25

L’Alvirah continuava decidida a seguir la pista de la mare biològica de la Delaney.

—Pas dos —va dir a en Willy quan anaven a Oyster Bay, a la costa nord de Long Island—. Vull fer una bona mirada a la casa on va viure la Delaney —va dir, parlant per sobre la veu del sistema de navegació.

—Ha dit: «Després de cinc-cents metres giri a la dreta». —En Willy esperava que hagués dit a la dreta, mentre intentava concentrar-se per orientar-se en aquella zona desconeguda.

Va girar i va mirar el mapa amb una línia recta dibuixada almenys un quilòmetre més, tot i el que repetia la veu mecànica.

—Després d’un quilòmetre i mig, giri a la dreta.

—És un barri preciós —va dir l’Alvirah amb admiració—. Recordes que fa anys em van oferir una feina de dilluns a divendres per netejar en una casa d’Oyster Bay? Però que era massa complicat arribar-hi sense cotxe i tu necessitaves el nostre per anar d’una feina a l’altra?

—Me’n recordo, reina —va confirmar en Willy—. En aquella època no m’hauria passat mai pel cap que ens tocaria la loteria.

—A mi tampoc. —L’Alvirah va sospirar visualitzant la seva època de dona de fer feines, passant l’aspiradora, traient la pols i arrossegant llençols i tovalloles per l’escala del soterrani per fer la bugada.

L’últim desviament va ser a Shady Nook Lane. Era un carrer sense sortida amb cases de mitja hectàrea o més de terreny. Els arbres encara tenien moltes fulles, i les azalees i els crisantems guarnien les voreres. Moltes cases eren de l’elegant estil Tudor de maó i estucat, d’altres eren gran mansions estil casa de camp amb porxos davant.

En Willy havia estat pendent dels números a les bústies.

—És aquesta —va dir reduint, i va parar davant d’una casa de dos pisos.

—Aquesta casa em recorda la plantació de Mount Vernon —va dir l’Alvirah amb admiració. Després va afegir—: Es veu que no s’hi viu perquè no té cortines. Però la Delaney em va dir que s’acabava de vendre, i suposo que els compradors hi vindran a viure aviat.

—Diria que la Delaney va tenir sort que l’adoptés una família com els Wright —va observar en Willy—. Amb aquella espècie d’adopció privada era imprevisible la mena de pares que li podien tocar.

—Hi estic d’acord, i ara anem a parlar amb l’antiga mainadera de la Delaney. Encara sort que continua vivint a Long Island.

Mitja hora després van aparcar davant d’una casa estil ranxo a Levittown, un barri construït per als veterans de la Segona Guerra Mundial.

La Bridget O’Keefe, antiga mainadera de la Delaney, els va obrir la porta ella mateixa. Era una dona vigorosa de setanta-vuit anys, amb un cos en forma de pera i els cabells blancs curts. Els va saludar calorosament i els va convidar a passar a la sala, on hi havia una safata amb tasses i un plat de galetes a la tauleta.

—Sempre ve de gust una tassa de te —va comentar—. Posin-se còmodes, que torno de seguida.

Se’n va anar a la cuina.

—No m’estranya que la Delaney l’estimés tant —va xiuxiuejar en Willy.

La Bridget va tornar pocs minuts després amb una tetera que treia vapor pel broc.

—No toco mai les bosses de te —va anunciar—, i a més si fas te com Déu mana pots llegir el teu avenir a les fulles.

Després de servir el te i passar les galetes de crema i sucre, va anar directament al gra.

—Intenten localitzar la mare biològica de la Delaney. —No era una pregunta sinó una afirmació.

—Això mateix —va confirmar l’Alvirah—. Vam trobar una dona que vivia al costat de la llevadora, però que ara no té ni idea d’on para.

No va esmentar, expressament, que la llevadora venia els nadons que ajudava a néixer.

—Vaig començar a treballar per als Wright el dia que van portar a casa la Delaney —va dir—. No han vist un nadó més bufó. La majoria no són tan macos fins que no s’engreixen una mica i ella, en canvi, era una cucada amb uns ulls marrons preciosos i la pell d’ivori.

