Capítol LX

DE LA CAIGUDA DE BERNAT DE ROCAFORT

Ressentit pel fracàs de la guerra a la Calcídica, el caràcter tirànic, superb i orgullós de Rocafort va empitjorar. Cada cop sovintejaven més els mals tractes i el despotisme cap a la majoria dels seus homes, a excepció feta del grup de fidels més proper, gràcies al qual dominava el consell, podia tafanejar entre els altres i executar ordres repressives amb mà de ferro.

Els primers aldarulls tingueren lloc quan el botí, d’altra banda escàs, no es va distribuir de manera equitativa, sinó que el va confiscar i passà a formar part del seu tresor personal. Tot el que tenia cert valor del que es podia rapinyar anava directament a la gran tenda que tenia com a magatzem, vigilada tothora per una bona partida dels seus homes més fidels. A part, també va exigir un antic dret que molts dels anteriors caps ja no exercien i començà a fer-se portar al llit les dones o filles dels seus homes que més li plaïen. Amb tots aquells abusos, la situació es feia insostenible i no va trigar a esclatar.

Els consells i les reflexions que havia après del mestre Muntaner em van ajudar molt a saber com captenir-me en aquells temps complicats. Vaig dedicar-me a la meva feina, convençut com estava que fer-la el millor possible era del grat de tothom, i procurava mantenir-me al marge de polèmiques, partidismes o discussions, cada cop més freqüents. Li vaig advertir a Helena que es mantingués allunyada de l’entorn de Rocafort, que coneixia molt bé la meva dona. La seva bellesa, simpatia i gràcia amb els vestits la destacaven d’entre la resta de dones i, si li hagués posat una mà a sobre, jo no hauria tingut més remei que tallar-li el coll o que ell me’l tallés en l’intent.

Un precari equilibri s’anava mantenint quasi de miracle, fins que un vespre em vaig adonar que estàvem arribant al cap del carrer. Havia rebut una petició del cuiner d’uns fruits especials per a Rocafort. Com que era una petició directa, jo mateix vaig portar-li l’encàrrec. De dins de la tenda sortien unes veus i, no sé si pel costum de sempre o potser perquè el to era prou crispat, vaig amagar-me al darrere i vaig parar l’orella.

Les veus les vaig identificar de seguida: es tractava de Bernat de Rocafort i de Tibald de Chepoy, amb el seu accent inconfusible. Per la bellugadissa transparència de les llums vaig poder comprovar com tots estaven asseguts al voltant d’una taula.

—Perdoneu que hi insisteixi, don Bernat, però heu d’escoltar-me. Molts dels homes estan frustrats, fins i tot diria que indignats, pel vostre comportament.

—Exagereu. Els meus homes sempre rondinen quan els botins són escassos. Espereu que puguem entrar en una gran ciutat i el descontentament s’haurà acabat.

—Però us esteu quedant la part del lleó del botí. No els doneu com aquell qui diu res i…

—Calleu, Tibald! Que us creieu que sou vós qui mana els meus homes? Feu una cosa. Demà al matí sortiu al mig de l’esplanada i pregunteu-los a qui prefereixen com a cap. Suposo que ja us imagineu la resposta, no?

Bernat de Rocafort va deixar anar una forta riallada impregnada d’efluvis alcohòlics.

—I què me’n dieu del que feu amb les seves dones i les seves filles?

Per les ombres vaig poder contemplar com Rocafort abaixava la copa que tenia als llavis i començava a cridar.

—Que m’esteu acusant de lasciu? No deu ser pas que em teniu enveja? No patiu, que si veniu amb mi aquesta nit, us deixaré tastar la mel d’alguna d’aquestes noietes —una nova riallada va acompanyar aquelles paraules, però quan va tornar a parlar, la seva veu tenia un to dur i fred com la pedra—. El dret de cuixa de totes les dones que estan amb nosaltres, el puc exigir sempre que vulgui. Si altres no el volien exercir no em preocupa gens ni mica, ho heu entès? —El silenci que vingué després va ser molt més escandalós que qualsevol cridòria—. I ara, Tibald, si no voleu res més, us agrairia que em deixéssiu sol. Vull descansar una mica, si no hi teniu inconvenient.

—Doncs sí que vull dir quelcom més. Seguint el vostre suggeriment, m’agradaria convocar per demà al matí una reunió del consell. Vull que tots els homes confirmin que continuen acceptant-vos com a cabdill. Si no m’hi volen, me n’aniré pel camí per on he vingut.

M’imagino el somriure cínic que es devia dibuixar en el rostre del català en sentir aquelles paraules. Algú que no tingués el cap embotat pel vi hauria detectat el rerefons de les paraules del fiancés, ja que ningú es llança al forat si no té una porta de sortida. Però per al nostre cap no hi havia dubtes sobre la lleialtat i el sotmetiment del seus homes.

—Un consell? Com vulgueu, Tibald. Les vostres paraules són ordres per a mi —va dir entre riures interromputs pel singlot—. Demà a primera hora, aquí mateix. I ara feu el favor de deixar-me en pau.

En sortir de la presència de Rocafort, el cavaller franc no va pas perdre el temps: va fer convocar de seguida una reunió amb tots els oficials que havien mostrat indisciplina davant de Bernat de Rocafort i els va donar instruccions per al consell que tindria lloc l’endemà. D’aquesta manera el cabdill català es trobaria amb una bona sorpresa.

L’endemà, convocat el consell, tot s’esdevingué d’una manera ben inesperada per a misser Bernat.

