52

En Robert Maynard va arribar al seu despatx del gratacel uns minuts abans de les nou. Encara que no tingués cap judici, anava vestit amb americana i corbata. Duia botons de puny a la camisa i les sabates enllustrades. Pensava preparar les conclusions aquell dia. Sabia que les proves en contra de la Betsy Grant eren pràcticament insalvables i la seva única esperança era que el jurat no es posés d’acord i, en cas que s’hi posés, que la condemnessin per homicidi. Ni cinc minuts després la seva secretària el va informar que tenia el fiscal al telèfon.

—Hola, Elliot. Sincerament puc dir que ets l’última persona que m’esperava que em telefonés.

—Hola, Robert. I tu ets l’última persona a qui esperava telefonar. Però tinc l’obligació d’informar-te que hi ha hagut novetats.

Meravellat, en Maynard va escoltar els detalls de l’arrest d’en Tony Sharkey, la recuperació del braçalet i la seva afirmació que havia estat a la casa la nit de l’assassinat.

—Això és tot —va dir l’Elliot—. Pots anar a al presó del comtat de Bergen a veure’l. Ateses totes aquestes circumstàncies, estic obligat a consentir-ho si demanes al jutge que reobri el cas i el faci testificar. Espero que ho facis. El destruiré. Volia la condicional a canvi d’ensorrar el meu cas.

En Robert Maynard es va prendre un moment per digerir el que acabava de sentir. Pensava que els testimonis sorpresa d’últim minut només passaven a les males sèries de lladres i policies de la tele. Amb una veu més segura, finalment va parlar.

—Elliot, no sé què en traurem d’això. Però si ensorrar el cas significa que la meva clienta sigui absolta, que així sigui. Aniré a la presó d’aquí a una hora i parlaré amb ell. Et trucaré després de fer-ho i et comunicaré si decideixo utilitzar-lo.

—Entesos. Fes-ho. Si decideixes fer-lo testificar, haurem de veure el jutge aquesta tarda. Aquest paio no vol advocat, i sé que el jutge voldrà interrogar-lo primer sobre la seva decisió de testificar i a quina mena de pena de presó s’exposa.

—D’acord. Quan hagi parlat amb ell, hauré de parlar amb la Betsy sobre el que farem. Crec que al migdia et podré dir alguna cosa.

—Em sembla bé. —Amb una mica menys d’hostilitat, en Holmes va comentar—: Fa molt de temps que m’hi dedico i és la primera vegada que passa una cosa així al final d’un judici per assassinat.

—Home, fa vint anys més que tu que m’hi dedico i per a mi també és la primera vegada.

En Robert Maynard va penjar el telèfon. Per molt escèptic que fos sobre el possible testimoni que estava a punt de conèixer, per primera vegada es va permetre considerar seriosament la possibilitat que la seva clienta podia ser innocent.

Pel camí a Hackensack va telefonar a la Betsy i li va explicar el que havia passat. Es va sobresaltar en saber que en Tony deia que havia estat a casa seva la nit que en Ted havia mort.

—Robert, sap què significa això? —va exclamar—. No he pensat mai que cregués que era innocent. No sé quan va desaparèixer el braçalet. Em vaig adonar que havia desaparegut dos mesos després que en Ted morís. Fa molt de temps que no em poso cap de les meves joies cares. La Carmen i jo vam regirar la casa i finalment vaig decidir que en Ted l’havia llençat, com la clau. No se’m va acudir mai que l’haguessin pogut robar perquè totes les altres joies eren a la caixa forta. Estava a punt de fer una reclamació.

»Esperi un moment, Robert —va dir la Betsy—. No sé què em vol dir la Carmen. Què hi ha, Carmen?

La Carmen li va arrencar el telèfon de la mà.

—Senyor Maynard, ho volia dir a la sala però el jutge no parava de repetir-me que només contestés les preguntes. Li volia dir que hi havia brutícia a la catifa de l’habitació de matrimoni quan vaig pujar a passar l’aspiradora després de saber que el doctor Ted s’havia mort.

—Ho ha dit mai a algú?

—No. Em volia convèncer que m’havia descuidat de netejar-ho. Però després que se n’anessin els netejavidres vaig passar per totes les habitacions per assegurar-me que estiguessin netes. Aleshores no hi havia brutícia a la catifa. N’estic segura. Estava tan amoïnada perquè el doctor Ted s’havia mort que vaig pensar que potser m’ho havia descuidat. Però sé que no.

—Carmen, n’està del tot segura? Podria ser molt important.

—Sí, senyor Maynard. Em vaig sentir malament per no haver-ho pogut dir al judici. Però, com deia, el jutge no parava de repetir que contestés les preguntes i prou.

La Betsy va recuperar el telèfon.

—Això podria ser molt útil —va dir en Maynard.

—Esperem que sí, Robert.

—Betsy, me’n vaig a veure aquest home. Vull veure si això ens pot ajudar o perjudicar. Quan surti li trucaré.

—Entesos. Déu vulgui que aquest sigui el miracle que estava esperant.

En Robert Maynard havia telefonat abans a la presó del comtat de Bergen per demanar que tinguessin en Sharkey preparat per quan ell arribés. Després de passar per seguretat, el van acompanyar a una petita sala de reunions per als advocats. Consistia en una taula i dues cadires. Un parell de minuts després, va veure com feien entrar en Tony Sharkey, custodiat per dos agents del xèrif. Un d’ells va parlar.

