A fra Roger totes aquestes ordres i contraordres no li han fet el pes i les discussions entre els nostres caps i l’oficialitat han estat el pa de cada dia. Però d’aquest viatge cap a Adrianòpolis no n’havia sentit res fins avui. Sembla una decisió personal de don Roger que ens ha agafat a tots per sorpresa.

—I tu, hi has d’anar?

—Sí, avui ens han cridat i ens han dit qui hi anàvem. O sigui que, si tu véns, estarem junts.

Helena em va passar els braços per la cintura i es va deixar anar sobre el meu pit.

—Les paraules de la senyora feien por. Semblava tan convençuda del que deia que m’han fet sentir basarda.

—No has de patir, dona. Fra Roger és ara cèsar de l’imperi i no em sembla possible ni raonable que xor Miquel vagi més enllà que d’un enfrontament verbal quan es vegin cara a cara. El que ja no m’agrada tant és la presència dels alans.

—Sempre van amunt i avall, sense cap lloc fix. No és pas estrany que ara siguin a Adrianòpolis —va treure-hi importància Helena.

—És ben possible que sigui una casualitat i, posats a pensar, hi ha molts altres motius perquè el nou cèsar vulgui reunir-se amb l’emperador associat.

—Quins, Marc?

—Segellar una aliança, per exemple. L’imperi Bizantí té tants enemics que un aliat com nosaltres, encara que no agradi, és fonamental. A Occident, a Latzaura, hi ha el perill dels búlgars. Estan emparentats amb la família del basileu, però precisament per això saben més bé que ningú que ara és el millor moment per apoderar-se de l’imperi. A Orient hi ha l’amenaça turca. Poden ser infidels, però se’ls ha de reconèixer valor i perseverança. Tan aviat com marxem dels seus territoris tornaran a ser un enemic temible. També s’ha de tenir en compte tota la corrua de falsos aliats amb intencions amagades. El rei d’Aragó, el de Sicília, els francs, tots somniant des de fa temps a ampliar els seus territoris cap a llevant. Els genovesos i els sicilians, que seran amics mentre aquesta amistat empleni les seves butxaques. L’escaquer és ple de tants riscos que el proper emperador faria bé de cercar un bon aliat que li garantís la corona durant molt de temps.

—Mare de Déu, quin bon embolic —va exclamar Helena.

—Sí, i encara hi ha els alans i els turcoples. Aquests sempre estaran a les ordres de qui els pagui més. Quina és la seva autèntica capacitat de lluita, ara com ara? Qui li pot garantir a xor Miquel que d’aquí a quatre dies tots aquests no es giraran en contra seu? Això sense comptar els membres de la cort, tots ells més pendents d’intrigar a palau per anar fent-se més rics que no pas de procurar la defensa de l’imperi.

Vaig callar un moment en adonar-me que encara no havia tingut en compte el motiu més evident perquè fra Roger volgués prendre comiat de xor Miquel. Em negava a considerar aquella possibilitat que em voltava pel cap mentre els meus dits jugaven amb els rínxols negres d’Helena.

—Saps el que més em preocupa d’aquest viatge inesperat? —vaig dir, finalment—. Que realment el nostre cabdill tingui la certesa que es ficarà a la gola del llop i li sigui ben bé igual.

—Però per què faria una cosa així?

—Doncs perquè potser ha arribat a creure’s, com Alexandre el Gran, que és immortal.