39

En Robert Maynard va cridar inicialment sis testimonis de moralitat. Dos eren professors i companys de la Betsy a l’institut Pascack Valley, dos eren veïns seus, i un era el director de la residència per a malalts terminals Villa Claire, on ella, fins feia tres anys, havia fet centenars d’hores com a voluntària. L’últim testimoni va ser mossèn Thomas Quinn, el rector de l’església de Sant Francesc Xavier, on la Betsy anava a missa el diumenge.

Cada un d’ells va testificar que feia molts anys que coneixia la Betsy Grant i que havia observat la seva dedicació constant al seu marit.

El testimoni del rector va ser especialment commovedor.

—Mossèn Quinn, amb quina freqüència anava a la casa dels Grant?

—Els darrers dos anys, quan el doctor Grant ja no podia venir a l’església, hi anava cada quinze dies per administrar-li la comunió. La Betsy sempre hi era, cuidant-lo.

—Quines van ser les seves observacions sobre l’estat general del doctor durant l’últim any de la seva vida?

—Vaig observar com els horribles efectes de l’Alzheimer l’afectaven més i més. El pobre home estava molt deteriorat.

—Alguna vegada li va dir la Betsy Grant que el volgués ingressar en una residència?

—M’ho va dir en dues ocasions l’any passat. Em va dir que el seu marit havia tingut uns rampells terribles i que li havia pegat. Em va dir que desitjava molt que es quedés a casa amb ella fins al final, però que si el seu comportament es continuava deteriorant, podia ser que fos necessari. Només com a últim recurs. Sabia que no viure a casa amb ella el destrossaria.

—Mossèn Quinn, respecte al caràcter de la Betsy Grant, quina reputació té a la comunitat pel que fa a sinceritat i veracitat?

El sacerdot va respondre si fa no fa com els altres testimonis:

—Qualsevol que conegui la Betsy Grant sap que és una persona de bon caràcter i amb credibilitat.

—No tinc més preguntes, senyoria.

El jutge es va dirigir a en Holmes:

—El seu torn per interrogar el testimoni.

L’Elliot Holmes era un fiscal experimentat. Sabia que no se’n treia res d’atacar aquella mena de testimonis. Va formular les preguntes amb compte i en un to respectuós. Va interrogar el clergue de la mateixa manera que havia interrogat els altres testimonis.

—Mossèn Quinn, ha declarat que visitava la casa cada poques setmanes durant els últims dos anys de la vida del doctor Grant. És correcte?

—Sí.

—I digui’m, quanta estona passava normalment a la casa durant les seves visites?

—Normalment pels volts de mitja hora.

—I és correcte dir que no té un coneixement personal del que passava a la casa entre les seves visites de cada poques setmanes?

—És correcte.

—I es podria dir que no va ser al sopar d’aniversari la nit abans que el doctor va morir?

—Sí, és correcte.

—Així, amb tots els respectes, mossèn Quinn, no té absolutament cap coneixement dels successos d’aquella nit ni de les circumstàncies que van envoltar la mort del doctor Grant?

—Fora del que he llegit als diaris, no.

—Gràcies, no tinc més preguntes.

Era gairebé l’hora de parar per dinar i el jutge Roth es va dirigir als membres del jurat perquè tornessin a la seva sala i els va dir que es reuniria amb ells de seguida.

—Senyor Maynard —va dir el jutge—, l’acusada té intenció de testificar?

—Sí, és el que vol —va contestar.

El jutge Roth es va dirigir a la Betsy Grant.

—Senyora Grant, sap que té el dret constitucional de testificar, o no testificar en el seu cas?

—Sí, senyoria, ho sé.

—Entén que, si testifica, tots dos lletrats la interrogaran, i el jurat tindrà en compte el seu testimoni en la totalitat de les proves quan deliberi per arribar al veredicte?

—Sí.

—Entén que, si no testifica, instruiré el jurat en el sentit que la seva decisió de no testificar no es pot considerar de cap manera a l’hora d’emetre el veredicte?

—Sí, senyoria.

—Per acabar, ha tingut prou temps per parlar d’aquesta decisió amb el seu advocat, el senyor Maynard?

—Sí, senyoria.

—Molt bé, senyor Maynard. Començarem amb el seu testimoni després de dinar.

—Senyoria —va contestar en Maynard—, és dijous i és gairebé l’hora de dinar. Demà no està programat que continuï el judici. Sens dubte, el testimoni de la senyora Grant s’allargaria fins dilluns al matí. Sol·licito que ens permeti ajornar fins dilluns l’inici d’aquest testimoni fonamental.

Empipat, l’Elliot Holmes s’hi va oposar breument, conscient que era probable que el jutge concedís l’ajornament.

Va parlar el jutge Roth:

—Reconec que som en un punt important d’aquest judici. No hi ha gairebé cap dubte que encara que comencem aquesta tarda, aquest testimoni no acabarà fins dilluns o dimarts. Concedeixo la sol·licitud de la defensa.

El jutge va mirar l’agent de l’oficina del xèrif situat a la porta de la sala del jurat.

—Faci sortir el jurat perquè els ho pugui comunicar.