Quan aquest va demanar a tots els capitans presents que li mostressin fidelitat, la majoria dels membres del consell, llevat dels que ell tenia sempre al seu costat, no es van aixecar del seient i es mantingueren muts.

Sorprès per una actitud que no esperava, va començar a acusar i insultar els presents amb insolència. Els capitans conxorxats es van anar aixecant del seient i van multiplicar les queixes i van fer memòria dels greuges. Quan Rocafort, fora de si, va donar ordres que els empresonessin a tots, Tibald de Chepoy va començar a parlar.

—No obeiran les vostres ordres, sinó les meves. Jo, Tibald de Chepoy, màxima autoritat de la Companyia, ordeno que Bernat de Rocafort, el seu germà Humbert i tots els altres membres de la seva escorta personal siguin detinguts i carregats de cadenes. Els acusem de mal govern, tirania, espoli i abús de poder contra els seus homes, que sempre l’han servit fidelment.

Abans que ningú pogués fer res, un munt d’homes es llançaren sobre els germans Rocafort i tots els seus partidaris, que poc després ja estaven immobilitzats a terra.

Bernat de Rocafort s’adonà massa tard que el tracte indigne cap als seus homes s’havia girat en contra seu. Indignats i humiliats, veient com les seves famílies passaven necessitat sense que el cabdill fes res per ajudar-los, una vintena de capitans de les diferents unitats havien estat conspirant amb Chepoy, a qui havien demanat que hi intervingués, ofès com estava també. Aquella petició va arribar en el millor moment perquè el representant de la casa d’Anjou, ajudat pels venecians, ordís una estratègia per acabar amb el cabdill català dins de la legalitat del nostre consell. Però el que no sabien els nostres conspiradors era que els plans de Chepoy no acabaven únicament en la detenció de Rocafort i els seus.

Un cop rebuda aquella notícia amb alegria, la resta del dia tots els homes es dedicaren a anar a les grans tendes on Rocafort guardava els seus tresors amb la intenció d’emportar-se el que era seu. Va costar Déu i ajuda, i també moltes trompades, fer-los veure que era menester un recompte previ per a una distribució justa entre tots, tal com era costum dins de la Companyia. Tot seguit, alguns esclaus ajudants i escrivans, ordenats per mi, començàrem a fer balanç i registrar-ho tot en un llibre.

L’endemà al matí, quan anava a la seu del consell per avisar que el recompte estava enllestit i podíem començar a preparar el repartiment, una forta remor de crits em va fer desviar del camí de pressa i corrents.

En arribar al lloc del soroll, l’espectacle em va copsar. Un munt d’almogàvers tenia rodejats alguns oficials, la majoria dels quals eren els que s’havien aixecat contra Rocafort. Molts capitans anaven mig nus i possiblement els acabaven de treure del llit. Em feia la impressió que no se’n sortirien pas, tot i que en aquell moment em trobava desorientat per aquella estranya situació. La meva primera intenció fou la d’intervenir, però una veu interior em va dictar prudència i vaig preguntar a un dels homes que tenia a prop:

—Què passa? Què és tot això?

L’home es girà i em degué reconèixer, perquè de seguida va començar a donar-me explicacions.

—Són els mateixos que ahir van fer engarjolar Bernat de Rocafort i el seu germà Humbert, amb l’ajut del francès. Aquest matí, quan ens hem llevat, Chepoy i els seus homes s’havien emportat els dos germans a les sis naus venecianes que hi havia a tocar de la costa i han fotut el camp. Tot i que aquests juren i perjuren que no en sabien res, estem segurs que ho han consentit a canvi d’un bon sac de perpres d’or. Ara ho pagaran car. Ningú s’emporta cap almogàver sense el nostre consentiment, per molt malnat que sigui. Als nostres només els jutgem nosaltres.

—Teniu raó en això darrer, amic. Però n’esteu segur? Es tracta d’una acusació molt greu. Aquests també haurien d’haver marxat, sabedors del que els passaria si es quedaven.

—El que ha fet el francès és cardar el camp amb els seus i ha deixat aquests a terra sense esperar-los.

Encara no havia acabat d’escoltar les paraules del soldat quan un munt de llances caigueren sobre aquells desgraciats i, tot seguit, els homes embogits s’hi llançaren al damunt amb els coltells a la mà. Tota la vida he estat convençut que aquells catorze capitans i altres criats dels capitans no en sabien res, dels plans de Chepoy, ja que en cas contrari no s’haurien pas quedat dormint tranquil·lament als seus llits. Els capricis de la fortuna ens transformen d’herois en traïdors d’un dia per l’altre.

L’endemà férem el repartiment de tot el botí de Rocafort. Es van lliurar tretze perpres d’or per a cada un dels membres de la Companyia, fos quina fos la seva condició. L’immens tresor acumulat pel nostre anterior cabdill deia ben a la clara fins on havien arribat la seva cobdícia i el seu egoisme, i com havia posat en oblit els seus homes en temps de vaques magres. Aquella ceguesa moral l’havia portat a la ruïna.

Cap a la tardor de l’any 1309, Bernat i Humbert de Rocafort moririen de fam i de set, tancats a la masmorra d’Aversa on els havia confinat el rei de Nàpols, després que Tibald de Chepoy els hi lliurés, per ordre de la casa d’Anjou. D’aquesta manera Carles II de Nàpols es venjava de les humiliacions que li havia fet passar el català després de la pau de Caltabellotta l’any 1302, quan Rocafort li va lliurar tard i a desgrat uns castells de Calàbria que li pertanyien.