14

El judici es va reprendre l’endemà a dos quarts de deu.

—Senyoria —va dir l’Elliot Holmes—, l’estat crida el senyor Alan Grant.

La porta de la sala es va obrir i el jurat i el públic van observar atentament com el fill del metge assassinat caminava a poc a poc cap a l’estrada. Atractiu, amb una americana d’esport blau marí que semblava molt cara i pantalons grisos, amb el coll de la camisa obert, li van prendre jurament i va seure per testificar.

El fiscal va fer diverses preguntes sobre els antecedents d’en Grant. S’havia graduat a la Universitat de Cornell, era fotògraf professional, estava divorciat de la mare dels seus dos fills i també tenia un fill de deu anys d’una relació anterior.

Aleshores en Holmes va començar a furgar en les relacions familiars d’en Grant.

—Es va alegrar del matrimoni del seu pare amb la Betsy Ryan?

—Molt —va dir l’Alan amb calma—. El meu pare només tenia quaranta anys quan la meva mare va morir. Els dos anys següents va estar molt sol i jo ho sabia. Quan va conèixer la Betsy i es va casar amb ella un any més tard, me’n vaig alegrar molt.

—Era present al sopar la nit que el seu pare va ser assassinat?

—Sí, hi era.

—Qui més hi havia?

—La Betsy, naturalment. Era l’aniversari del meu pare i ella va convidar els dos metges fundadors de la consulta d’ortopèdia juntament amb el meu pare, i també van venir les seves esposes. Hi havia el doctor Kent Adams, amb la Sarah, la seva dona, i el doctor Scott Clifton amb la Lisa.

—Descrigui el comportament del seu pare aquella nit.

—Primer estava molt tranquil. Semblava content de veure’ns, tot i que no crec que ens reconegués. Potser va tenir flaixos vagues de consciència de qui érem. Fa de mal dir.

—La seva madrastra va fer algun comentari sobre el comportament del seu pare?

—Sí. Va dir que els últims dos dies havia estat molt agitat i obria calaixos i en llançava tot el contingut a terra, i treia els llibres de les prestatgeries. Va dir que havia estat a punt d’anul·lar el sopar, però que aquell matí s’havia despertat molt dòcil i plàcid i que per això no ho havia fet.

—Quan va arribar, va veure un morat a la cara de la Betsy Grant?

—Sí. Se l’havia intentat tapar amb maquillatge, però encara es veia.

—Li va preguntar com se l’havia fet?

—Sí.

—Què li va dir?

—Que el meu pare li havia donat un cop de puny feia dos dies.

—Semblava enfadada?

—No, vaig pensar que semblava resignada.

—El comportament del seu pare va canviar durant la vetllada?

—Sí. Primer vam prendre còctels a la sala. Ell no en va prendre, naturalment. Però, just quan anàvem al menjador a sopar, es va posar nerviós de cop.

—Què va fer?

—De sobte, sense dir res es va angoixar i ens va començar a increpar a tots.

—I aleshores què va passar?

—La Betsy el va abraçar i el va intentar calmar. Es va tranquil·litzar de seguida.

—I què va passar a continuació?

—Vam tenir un sopar agradable. Ell estava callat i anava menjant. Però quan estàvem a punt de prendre cafè i postres, el pare es va aixecar de cop i literalment es va llançar per sobre de la taula cap a on seien el doctor Clifton i la Lisa, la seva dona.

—I què va passar?

—La Betsy va agafar el braç del pare per aturar-lo i ell es va girar i li va pegar. Va ser una bufetada molt forta. Ella va caure a la cadira i es va posar a plorar. El doctor Clifton, l’Angela, la cuidadora i jo vam portar el meu pare a la seva habitació. Es va quedar flàccid de cop com si estigués esgotat. L’Angela li va donar una pastilla per tranquil·litzar-lo. Li vam posar el pijama i el vam ficar al llit. Al cap d’uns minuts, va tancar els ulls i respirava amb normalitat. Es va adormir.

—Què va fer vostè tot aquest temps?

—Vaig veure que l’Angela estava molt pàl·lida i li vaig preguntar si es trobava bé. Em va dir que devia estar covant alguna cosa perquè tenia un mal de panxa horrorós.

—Què li va dir?

—Li vaig suggerir que se n’anés a casa.

Mentre parlava, a la Delaney li va semblar que el dolor que transmetia la cara de l’Alan Grant era massa evident per ser fingit.

—Què va fer ella?

—Va dir que, si no li passava aviat, se n’hauria d’anar a casa.

—Senyor Grant, coneixia els mobles que hi havia a l’habitació del seu pare?

