24

El doctor Kent Adams era el testimoni següent. Tenia seixanta-dos anys, cabells escassos ben pentinats, ulleres sense muntura sobre uns ulls clars color avellana, un vestit gris de ratlles fines sobre el cos magre, i un aire serè i segur de si mateix.

Després que el testimoni prengués jurament, el fiscal va començar. La seva actitud era de bon tros menys agressiva que quan havia interrogat la Carmen i l’Angela.

El doctor Adams va declarar que era cirurgià i havia tingut una consulta d’ortopèdia en associació amb el doctor Edward Grant i el doctor Scott Clifton durant molts anys.

—Doctor Adams, va arribar un dia que va observar canvis en el doctor Ted Grant?

—Malauradament, sí. Tots ho vam veure.

—A quins canvis es refereix?

—En Ted era un cirurgià extraordinari amb un historial de pacients meravellós. Era molt atent amb tots els seus pacients i sempre era cordial i servicial amb el personal administratiu. Però llavors hi va haver canvis. Va començar a oblidar coses i després es va tornar més i més irritable i impacient amb tots nosaltres. A mesura que passaven els mesos aquests canvis es van fer més pronunciats.

—I què va fer?

—El doctor Scott Clifton i jo vam parlar amb la Betsy Grant i li vam expressar les nostres preocupacions.

—Quina va ser la reacció de la senyora Grant?

—Estava molt angoixada, però no perquè l’hi diguéssim nosaltres. Va estar d’acord que a en Ted li passava alguna cosa i vam decidir de parlar amb ell tots junts.

—Ho van fer?

—Sí. Va ser molt desagradable.

—Per què?

—Una mica pel ressentiment d’en Ted amb nosaltres pel fet de treure el tema, però també perquè va acabar reconeixent que li dèiem la veritat i que estàvem molt amoïnats per ell.

—També estaven amoïnats pel benestar dels seus pacients?

—Per descomptat. El doctor Clifton i jo sabíem que havíem de fer alguna cosa.

—Què va passar després d’això?

—En Ted es va sotmetre a contracor a una sèrie de proves, i el desafortunat resultat va ser un diagnòstic d’Alzheimer precoç.

—Després d’això, quina va ser la seva participació en la consulta, si és que n’hi va haver?

—Va continuar venint periòdicament a la consulta, però no feia operacions ni era el metge principal de cap pacient. Amb el pas dels mesos, el temps que passava a la consulta va disminuir de manera considerable.

—Va afectar això la resta de la consulta?

—Sí. Sense en Ted treballant activament a la consulta, ens ho vam haver de replantejar. El doctor Clifton i jo teníem punts de vista diferents sobre com havíem de gestionar la consulta. Després de parlar-ne a fons, vaig decidir marxar i començar una consulta pròpia. Alguns dels pacients del doctor Grant van venir amb mi, i d’altres es van quedar amb el doctor Clifton.

—Aproximadament quants anys fa que la consulta es va dissoldre?

—Uns set anys.

—Quines conseqüències va tenir?

—Vaig obrir una consulta a un parell de quilòmetres, encara a Fort Lee. El doctor Clifton es va quedar al local.

—Va continuar veient el doctor Ted Grant i la Betsy Grant després d’això?

—Sí. Els anava a veure a casa.

—Sabia si el doctor Grant continuava anant a la consulta original, on s’havia quedat el doctor Clifton?

—La Betsy Grant em va explicar que encara el portava a la consulta del doctor Clifton cada mes i mig. Li agradava parlar amb el personal i trobar-se en l’antic ambient.

—Doctor Adams, ara li demano que se centri en el 21 de març de l’any passat, la nit abans que trobessin mort el doctor Grant. On era aquell vespre?

—Bé, la Betsy, l’esposa del doctor Grant, havia decidit fer una festa d’aniversari per a ell aquella nit. La meva dona i jo hi estàvem convidats.

Les respostes a les preguntes següents del fiscal van donar la mateixa informació que havien proporcionat els altres testimonis, incloses les dues ocasions en què el doctor Grant es va posar extremament nerviós. El doctor Adams va recordar que, quan en Ted Grant es va posar a assenyalar-los a tots furiosament durant els còctels, cridava alguna cosa que li va semblar que era «Trobeu!».

Quan li van preguntar sobre la bufetada del doctor Grant a la Betsy aquell vespre, va contestar que la Betsy Grant plorava quan va dir: «No puc més». Va afegir que li havia fet l’efecte que, quan en Ted Grant es va llançar sobre la taula, pretenia atacar la Lisa Clifton.

—Doctor Adams, només tinc un parell de preguntes més sobre aquell vespre. On estava asseguda l’Angela Watts durant el sopar?

—Era una taula rodona. L’Angela Watts estava asseguda a la dreta d’en Ted. El fill estava assegut a l’esquerra del seu pare.

—On estava asseguda la senyora Betsy Grant?

—Al costat de l’Angela, a la seva esquerra i al meu costat, a la seva dreta.

—Gràcies, doctor. No tinc més preguntes.

«Ja veig per on va», va pensar la Delaney. La Betsy podria haver abocat alguna cosa a la copa de l’Angela Watts perquè es posés malalta. Tot i així, si pensava matar el seu marit, per què convidar gent a sopar aquella nit? Però potser el fiscal té raó. Potser que l’agredís va ser la gota que va fer vessar el got.

Llavors es va aixecar en Robert Maynard.

—Només tinc quatre preguntes, senyoria. Doctor Adams, diria que la Betsy Grant sempre intentava fer alguna cosa per fer feliç en Ted?

—Sí.

—Quan la salut d’en Ted es va començar a deteriorar greument, podria descriure com se’n va cuidar ella?

—Sempre estava atenta i dedicada a ell. La malaltia li va trencar el cor, sobretot perquè durant molt de temps ell era conscient de com empitjorava. Havia estat un marit meravellós i un metge extraordinari. Però al final era completament dependent de la Betsy i la cuidadora.

—Ha testificat que, quan va anar a la festa aquell vespre, ell la va agredir i ella va dir: «No puc més». La va sentir mai amenaçar de fer-li alguna mena de mal?

—Mai.

—Com es va prendre el seu comentari aquella nit?

—Em va saber greu per ella. Semblava exhausta. En Ted li havia pegat molt fort. Crec que va dir el que hauria dit qualsevol en aquelles circumstàncies.

El fiscal Holmes va fer una ganyota de disgust.

—No tinc més preguntes —va dir en Robert Maynard.

El doctor Scott Clifton va ser el testimoni següent. El seu testimoni va ser pràcticament idèntic al del doctor Kent Adams, però va quedar clar que era molt més reservat i menys empàtic amb el seu to i en la seva manera de parlar de la Betsy. També va testificar que havia estat molt pendent d’en Ted Grant per calmar-lo i que no s’havia fixat en el morter i la mà de morter. No podia dir si la mà de morter hi era o no.

Quan el doctor Clifton va haver acabat, el jutge va donar permís al jurat per marxar fins l’endemà al matí.