70

La Delaney va esperar tres dies abans de telefonar a la Betsy i preguntar-li si podia passar a veure-la.

—I tant que sí —havia dit la Betsy—. Sé que m’has donat molt suport. Em va estranyar que no hi fossis per informar de l’última setmana del judici.

—Et prometo que t’ho explicaré tot —havia contestat la Delaney—. Hi ha cap possibilitat que també hi sigui el senyor Benson? —Com s’esperava, la resposta va ser que sí.

Tenia el cor a la gola mentre conduïa cap a Alpine. Va saludar la Betsy i en Peter, i van anar a la sala, on van seure. La Delaney es va tirar endavant, va ajuntar les mans i va parlar amb la veu tremolosa d’emoció.

—Us he d’explicar una cosa. És una cosa que vaig saber fa molt pocs dies. Betsy, vas dir a l’estrada que havies enyorat la teva filla cada dia de la teva vida. De la mateixa manera, jo he enyorat la meva mare biològica. —La Delaney va mirar l’un i després l’altre—. I ara no sols he trobat la meva mare, sinó també el meu pare.

Mentre la Betsy i en Peter la miraven amb incredulitat intentant assumir el que els deia, la Delaney va continuar explicant-se:

—Vaig néixer al carrer Oak, 22 de Filadèlfia el 16 de març, fa vint-i-sis anys. Els meus avis es deien Martin i Rose Ryan…