—Sí.

—A la tauleta de nit, al costat del llit, hi havia alguna obra d’art, premi o decoració?

—Sí. Hi havia un morter amb una mà de morter. Era un premi que li havia atorgat l’hospital de Hackensack. Vaig assistir a la recepció la nit que el va rebre.

—Quan era a l’habitació del seu pare aquella nit, recorda si hi havia la mà de morter?

—Sí. Ho recordo. Estic completament segur que hi era. El doctor Clifton, l’Angela Watts i jo parlàvem amb el pare, intentant que és calmés. Recordo perfectament que vaig assenyalar el premi i vaig dir alguna cosa com «Aquella nit que vam anar a la recepció del premi ens ho vam passar molt bé, pare. Vas fer un gran discurs». No sé si va entendre res del que li vaig dir. Però mentre li parlava, el mirava a ell i després mirava el premi tota l’estona.

—I la mà de morter era al morter?

—Sí, no en tinc cap dubte.

—Reculant una mica, després que suggerís a la senyora Watts que se n’anés a casa, què va fer?

—Vaig tornar al menjador. El doctor Adams havia posat un drap amb gel a la cara de la Betsy. Encara estava asseguda a taula, plorant i aguantant-se el drap.

—La seva madrastra li va dir res?

—Va dir: «No puc més. Em sap greu, però no puc més».

—I com va reaccionar a aquesta declaració?

—Vaig patir per la Betsy. El meu pare li acabava de pegar. Estava desfeta.

—Va considerar que d’alguna manera la frase «No puc més» pogués ser una amenaça per al seu pare?

—En aquell moment, no. En absolut. Més tard vaig començar a pensar que podia haver estat una amenaça.

—Quan va saber que el seu pare havia mort?

—L’endemà al matí.

—Qui li va comunicar que havia traspassat?

—Em va telefonar la Betsy.

—Com descriuria l’estat emocional de la Betsy Grant basant-se en el seu to per telèfon?

—Molt tranquil·la.

—Recorda les seves paraules exactes?

—Sí. Va dir: «Alan, el teu pare ha mort aquesta nit. Estic segura que penses com jo que val més així».

»Naturalment, la meva primera reacció va ser de tristesa. Però llavors vaig dir alguna cosa com “El pare que coneixia feia anys que no existia. Saps el que en penso, Betsy. M’alegro que el seu sofriment hagi acabat”.

—En aquell moment sospitava que es podia haver comès algun delicte?

—En absolut.

—Quina va ser la seva reacció quan va saber que havien enviat el seu cos a l’oficina del forense?

—No m’ho podia creure. Vaig pensar que era un error.

—Quan va saber que havia estat víctima d’un cop mortal a la part posterior del cap, quina va ser la seva reacció?

L’Alan Grant va mirar el fiscal directament als ulls.

—La meva primera idea va ser que la Betsy li havia donat aquest cop.

En Robert Maynard va saltar.

—Protesto, senyoria —va cridar—, molt fora de lloc i perjudicial.

—S’aprova —va contestar immediatament el jutge Roth—. Que no consti la resposta. El jurat no la tindrà en compte.

—Ho reformularé. Descrigui el comportament del seu pare durant els últims sis mesos.

—El seu comportament s’havia tornat més difícil en aquest temps. El «No puc més» que va dir la Betsy la nit abans que el meu pare es morís em va semblar una expressió de la seva desesperació.

—Com caracteritzaria la seva relació amb la Betsy Grant des de la mort del seu pare?

—Les primeres vint-i-quatre hores va ser molt estreta. Ens vam consolar mútuament i vam planificar el funeral.

—En quin punt va cessar aquesta relació amistosa amb la Betsy Grant?

—Quan vaig saber que al meu pare li havien aixafat el crani amb un cop, i que la mà de morter del joc que hi havia al costat del llit havia desaparegut.

—Quan es va assabentar que la seva madrastra es veia amb un altre home?

—No ho vaig saber fins després de la mort del meu pare.

—Quina va ser la seva reacció?

—Incredulitat. Indignació. Decepció.

—Els mesos anteriors a la mort del seu pare, quin va ser el comportament de la Betsy Grant amb el seu pare?

—Molt afectuós. Molt compassiu. El seu metge havia proposat que es plantegés d’ingressar-lo en una residència.

—Per què ho va proposar, el metge?

—Creia que el meu pare podia patir un accident greu.

—Me’n pot donar un exemple?

—El pare pujava al pis de dalt i s’abocava a la barana. Treia les coses dels calaixos del dormitori.

—Com va reaccionar la Betsy Grant a la proposta del metge?

