Capítol LIII

GUERREJAR SENSE ATURADOR

Aquell estiu del 1306, al contrari del que era d’esperar i desitjar, pocs dies després de l’arribada de la host, la major part ja es tornava a preparar per marxar. Bernat de Rocafort no amagava gens ni mica el seu delit per tornar a la costa propera a Constantinoble i arrasar de nou els mateixos llocs que l’havien patit una vegada i una altra. Ell no estava fet per a la quietud dels palaus, les reunions de nobles i la bona vida. El seu lloc era al costat dels homes de les seves forces, que el reverenciaven per les cavalcades nit i dia i per escometre amb l’espasa a la mà.

Ferran Eiximenis d’Arenós, per la seva part, havia deixat una petita guarnició i totes les famílies dels seus homes al castell de Màditos. Preocupat pel que havia succeït a Gal·lípoli, no va tardar a organitzar la seva partida i anar cap allà on se sentia realment cabdill. No li mancava raó, tenint en compte que els dos comandants almogàvers no estaven fets per exercir d’aliats per gaire temps.

Què voleu que us digui més? Quedava el comandant de la plaça, mestre racional de tota la Companyia i cap molt respectat pels seus. No havia sentit mai parlar Muntaner d’aquella situació, tot i que era l’encarregat de la defensa i el manteniment del nostre quarter general i l’encarregat del subministrament de tota la host. Jo no veia ni el cavaller de Rocafort ni el d’Arenós com a líders únics de tota la host, i estic convençut que el mestre, tampoc.

Així doncs, mentre el mestre continuava exercint d’administrador principal i bon governador de la host, assentant diàriament els guanys, les despeses i els noms dels allistats, i treballant per a la recuperació de Gal·lípoli, Eiximenis d’Arenós tornà al seu castell de Màditos com a comandant i legítim amo i senyor d’aquells territoris. I Bernat de Rocafort? Doncs ell i els seus no van deixar de fer allò que més bé sabien fer: saquejar sense aturador.

Les diferents notícies que ens arribaven a Gal·lípoli a vegades eren confuses, i d’altres, fins i tot contradictòries. Segons semblava, el primer que havia fet Rocafort en sortir de Gal·lípoli era tornar a atacar Rodosto. La seva obsessió era poder obtenir, com Arenós, una fortalesa pròpia per utilitzar-la de refugi dels seus i centre de les accions armades. Però Rodosto estava molt ben amurada i comptava de nou amb una defensa ben organitzada, i a nosaltres mai ens havien anat bé els setges a fortificacions, sinó la lluita en camp obert.

Els diferents informadors i emissaris ens van portar la notícia que Rocafort, en fracassar els seus intents sobre Rodosto, va emprendre un seguit de ràtzies per tota la Tràcia, fins a posar setge al castell de Sant Elies. Allà era on s’havia refugiat una gran part de tots els habitants de la regió que fugia en comprovar com els mercenaris catalans i aragonesos havien reaparegut i tornaven a fer realitat el pitjor dels seus malsons.

En aquell moment, una gent d’armes com la nostra no tenia pas cap oposició i el castell de Sant Elies no va tardar a caure, com també ho va fer Rodosto, no per la força de les armes sinó per la fam i les malalties. Un cop més, nens, dones i gent gran van pagar un preu molt alt per aquella guerra sense fi.

Acabat el període de lluita directa contra l’imperi, i després de la derrota dels exèrcits imperials i dels seus aliats una vegada i una altra, Andrònic i els genovesos havien perdut la iniciativa. Amb Andrònic tancat a Constantinoble i l’emperador associat Miquel IX reclòs a Adrianòpolis com una gallina xopa, la població grega abandonada a la seva sort i l’exèrcit desaparegut, els genovesos contemplaven amb impotència i desesperació com el seu comerç a la zona anava desapareixent, a mesura que la gent es refugiava a la capital i els almogàvers ens fèiem amos i senyors del territori. Així doncs, sense el recurs de poder vèncer per les armes, els nostres enemics van optar per utilitzar la via en què eren més hàbils: la negociació. Recordo molt bé una frase del mestre Muntaner, un dia dels molts que ens trobàvem treballant a la seva estança.

