32

El dia que en Peter Benson va testificar al judici, hi havia tres veïns de la Betsy donant-li suport a la sala. Volien que anés a sopar a casa d’un d’ells, però ella va refusar la invitació amb fermesa.

—Sou molt bons amb mi —va dir—, però estic esgotadíssima. Me’n vaig directament al llit.

Una vegada més els mitjans la van encerclar mentre els seus advocats l’acompanyaven al cotxe. En Peter no havia intercanviat mirades amb ella després de testificar. Sense que l’hi hagués de dir, ella sabia que tenia molta por que el seu testimoni l’hagués perjudicat.

Al seu cap el veia com si el tingués al costat quan deia al fiscal que l’estimava i li pensava demanar que es casés amb ell. «I si em fan la mateixa pregunta quan estigui sota jurament, hauré de respondre de la mateixa manera», va pensar, «perquè és veritat. Ho és d’ençà que el vaig trobar per casualitat al museu». Sabia que en Peter li trucaria aquella nit. Feia divuit mesos que no el veia ni parlava amb ell, i es necessitaven desesperadament. Tan bon punt es va adonar que era sospitosa d’haver assassinat en Ted i va contractar en Robert Maynard, el seu advocat li havia aconsellat que no tingués cap contacte amb en Peter fins que no s’acabés el judici.

Per alguna raó es va posar a pensar en l’època breu que havia viscut a Nova York quan tenia vint-i-pocs anys. «Tenia un pis llogat al West Side», va recordar la Betsy, «però quan em vaig adonar que treballar de relacions públiques per a una empresa no m’agradava, em vaig començar a treure un màster a les nits. Llavors em van contractar de professora al Pascack Valley i me’n vaig anar a viure a Nova Jersey.

»I vaig conèixer en Ted.

La resta del trajecte a casa va tancar els ulls i es va forçar a no pensar què passaria si la declaraven culpable d’assassinat.

Havia dit a la Carmen que no s’amoïnés a preparar-li el sopar, però quan va arribar a casa la minyona encara hi era.

—Senyoreta Betsy, em feia por que acabés no menjant res —va dir—. I aquest matí ha dit que no pensava acceptar cap invitació a sopar.

—Sí —va dir la Betsy, i en sentir l’aroma de pollastre rostit es va imaginar que la Carmen li havia preparat un pastís de pollastre, un dels seus plats preferits. Va pujar a posar-se uns pantalons i una brusa de màniga llarga. Com sempre que era a l’habitació, va mirar al voltant amb l’esperança que se li acudís un lloc on en Ted pogués haver amagat el braçalet de maragdes i diamants. Però era inútil, és clar. Ella i la Carmen havien regirat no sols aquella habitació sinó tota la casa. «Tant per tant, podria fer una reclamació a la companyia d’assegurances», va pensar.

Quan va baixar, la Carmen li havia servit una copa de vi. Se la va prendre a l’estudi veient les notícies de les cinc. Només hi va haver una petita referència al judici, però tot sopant va veure les notícies de les sis, on informava la Delaney Wright.

La Betsy havia vist la periodista a la sala i pressentia que l’estudiava tota l’estona. Naturalment, això era normal perquè a la periodista li pagaven per informar del que succeïa. Quan la Delaney Wright va sortir en càmera, va dir que en Peter Benson, el director del Departament d’Humanitats de la Universitat de Franklin, havia testificat sota jurament que estava enamorat de la Betsy Grant i que li pensava demanar que es casés amb ell. Va acabar la informació dient que el fiscal semblava un gat llepant-se els bigotis després de sentir aquesta declaració.

A continuació, el conductor va demanar a la Delaney la seva opinió sobre com anava el judici.

—Don, crec que avui no ha estat un bon dia per a la Betsy Grant —va dir la Delaney—. M’ha sorprès quan l’advocat defensor ha dit que no tenia més preguntes. Suposo que no volia insistir en el fet que l’acusada es veia amb un home que estava enamorat d’ella, però d’altra banda m’ha semblat que el jurat esperava que fes preguntes a en Peter Benson per intentar suavitzar l’impacte del que havia dit.

La Betsy va apagar el televisor amb el comandament. Sabia que la Carmen devia haver vist les notícies a la cuina, perquè quan va anar a buscar el pastís, gairebé intacte, no va insistir perquè en mengés més.

Estava acabant el cafè quan va sonar el telèfon. Era el seu pare des de Florida.

—Com estàs, Bets?

Sabia que detestava que li diguessin «Bets», però sempre se n’oblidava o ho feia veure. Va tenir aquest pensament fins i tot abans de saludar-lo. Ell no li continuava dient «Bets» per fer-la enfadar, sinó perquè senzillament no es prenia la molèstia de recordar que no li havia de dir així.

—Hola, pare. Com estàs?

—Doncs, anar fent. No estic malament tenint en compte que fa deu anys que em vaig jubilar.

La Betsy sabia que era la seva manera de dir-li que el diumenge passat havia estat el seu setanta-cinquè aniversari i que ella s’havia oblidat de felicitar-lo.

—Ah, per molts anys amb retard —va dir, sense cap mena d’entusiasme.

—Gràcies. He estat llegint sobre el judici. No t’ho creuràs però aquí surt a tots els diaris. M’alegro que no t’hagin preguntat pels teus parents. O sí?

—Vaig dir que la meva mare era morta i que el meu pare era gran i vivia a Florida. No em van preguntar res més.

—Si t’he de ser sincer, me n’alegro. No ho he comentat i no voldria que als meus néts els fessin preguntes a l’escola.

Els néts! La Betsy tenia ganes de penjar el telèfon. Però es va reprimir.

—Pare, t’he de deixar perquè espero una trucada del meu advocat.

—Ah, doncs, penjo. No et desanimis, Bets. Tot anirà bé.

Quan la Betsy va haver penjat, va intentar dominar el sobtat rampell d’ira que li provocava sempre el seu pare. Feia vint anys, pocs mesos després que morís la mare de la Betsy, que s’havia tornat a casar. Es va jubilar anticipadament, va vendre la casa i se’n va anar a viure a Florida amb la seva nova esposa. Ella volia ser a prop dels seus fills i ara la Betsy estava segura que era com si el difunt marit d’ella i la difunta esposa d’ell no haguessin existit mai.

«O jo», va pensar la Betsy. «O jo».

»Si torno a veure una foto seva al Facebook somrient amb els seus néts, em penso que em tornaré boja». «Aleshores, per què mires les seves publicacions al Facebook?», li va dir una veu al cap.

La Carmen va sortir de la cuina per acomiadar-se.

—Intenti dormir una mica, senyoreta Betsy —va dir.

El dormitori havia esdevingut el seu santuari. Va fer la volta a la casa tancant els llums que la Carmen havia deixat encesos. La sala, el rebedor, l’estudi, la biblioteca, que ara tornava a estar com abans que la convertís en l’habitació d’en Ted. Abans d’apagar aquell llum, va mirar els prestatges plens de llibres de medicina. Ell els treia sovint quan s’aixecava a la nit i l’Angela no el sentia. De la mateixa manera que obria els calaixos de tota la casa sempre que podia.

La Betsy es va preguntar una vegada més si en Ted buscava alguna cosa concreta, o allò no tenia cap sentit i eren rampells i prou?

En Peter li va trucar a les nou. La Betsy ja era al llit, intentant concentrar-se en el llibre que llegia. Quan va sentir la seva veu, la calma gèlida que havia protegit les seves emocions es va esquinçar, i només va poder sanglotar.

—Oh, Peter, com acabarà això? Com pot acabar? —va dir.