—Va posar una tanca al replà del pis i es va traslladar a dormir a la planta baixa, a l’habitació que l’anterior propietari havia fet per a la criada. Ras i curt, el va intentar controlar.

—Protesto —va cridar en Maynard.

—Senyoria, voldria preguntar al senyor Grant què ha volgut dir amb «intentar controlar» —va contestar en Holmes.

—Permetré que s’expliqui —va dir el jutge amb calma.

—Si és tan amable d’explicar la seva resposta, senyor.

—Naturalment. El que volia dir era que va intentar impedir que es fes mal.

—Va ser decisió de la senyora Grant que el seu pare continués vivint a casa fins i tot després que el metge li aconsellés que no?

—Sí.

—Va donar alguna raó per haver pres aquesta decisió?

—Va dir que el meu pare la necessitava. Va dir que hi havia moments que estava lúcid. En aquells moments li suplicava que es quedés amb ell. També em va dir que una persona amb el diagnòstic d’Alzheimer precoç com el meu pare no tenia una esperança de vida gaire més llarga que els set anys que feia que durava.

—Però, aleshores, la nit que el seu pare va rebre el cop mortal que li va llevar la vida, no es va queixar la Betsy Grant que no podia més?

—Protesto. Dirigeix el testimoni. —Aquesta vegada va parlar un dels associats del senyor Maynard.

—S’accepta —va tornar a dir el jutge.

L’Elliot Holmes es va girar a mirar el jurat. La Delaney va veure que havia deixat clar el que pretenia.

—No hi ha més preguntes, senyoria —va dir.

—Senyor Maynard —va dir el jutge Roth—, pot començar l’interrogatori.

—Gràcies, senyoria —va contestar en Maynard—. Quants anys té, senyor Grant?

—Tinc trenta-cinc anys.

—Quan va acabar la universitat, va continuar estudiant per fer un postgrau o es va posar a treballar?

—Em vaig posar a treballar.

—Això vol dir que fa tretze anys que treballa.

—Sí.

—Quina mena de feina fa?

—Sempre he estat fotògraf autònom.

—Amb autònom vol dir que no té sou fix? Només li paguen quan troba una feina. És correcte?

—Sí.

—Quina és la quantitat anual mitjana que ha guanyat aquests anys?

—Normalment, entre cinquanta i vuitanta mil dòlars.

—I és cert que, des del començament de la seva carrera, rebia un suport econòmic del seu pare?

—Sí. M’estimava. Era el seu únic fill i em volia ajudar.

—I com l’ajudava? Li donava diners cada vegada que els hi demanava o tenien alguna altra mena d’acord?

—Quan vaig acabar la universitat i en els anys posteriors, sovint necessitava comprar nou equip per a les càmeres, lents, filtres, etc., per trobar feines millors. Normalment li demanava diners al meu pare i em deia que sí.

—Va canviar aquesta manera de fer?

—Tres o quatre anys després de casar-se amb la Betsy, ella el va convèncer perquè m’assignés un tant l’any. Per Nadal el meu pare em donava un xec de cent mil dòlars.

—I ha rebut aquest xec de cent mil dòlars per Nadal cada any, inclòs aquest Nadal passat?

—Sí.

—Entesos, així cent mil dòlars per Nadal i una mitjana que guanyava de seixanta-cinc mil dòlars, que significa que normalment ha tingut cent seixanta-cinc mil dòlars l’any per afrontar totes les seves despeses. És correcte?

—Sí.

La Delaney va prendre notes mentre els següents cinc minuts en Maynard aprofundia en la vida econòmica de l’Alan Grant. Va desitjar haver estat més atenta al curs de comptabilitat que havia fet a la universitat. Si en Maynard pretenia deixar clar que les finances personals d’en Grant eren un desastre, ho va aconseguir.

Responent a les preguntes d’en Maynard, en Grant va reconèixer que el divorci i l’acord per la pensió per a la mare dels seus fills li havien sortit cars, sense comptar la pensió per al seu altre fill. Després de graduar-se, el seu pare li havia comprat un pis, però havia hagut de demanar una hipoteca. El pagament d’aquesta hipoteca era mensual, com el manteniment del pis, les pòlisses de la mútua de salut, i els pagaments del cotxe i el garatge. Les seves despeses rutinàries incloïen tres vacances l’any. De mala gana, en Grant va reconèixer que les seves despeses de gairebé divuit mil dòlars al mes excedien considerablement els cent seixanta-cinc mil dòlars de què disposava cada any.

—El seu pare va proposar-li mai que canviés de professió? —va continuar en Maynard.