—Què li van explicar dels seus antecedents?

—L’amiga de la senyora Wright, la Victoria Carney, que havia facilitat l’adopció, havia dit a la senyora Wright que la mare era molt jove i que tenia avantpassats irlandesos per les dues bandes de la família.

—No va saber mai res més de la seva mare autèntica.

—Mai. Tampoc crec que els Wright en sabessin res més. Però a partir dels tres anys, quan va saber que era adoptada, la Delaney va començar a somiar desperta amb la seva mare.

—Sí, és el que ens ha dit —va dir l’Alvirah—. Què em pot dir de l’amiga que va ajudar amb l’adopció?

—La Victoria Carney era una senyora molt agradable. Va morir quan la Delaney tenia deu anys. Sé que els Wright ho van sentir molt.

—És el que ens va dir la Delaney. Es va posar en contacte amb la neboda de la Victoria Carney, però li va dir que la seva tia no parlava mai dels detalls del naixement de la Delaney i que s’havia desfet de tots els papers de la seva tia després de la seva mort.

»Això és el que sabem —va continuar l’Alvirah amb una punta de derrota a la veu—, i sabem que va expressar inquietud respecte a la llevadora que va portar l’adopció. Se li acut alguna altra persona amb qui poguéssim parlar que ens pogués donar informació sobre els antecedents de la Delaney?

—Des que em va trucar que hi penso —va dir la Bridget. Va deixar la tassa i va anar a un escriptori amb tapa d’un racó. Va treure una foto d’un calaix—. La vaig buscar. No sabia si l’havia guardat. Un dia la senyora Carney va venir a casa. Em va demanar que li fes una foto d’ella amb la seva amiga Edith Howell, que havia vingut amb ella, i la Delaney. Em va dir que havia presumit tant amb la senyoreta Howell de la Delaney, que la senyoreta Howell es volia fer una foto amb la nena.

»El cas és que vaig fer dues fotos amb la càmera de la senyoreta Carney, una de la senyoreta Carney amb la Delaney a coll i una de la senyoreta Howell i la nena. I va tenir l’amabilitat d’enviar-me’n una còpia de cada. Va escriure això al darrere.

L’Alvirah va agafar les fotos ansiosament. Al dors d’una deia «Delaney i jo» i la data, i a l’altra «Delaney i Edith Howell».

L’altra dona era evidentment molt més jove que la Victoria Carney.

—Té idea d’on viu l’Edith Howell? —va preguntar l’Alvirah.

—Només sé que era veïna de la senyoreta Carney a Westbury —va dir la Bridget—. La vaig buscar a la guia. Si és la mateixa Edith Howell, encara hi viu.

«És una pista molt feble», va pensar l’Alvirah amb resignació. Però si l’Edith era veïna de la Victoria Carney, sempre hi havia la possibilitat que prenent un te o una copa de vi la Victoria li hagués confiat alguna cosa sobre l’adopció.

Va donar les gràcies profusament a la Bridget O’Keefe, però abans de marxar es va aturar.

—Bridget, parla sovint amb la Delaney, oi?

—Sí.

—No li digui res encara de la veïna de la Victoria, si us plau. Si ho sap, podria fer-se il·lusions i tenir una decepció si no en traiem res.

La Bridget ho va prometre i després va riure.

—Quan érem petits i prometíem alguna cosa, dèiem: «Ho juro i si no que em mori».

Quan van tornar al cotxe, en Willy va dir:

—Per què no truquem a aquesta senyora ara i li preguntem si hi podem passar, reina?

—Ho he pensat —va dir l’Alvirah—, però he decidit que no era bona idea. Ja has sentit que la Bridget ha dit que la meva trucada l’havia fet pensar. Si puc parlar amb l’Edith Howell, li vull donar temps perquè hi pensi, després d’explicar-li per què li truco.

—És lògic —va dir en Willy, tot i que havia notat que el trànsit en sentit oest s’anava fent més dens. Resignant-se a un llarg trajecte de tornada, va posar la ràdio i va sentir que hi havia hagut un accident de trànsit a l’autopista de Long Island en direcció oest i que hi havia previsió de llargues retencions.