—Serem a fora. Quan acabi, avisi’ns.

Quan va seure davant d’ell, en Maynard va percebre immediatament que en Tony Sharkey estava preocupat. En Holmes li havia dit que no pensava fer cap tracte amb ell. Més aviat pensava enfonsar-lo tant com pogués.

—Senyor Sharkey…

—Digui’m Tony.

—Entesos, Tony. Ha d’entendre que la meva única obligació com a advocat és amb la meva clienta, la Betsy Grant. El que acabi fent en relació amb vostè dependrà de si ho considero beneficiós o no per a ella.

—Ho comprenc —va contestar en Tony—. És el seu deure solemne i tota la pesca.

—Ha d’entendre que té dret a un advocat.

—M’ho han dit almenys sis vegades. No en vull cap. L’últim geni que em va representar em va aconseguir quatre anys de presó.

—Molt bé. Vostè mateix. També ha d’entendre que no puc forçar el fiscal a atorgar-li la condicional o escurçar-li la condemna.

—Això em va dir —va contestar en Tony amb sarcasme—. Una joia, l’home.

—El que sí que li puc avançar és que crec fermament que si el seu testimoni ens condueix a identificar l’autèntic assassí, o almenys a demostrar que la Betsy no ho va poder fer, el fiscal, que se sentiria molt humiliat, estaria molt pressionat per demanar molt menys temps de condemna. I la Betsy segur que no voldria que el condemnessin per haver entrat a casa seva. Només hauria d’afrontar el càrrec per l’intent de robatori a la casa de Saddle River. És la meva opinió.

En Tony va escoltar atentament i va assentir.

—Després de sentir-lo, em sembla que és l’únic que em queda.

—Però, és clar, m’ho hauria d’explicar tot amb detall —va contestar en Maynard—. És de l’única manera que puc decidir si cridar-lo com a testimoni. Si testifica, no vull sorpreses. Si me la juga, també el processarem pel braçalet robat. Ens entenem?

—Sí, és clar. Digui-li a la mossa que no s’amoïni. Amb el que sé, sóc el seu millor amic.

Aleshores en Maynard va repassar tots els detalls del que en Tony havia explicat a la policia i al fiscal. Després d’això, va repassar els detalls que en Tony no havia explicat al fiscal.

—Diu que va veure un cotxe que marxava de la casa en plena nit. De quina mena de cotxe es tractava?

—Era un Mercedes luxós. D’un parell d’anys potser.

—De quin color?

—Fora estava fosc, però diria que era negre.

—Va veure el conductor?

—Vaig veure algú darrere el volant, però no vaig distingir res més.

—I la matrícula?

—De Jersey, d’això n’estic segur.

—Va veure algun número o lletra de la matrícula?

—No, massa fosc. Estava massa fosc.

—Després d’això què va fer?

—Vaig fer el que havia anat a fer. Em vaig enfilar a la finestra i vaig agafar el braçalet de la caixa forta. Havia parlat amb la senyora mentre li netejava les finestres. Era simpàtica. Després també vaig parlar amb la minyona. Ens hi vam estar un parell de dies. Em va dir que podíem deixar les coses a dalt on volguéssim a la nit perquè tots dormien a baix. No em podia creure tanta sort. Quan vaig tornar per obrir la caixa, sabia que no em trobaria ningú a dalt.

En Maynard sabia que era un risc fer testificar en Tony, però era un risc que podia donar molts beneficis. També sabia que si no assumia aquest risc, segurament la Betsy seria condemnada.

—Senyor Sharkey, aconsellaré a la meva clienta que el cridem com a testimoni. Estic gairebé segur que seguirà el meu consell. Ara me n’aniré i li trucaré. També parlaré amb el fiscal. Hem quedat que, si vostè testificava, ho notificaríem al jutge immediatament i faríem les gestions necessàries perquè el portin als jutjats aquesta tarda i ell el pugui interrogar al seu despatx. Ho està fent tot sense advocat i per això estic segur que el voldrà veure abans.

—Com vulgui —va contestar en Tony—. Vaig llegir al diari que el jutge era en Roth. Així el podré saludar. És el que em va sentenciar quan em van caure quatre anys.

—Fins després, Tony —va contestar en Maynard mentre indicava amb un senyal als agents que esperaven a fora que estava a punt per marxar.

La primera trucada que va fer va ser a la Betsy.

—Vingui a dos quarts d’una. Esperi’m al pàrquing i així podrem parlar al meu cotxe abans d’entrar junts. Telefonaré al fiscal i després al jutge. —Va callar un moment—. Betsy, no es faci gaires il·lusions. La intuïció em diu que no menteix. Però és un lladregot, d’això no en tinc cap dubte. És difícil de dir com reaccionarà el jurat al seu testimoni.

—Entesos, Robert. M’hi arriscaré. Potser és l’única possibilitat que tinc. No li sembla?

—Sí. Una cosa més, Betsy: coneix algú que tingui un Mercedes negre nou o gairebé nou amb una matrícula de Jersey?

La Betsy va rumiar abans de contestar.

—Sí. Per començar, tant en Kent Adams com l’Scott Clifton tenen Mercedes negres. Però seria absurd pensar que cap dels dos faria mal a en Ted. I, per descomptat, en aquest barri molta gent té Mercedes negres.

En Maynard va escoltar, intentant reprimir l’optimisme.

—Fins d’aquí a molt poc, Betsy.