—Em va dir que la fotografia no es pagava prou bé i que la feina era esporàdica. Volia que trobés una altra professió que m’assegurés uns ingressos estables.

—Va seguir el seu consell i va buscar una altra professió?

—No.

—Tornem als dèficits econòmics que ha reconegut. Per arribar a final de mes, ha demanat altres préstecs?

—A més dels diners de la hipoteca del pis, els meus amics també m’han deixat cèntims.

—Paga interessos per aquests préstecs?

—Pago interessos al banc per la hipoteca del pis. La majoria dels meus amics van acceptar que els donés els diners i els interessos dels préstecs quan cobrés l’herència.

—Ha testificat que va rebre la donació anual de Nadal fins i tot aquest Nadal, després de la mort del seu pare. És correcte?

—Sí. Vaig parlar amb l’administrador, que va demanar al tribunal d’equitat que aprovés aquest pagament.

—I la Betsy Grant no es va oposar a aquest pagament. Oi que no?

—No vaig parlar amb ella. Hi va parlar l’administrador. Em va informar que ella no s’hi oposava.

—Fa tres mesos va fer una sol·licitud addicional al tribunal d’equitat per a un altre pagament.

—Sí. Perquè l’herència està congelada pendent del resultat del judici. No puc rebre la meva herència. Em van aconsellar que presentés una sol·licitud per a un pagament parcial justificat amb les meves despeses.

—I quina quantitat va aprovar el tribunal?

—Cent cinquanta mil dòlars.

—Senyor Grant, ha d’heretar la meitat de quinze milions de dòlars si la Betsy no és condemnada, i heretarà els quinze milions de l’herència si ho és. És correcte?

—És el que tinc entès.

—Senyor Grant, permeti’m que torni a divuit mesos enrere, quan el seu pare era viu. Seria precís dir que vostè estava en una situació econòmica desesperada, però també que era l’hereu d’una fortuna multimilionària que seria distribuïda quan el seu pare morís?

—Sí, però estimava el pare i no vaig tenir res a veure amb la seva mort.

La Delaney va veure com l’Alan Grant es regirava a la cadira contestant aquelles preguntes. Era evident que estava incòmode.

—Senyor Grant, després del sopar d’aniversari del seu pare, on va anar?

—Vaig tornar a Nova York. Havia quedat amb algú en un bar a prop de casa meva.

—A quina hora hi va arribar?

—Cap a les deu de la nit.

—Quanta estona s’hi va estar?

—Un parell d’hores. Vaig marxar pels volts de mitjanit.

—Havia quedat amb una antiga nòvia. És correcte?

—És correcte.

—Com es deia?

—Josie Mason.

—Van marxar junts?

—Sí.

—On van anar?

—Vam anar a casa seva, a un parell de travessies de distància.

—Es va quedar a dormir a casa seva aquella nit?

—Sí. —La cara de l’Alan estava vermella de ràbia—. Sé on vol anar a parar, senyor Maynard. El lloc on vaig ser està totalment justificat des del moment que vaig sortir de casa del meu pare fins l’endemà al matí, quan vaig rebre la trucada de la Betsy per dir-me que el meu pare havia mort. El bar té una càmera de vigilància i l’apartament de la meva amiga també. El fiscal ja ho va comprovar tot.

—No en tinc cap dubte —va dir en Maynard amb sarcasme—. Digui’m, senyor Grant: coneixia el codi de l’alarma de la casa del seu pare?

—No, no el coneixia.

—Hi havia cap motiu perquè no el conegués?

—No va sorgir mai el tema.

—Ha tingut mai clau de casa el seu pare?

—No, mai. De nou, no va sorgir mai el tema.

—Així que, en cas d’emergència a la casa, no tenia la clau ni sabia el codi de l’alarma.

—Com he dit abans, no va sorgir mai. Sempre hi havia gent, la minyona, la cuidadora. No hi havia cap necessitat que en tingués la clau o conegués el codi.

—Veia el seu pare força sovint, oi?

—Sí, almenys cada quinze dies, també quan estava malalt.

—Fins i tot els últims dos anys, el seu pare tenia moments lúcids. És correcte?

—Sí, eren una sort.

—Alguna vegada li va preguntar, en un d’aquells moments de lucidesa, quin era el codi de l’alarma?

—De cap manera, no.

—Les proves demostraran que una de les còpies de la clau de la casa no ha aparegut. Era la clau del seu pare?

—No en sé res de res, d’aquesta clau.

—Senyoria —va dir en Maynard en un to sarcàstic—. No tinc més preguntes per al testimoni.

—D’acord —va contestar el jutge—. Farem una pausa per dinar.