37

El doctor Mark Bevilacqua va ser l’últim testimoni de la fiscalia. La Delaney va escoltar com el fiscal l’interrogava inicialment sobre la seva formació acadèmica i experiència. Va testificar que tenia seixanta-sis anys, que s’havia graduat a la facultat de medicina de Harvard i que els últims vint anys la seva consulta s’havia especialitzat en el diagnòstic i el tractament de l’Alzheimer. A petició del fiscal, el jutge el va acceptar com a expert en aquest camp.

Aleshores el jutge es va dirigir al jurat i va explicar que l’avaluació del testimoni de l’expert els corresponia a ells.

El fiscal va continuar amb les preguntes. A continuació, el doctor Bevilacqua va explicar al jurat en què consistia la malaltia, i les variacions del seu impacte en els que la patien.

—Doctor Bevilacqua, en quines circumstàncies va conèixer el doctor Ted Grant?

—Va ser fa vuit anys i mig. L’esposa del doctor Grant havia demanat hora a la nostra consulta. Ella i els metges associats amb el doctor Grant estaven preocupats per una sèrie de canvis que havien observat en el comportament del doctor Grant i volien saber què els estava causant.

—I els va poder donar una resposta?

—Sí, després d’una sèrie de proves el meu diagnòstic va ser que el doctor Grant patia Alzheimer precoç.

—Vol explicar què significa això, doctor, si us plau?

—En la immensa majoria dels casos, l’Alzheimer es diagnostica en pacients de més de seixanta-cinc anys. El deu per cent dels pacients d’Alzheimer es diagnostiquen en edats més joves. Aquests casos es classifiquen com a inici precoç. El doctor Grant tenia cinquanta-un anys quan li vaig diagnosticar la malaltia.

—Va continuar visitant i tractant el doctor Grant després del diagnòstic?

—Sí, vaig ser el seu metge fins que va morir fa un any i mig.

—Com el va tractar, doctor Bevilacqua?

—No hi ha cap tractament concret que pugui aturar els avenços d’aquesta malaltia. Li vaig receptar diversos fàrmacs que poden ajudar a endarrerir el progrés de símptomes com l’insomni, l’agitació, la deambulació, l’ansietat i la depressió. Tractant aquests símptomes el pacient amb Alzheimer està més còmode i normalment és més fàcil de cuidar.

—I amb el doctor Grant van funcionar?

—Els primers anys de la malaltia van ajudar. Però, sobretot l’últim any, per molts tractaments que li donéssim, patia de depressió, agitació i insomni aguts.

—Doctor Bevilacqua, vull que anem al matí del 22 de març de l’any passat, quan van trobar mort al llit el doctor Grant. Aleshores feia gairebé set anys que tractava el doctor Grant.

—És correcte.

—Com se’n va assabentar aquell matí?

—Vaig rebre una trucada d’un agent de policia d’Alpine que em va informar que semblava que el doctor Grant havia mort mentre dormia.

—Quina va ser la seva reacció en aquell moment?

—Em va sorprendre una mica.

—Què vol dir que el va sorprendre una mica?

—El doctor Grant havia estat a la meva consulta per una exploració quatre setmanes abans d’aquella data. L’Alzheimer ataca tant el cos com la ment. Malgrat que el seu estat mental s’anava deteriorant de manera constant, els seus òrgans vitals semblaven relativament en bona forma aleshores.

—Però quan va acceptar signar el certificat de defunció, estava convençut que havia mort per causes naturals?

—Basant-me en la informació que em van donar en aquell moment, sí. M’explicaré. La medicina no és una ciència exacta. Hi ha molts exemples de persones que acaben de passar per una exploració que no ha descobert cap senyal de problemes imminents, i que han mort d’un atac de cor o una embòlia el mateix dia. No és en absolut insòlit que una persona que fa set anys que pateix la malaltia d’Alzheimer mori de sobte, encara que el pacient semblés gaudir de bona salut, en termes relatius.

—Doctor Bevilacqua, en aquest judici s’han presentat proves que indiquen que la mort del doctor Grant es va produir de resultes d’un cop a la part posterior del cap i no per causes naturals. En la seva opinió mèdica experta, si el doctor Grant no hagués patit aquella lesió al cap, quant temps més hauria pogut viure?

—Cada cas d’Alzheimer és diferent. La mitjana d’esperança de vida després del diagnòstic és de vuit a deu anys.

—Ha dit «mitjana». Hi ha una variació àmplia?

—Sí. Hi ha pacients que només viuen tres anys, mentre que d’altres sobreviuen fins a vint després del diagnòstic.

—Aleshores, es podria dir que el doctor Grant hauria sobreviscut almenys uns anys més?

—Torno a dir que cada pacient és diferent. Però basant-me en la salut del doctor Grant quan el vaig veure un mes abans de morir, i el grau d’atenció que rebia, és molt probable que hagués viscut uns anys més, potser fins i tot cinc.

—No hi ha més preguntes, senyoria.

En Robert Maynard es va posar dret.

—Doctor Bevilacqua, ha testificat que el va sorprendre una mica rebre la trucada el 22 de març de l’any passat dient que el doctor Grant havia traspassat?

—Una mica, però tampoc ho vaig trobar increïble.

—I també ha testificat que la majoria de malalts d’Alzheimer precoç no viuen més de vuit a deu anys de mitjana. És correcte?

—Sí.

—I en el moment de la seva mort, quants anys feia que el doctor Grant patia la malaltia?

—Feia set anys que el tractava. I quan diagnostico la malaltia a un pacient, en la majoria dels casos ha estat present almenys un any.

—Així doncs, si els pacients mitjans amb la malaltia viuen de vuit a deu anys després del diagnòstic, amb tota probabilitat, en el moment de la seva mort, el doctor Grant feia almenys vuit anys que la patia. És correcte?

—Sí.

—Doctor, també ha testificat que malgrat la medicació que li receptava, i malgrat el grau elevat d’atenció que rebia de la Betsy Grant i la seva cuidadora, la depressió, l’agitació i l’insomni havien augmentat significativament l’últim any. És correcte?

—Sí, és correcte.

—No hi ha més preguntes, senyoria.

El fiscal Elliot Holmes es va posar dret.

—Senyoria, l’estat ha acabat.

El jutge va mirar en Robert Maynard.

—Sol·licitem un recés d’una hora. La defensa estarà preparada per començar aleshores.

—Molt bé —va dir el jutge.