—Ara que els únics que podem utilitzar les armes som nosaltres, ells començaran a esmolar la paraula.

Dit i fet, tot d’una començaren a aparèixer parlamentaris i missatgers que, en nom de diferents personalitats més o menys importants, venien a proposar acords i oferir aliances, donant com a contrapartida tota mena de compensacions.

En acabat d’una de les poques vegades que vaig poder assistir a una d’aquelles reunions, un alt emissari genovès conegut com l’Abat va sortir fet una fúria de la casa gran de Gal·lípoli, on es reuní amb els nostres tres caps, després d’una negociació llarga i inútil. Poc després, cansats d’estar tanta estona tancats, tots tres baixaren al pati de les columnes de l’entrada de la casa. Sense que els importés ni molt ni poc la meva presència, com a membre de la guàrdia personal del mestre, de seguida començaren a parlar.

—Què us sembla tot plegat, Muntaner? —va preguntar Arenós.

—És clar que volen negociar algun acord perquè no els queda altra sortida.

—De totes maneres, no semblen gaire predisposats a oferir a canvi res de profit.

—Tampoc nosaltres no ho hem demanat. Els castells que ocupem ara mateix, Rodosto, Màditos i Gal·lípoli, ja són nostres. No necessitem per a res el nomenament oficial de l’emperador ni de ningú perquè ens en donin els drets de propietat. Si els volen recuperar, que vinguin a prendre’ls de nou. No sé amb quins soldats gosarien atacar-nos. Per altra part, no podrien pas pagar-nos tots els sous que encara ens deuen i que li hem reclamat una i mil vegades al basileu, àdhuc suposant que tinguessin intenció de fer-ho. L’imperi està arruïnat i més ara, que no pot cobrar ni un impost i que el comerç dels genovesos s’està fent miques. A part, no estem disposats a oblidar l’assassinat del cèsar Roger.

—Llavors, com s’explica la presència d’aquest abat genovès que acaba de marxar?

—Als genovesos l’únic que els preocupa és el mercadeig, Arenós. Vendre, enriquir-se, fer negocis, barrejar-se amb la noblesa grega. Com a bons negociadors, sempre procuren treure el profit més gran de qualsevol situació, encara que la fortuna no els vingui de cara. Si a aquest home, màxim representant que el comú de Gènova ha enviat per negociar, li oferíssim garanties d’una aliança comercial i el nostre suport, seria capaç de portar-nos el cap d’Andrònic en una safata d’argent. Si esperem una mica més, tornarà amb una altra proposta.

—No cal esperar més —va parlar Bernat de Rocafort. Morrut i neguitós com sempre, no parava d’anar amunt i avall—. Acabem amb tot això d’una vegada.

Els altres dos se’l quedaren mirant uns instants i Muntaner va demanar que fos més explícit:

—Acabar? Què voleu dir, Rocafort? La partida està en taules fins que nosaltres entrem de nou a Constantinoble o ells ens llencin al mar.

—Precisament. I com que no tinc ganes d’esperar que em llencin al mar, entraré a Constantinoble.

Rocafort era un home impulsiu, però no pas algú que faltés a la seva paraula. Al cap de pocs dies ja havia reunit a Rodosto una monumental força composta d’almogàvers, turcoples, turcs i altres mercenaris que, al so dels corns i les trompes, emprengué la campanya contra Constantinoble. De camí cap a la capital de l’imperi, va arrasar totes les viles i llogarets que va trobar al seu pas, i fins i tot va entrar al nucli comercial de Pera, la ciutat administrada pels genovesos, que fugiren corrents cercant el refugi i la protecció dins els murs en aparença infranquejables de la capital imperial.

El cercle de pedra que rodejava Constantinoble era imponent, però a dins, atapeïda com estava per milers de camperols i veïns de les ciutats veïnes, els recursos començarien a escassejar i llavors potser no caldria tirar la porta a terra, ja que no els quedaria més remei que obrir-la des de dins. Només calia mantenir el setge prou temps. Però la presa de Constantinoble a mans de Rocafort no va poder arribar a bon terme. Un cop més els nostres havien comès l’error de sempre: deixar al darrere desguarnides les seves ciutats.

