68

A un quart de deu, la Delaney, que feia tard perquè estava atrapada en un embús, es dirigia al jutjat amb un cotxe Uber quan va sonar el seu mòbil.

—Hola, Lisa —va saludar ràpidament, sorpresa.

La veu de la Lisa era aguda i nerviosa.

—Delaney, estava fent les maletes per marxar. He de sortir d’aquí avui mateix. El camió de la mudança arribarà d’aquí a una hora. Quan he anat a buscar les maletes a les golfes, he vist una cosa en una biga, en un racó. Delaney, és la mà de morter. Estic segura que és la que fa joc amb el morter de l’habitació d’en Ted. Per això l’Scott es va quedar a baix la nit que en Ted va morir. Tenia pensat matar en Ted.

—Calma’t, Lisa. On és l’Scott, ara?

—A la consulta. Tenia un pacient a les nou.

—Agafa el cotxe i vés al jutjat —va dir la Delaney. Però de seguida va pensar que la Lisa estava tan nerviosa que podia tenir un accident.

—No, no ho facis —va afegir ràpidament—. Sóc a la Ruta 4. Puc ser a casa teva d’aquí a deu minuts. Et passaré a buscar i et portaré al jutjat. Mentre vinc, fes una foto de la mà de morter amb el fons d’alguna cosa de la casa per demostrar que era allà. Et tornaré a trucar per dir-te a on l’has d’enviar.

Va trucar a l’oficina del fiscal i va demanar per la unitat d’homicidis. Va explicar qui era concisament.

—Els enviaré un missatge amb una foto —va dir—. És essencial per al resultat del judici de la Betsy Grant. És l’arma del crim.

—Enviï’l a aquest número —va dir l’escèptic ajudant del fiscal—. Ens ho mirarem. La conclusió de la defensa ja ha començat.

Uns segons després tornava a parlar amb la Lisa.

—Envia la foto al fiscal. Pots recordar aquest número?

—Crec que el podria recordar, però l’apuntaré. I no tardis, per favor.

«Li hauria de dir que marxi de casa i vagi a casa d’un veí?», va pensar la Delaney. Però només passaven vint-i-cinc minuts de les nou i havia dit que l’Scott tenia un pacient a les nou a la consulta de Fort Lee.

A dos quarts de deu, el xofer va parar davant de l’avinguda Cleveland, 522.

—No tardaré —va dir—. Esperi’m.

Mentre pujava cap a la casa, la Lisa va obrir la porta. Tenia el mòbil i una cartera de mà.

—Delaney, no he apuntat bé el número que m’has donat. He intentat enviar-ho, però no he pogut.

—No passa res. L’enviaré jo.

La Lisa va obrir la cartera i va treure la mà de morter.

—Aquí hi ha mala cobertura —va dir, amb la veu tremolosa—. És millor a la cuina.

«Tinc l’arma del crim a la mà», va pensar la Delaney, corrent pel passadís. A la cuina va repenjar la mà de morter en una filera de pots i va fer la foto. Quan va intentar enviar-la, a la primera no se’n va sortir, i a la segona tampoc. Finalment, a la tercera la va poder enviar a l’oficina d’en Holmes.

Abans que tornés a sortir al passadís, va sentir que s’obria la porta de la casa i la veu de l’Scott Clifton.

—Que surts, Lisa?

La Delaney va marcar el 911.

—Auxili. Assassí a l’avinguda Cleveland 522. No pengi. Enregistri el que està passant.

Abans que l’operadora pogués contestar i sense penjar, la Delaney va aguantar el mòbil orientat cap als que parlaven.

La Delaney sentia les seves veus clarament. La Lisa intentava que no es notés que tenia por.

—Oh, Scott, em pensava que tenies un pacient.

—Ha canviat l’hora de la visita. On anaves? —Començava a apujar la veu.

—A la perruqueria. Fils de plata entre l’or.

Ell la va mirar.

—No pas tants, Lisa. Contesta, on anaves?

La Delaney va pensar: «Molt bé, Lisa, continua entretenint-lo».

—Scott, volia evitar aquesta escena. A les deu arribarà el camió de la mudança per endur-se d’aquesta casa les coses que tinc a les golfes. He deixat l’aliança i l’anell de promesa a la calaixera.

—Sabia que en portaves alguna de cap. Per què no anem a les golfes a comprovar que no t’endús res que sigui meu?

Mentre l’Scott empenyia la Lisa escales amunt, la Delaney va sortir silenciosament al passadís.

—Sé que el tens. On és? —va sentir que cridava l’Scott.

La Lisa va baixar de les golfes corrents i cridant.

—Assassí! Volies deixar que la Betsy anés a la presó per una cosa que vas fer tu! Tu vas matar en Ted!

La Delaney va entrar a la sala perquè no la veiés. El cor li bategava molt fort.

—Que arribin aviat. Si us plau —va pregar.

La Lisa va intentar obrir la porta del carrer, però l’Scott la va estirar enrere. Li va posar les mans al coll, cridant i escanyant-la.

—Dóna-me’l. Per què no te’n podies mantenir al marge?

La Delaney es va guardar el mòbil a la butxaca de la jaqueta i va anar corrent al rebedor.

Les mans de l’Scott estrenyien el coll de la Lisa.

—L’Alan em va prometre més d’un milió de dòlars. Hauria estat el doble quan haguessin condemnat la Betsy.

La Delaney va saber que només podia fer una cosa. Va aixecar la mà de morter i la va deixar caure amb força sobre un cantó del cap de l’Scott. Ell va deixar anar el coll de la Lisa i es va abraonar cap a ella. Li brollava sang del trau del front.

Desesperada, la Delaney va tornar a brandar la mà de morter, i aquesta vegada li va colpejar la cara. Bramant, ell li va arrencar la mà de morter de la mà i la va aixecar per pegar-li.

La Delaney va retrocedir i la mà de morter no la va tocar pels pèls. Llavors l’Scott va tornar a aixecar la mà de morter i la porta es va obrir de cop: van entrar tres policies amb les armes a la mà.

—Quiet, i les mans enlaire! —va cridar un.

La Delaney va treure el mòbil de la jaqueta.

—Ho ha gravat? Ho ha gravat tot? —va preguntar amb una veu més aviat incoherent.

La veu de l’operadora del 911 va ser ferma.

—Ho he gravat, tot. Ja ho crec que sí.

La Delaney va deixar anar una glopada d’aire.

—Enviï la gravació d’aquesta trucada a aquest número. És de l’oficina del fiscal.