Capítol VIII

DE COM L’EMPERADOR ANDRÒNIC VA DEMANAR AL MEGADUC, NOSTRE SENYOR, QUE ATURÉS LA MATANÇA DELS GENOVESOS I DE COM AQUEST EL VA COMPLAURE

Des d’un dels finestrells de la torre del palau, Muntaner i Corberan d’Alet havien contemplat aquell espectacle sense immutar-se. Tot suposant que algú hagués volgut aturar la seva gent, hauria resultat impossible.

—Anem a parlar amb don Roger —digué Ramon Muntaner—. Caldrà donar algunes explicacions.

Quan arribaren a l’altar, la cerimònia nupcial ja havia acabat i pogueren distingir en la distància com la ja esposa de Roger de Flor, Maria, acompanyada del seu seguici, es dirigia cap a una altra part del palau.

Al fons, asseguts en les seves butaques de pell, Andrònic, l’emperadriu, fra Roger i alguns més semblaven estupefactes. Miquel IX, el coemperador, ja no hi era present. En acostar-se, fra Roger alçà la vista per contemplar els nouvinguts.

—I bé? —preguntà el cabdill.

Muntaner fou qui li va respondre.

—Senyor, un gran nombre de genovesos han envaït l’esplanada davant del palau i han començat a llançar crits ofensius i injuriosos cap a nosaltres i les nostres ensenyes, aprofitant que us trobàveu aquí dins. La nostra gent ha actuat amb encert i valentia, per protegir-vos a vós i la vostra esposa. Però…

—Voleu dir que m’han protegit amb massa ímpetu, Muntaner?

—Això volia dir, senyor. Hauríeu d’haver vist la càrrega dels escuders. Han obert les files enemigues en un tres i no res i, abans que ni tan sols poguessin esbrinar què passava, la resta de la tropa s’hi ha afegit.

—I la cavalleria els ha escomès per la rereguarda —afegí Corberan, amb mal dissimulat entusiasme.

Roger de Flor es tapà els ulls amb les mans com si es trobés consternat per la notícia, encara que en realitat estava més que satisfet. Era important que quedés clar des del principi qui era qui.

—El que està fet, fet està. I què està passant ara?

Corberan d’Alet no tardà ni un instant a contestar.

—Els nostres han sortit al darrere d’aquests genovesos i s’han escampat per tota la ciutat. Temo que en poden arribar a fer alguna de més grossa.

—Més grossa encara? —contestà fra Roger en un to d’aparent reprovació—. Els genovesos són aliats de l’imperi Bizantí, al qual ens devem, així que també són els nostres aliats. Què penseu que els puc dir ara?

Llavors, de manera inesperada, Andrònic II, callat fins aleshores, prengué la paraula.

—No patiu. Ara els genovesos han trobat per fi el seu rival. S’han mogut sempre amb tant d’orgull que la culpa ha estat seva si els catalans heu actuat així.

En sentir aquelles paraules, el megaduc Roger assentí amb el cap.

La immensa porta de fusta del fons de l’estança s’obrí en aquell moment i un cavaller grec féu acte de presència. Amb grans passades i gest preocupat s’apropà a l’emperador i, en arribar al davant, clavà el genoll a terra.

—Excel·lència, porto noves importants.

Amb un gest de la mà, Andrònic el va convidar a alçar-se i parlar.

—Majestat, els catalans estan anihilant els genovesos per tota la ciutat. Els segueixen i entren a les seves llars per donar-los fi. Si els agafen pels carrers, els desfan amb l’espasa o el dard allà mateix. La gent està atemorida. —Davant la inquisidora mirada del basileu, el cavaller es va interrompre uns instants, per continuar tot seguit—. Però no és només això. Els mercenaris diuen que volen anar a Pera, la colònia dels nostres amics genovesos, i arrasar-ho tot. En aquest moment molts d’ells ja van camí del port per aconseguir barques i passar a l’altre costat. No sembla que ningú pugui aturar-los, excel·lència.

Aquella informació va portar un silenci fred a tots els presents. El rostre de l’emperador es transformà i va empal·lidir, trasbalsat per les notícies. Una cosa era que aquells catalans donessin un escarment als altius membres del comú de Gènova i una altra de molt diferent que es llancessin al saqueig d’un dels punts crucials del comerç en aquella part del imperi. Andrònic II tornà a dirigir-se al seu megaduc.

—Senyor don Roger, fill meu, us demano que aneu i feu que la vostra gent torni a Constantinoble, ja que si entren a Pera i la saquegen, l’imperi està perdut. Els genovesos la fan servir de magatzem de molts béns nostres i d’altres barons i gent benestant de l’imperi.

En sentir aquest prec, Roger de Flor s’aixecà i digué al Paleòleg:

—No patiu, senyor, els meus no posaran els peus Pera, si no és com a amics.

Després feu mitja volta i, rodejat pels seus, s’encaminà a l’exterior tot donant ordres.

—Porteu-me el cavall. Vosaltres també vindreu amb mi. Els adalils i els almugatèns, que comencin a fer córrer la veu. Fra Roger va cap al port i no vol que ni un dels seus homes posi un peu fora de Constantinoble. Qui gosi entrar a Pera amb les armes a les mans se’n penedirà.

—Senyor, voleu dir que arribarem a temps? —preguntà algú amb aire preocupat.

Un lleu somriure es dibuixà en el rostre petri del megaduc, que respongué amb suficiència:

—Nosaltres sempre arribem a temps.