Mentre Bernat de Rocafort posava setge a Constantinoble, el gran general Nostongos Ducas, de l’exèrcit imperial, no havia perdut el temps. Encara que menys nombrós després de les més recents derrotes i refugiat dins de les ciutats, algunes restes de l’exèrcit d’Andrònic actuaven pel seu compte, mirant de recuperar posicions perdudes. Quan els espies van observar que tota la partida de Rocafort sortia de Rodosto al so de les cornetes, el militar grec va veure clara la seva oportunitat. Sabedor que la guarnició de la ciutat havia quedat molt afeblida, la va atacar amb els seus homes un cop el cabdill català s’havia allunyat prou. Un missatger enviat des de Rodosto, en estat de setge, va arribar a temps per donar l’avís a Rocafort i es va evitar que Ducas la pogués sotmetre, tot i que ja s’havia apoderat d’una part del castell. Per alliberar la seva ciutat, però, Bernat de Rocafort va haver d’aixecar el setge de Constantinoble. Aquella vegada va ser l’ocasió en què els homes de la Companyia Catalana vam estar més a prop d’aconseguir que la capital fos nostra.

Per la seva part, el cavaller Ferran Eiximenis d’Arenós, convençut que el seu castell de Màditos tenia una posició molt millor des del punt de vista estratègic, en trobar-se a l’esquena de Gal·lípoli, va decidir també sortir del seu reducte i anar a conquerir altres punts de la Tràcia. Amb una host no tan nombrosa com la de Rocafort, l’exèrcit del senyor de Màditos era més disciplinat i tan agressiu com el del de Rocafort. La seva campanya, que sols cercava botí i prestigi, per no quedar en evidència davant del seu rival, es va centrar en les properes ciutats de Brisis i Bízia.

Brisis va resultar inexpugnable, però les notícies que anaven arribant a Gal·lípoli deien que a Bízia les coses havien anat molt diferents. La població d’aquesta ciutat, coneixedora de l’atac de Ducas sobre Rodosto i posseïdora d’una força de cavalleria d’uns quatre-cents homes ben preparats i equipats, va considerar que podia derrotar la host d’Arenós. Van franquejar les portes del castell i es van llançar muntanya avall per enfrontar-se de cara contra els nostres. Davant dels ulls incrèduls dels homes d’Arenós, primer aparegueren corrent els camperols i ciutadans amb rudimentàries armes a les mans seguits pels homes de cavall.

Si les forces imperials i l’exèrcit genovès, molts superiors en nombre, no havien pogut amb nosaltres, què havia de passar contra un exèrcit compost per pagesos maldestres i amb menys homes? Destrossats de manera horrorosa poc després de la primera envestida, els pocs ciutadans grecs que van sobreviure tornaren enrere juntament amb la resta de la cavalleria que encara els podia acompanyar. En aquell precís moment, la partida de soldats turcs a les ordres d’Arenós que encara no havien entrat en combat sortiren d’entre els matolls del bosc, atacaren frontalment els que fugien i acabaren de rematar la feina. Davant dels ulls terroritzats dels que s’havien quedat dins del castell, ni un dels que sortiren a fora va poder tornar dins. Aquella victòria fou important, però el botí molt eixut, car les murades de Bízia continuaven sent infranquejables.

Ferran Eiximenis d’Arenós no va tardar gaire a retornar a Màditos. De caràcter molt menys impulsiu que Rocafort, veient que l’entrada a la ciutat encara costaria molt i que els homes de Ducas podrien fer acte de presència d’un moment a l’altre, va ordenar la tornada cap al seu castell.

Estic convençut que en aquell moment vam perdre una gran oportunitat d’establir-nos en aquelles terres i convertir-nos en un regne. Per aquella tardor del 1306, l’enveja i la cobdícia dels nostres cabdills, la insistència a negociar de l’emperador i dels genovesos i els moviments d’alguns dels nostres aliats, com ara molts dels turcs que canviaven d’un bàndol a l’altre, havien creat una situació interna de desconfiança i desunió. Es demostrava un cop més que la pèrdua del nostre cèsar Roger era irreparable.