38

Quan l’Alvirah i en Willy anaven a Rowayton per tercera vegada, l’Alvirah tenia esgarrifances de pura excitació.

—Oh, Willy, pensar que sabrem el nom de la mare de la Delaney i segurament del seu pare, també! Només espero que la mare no se n’hagi anat a viure al Japó o a la Xina.

—No és gaire probable —va dir en Willy secament. Pensava en com havia visitat deu bancs el dia anterior per retirar diners. A cada banc havia dit el mateix: «Espero tenir sort a Atlantic City». Per sort, els caixers només havien somrigut mentre comptaven els bitllets i li embolicaven els feixos.

Havien quedat per veure la Cora a casa d’en Leslie Fallowfield a l’avinguda Wilson a les dues. A tots dos els havia sorprès que digués «a casa meva». Ell va copsar les mirades de sorpresa i va afegir ràpidament: «la casa que tinc llogada».

L’Alvirah mirava ansiosament el mapa del navegador, que mostrava que eren només a un quilòmetre i mig de l’adreça que els havia donat en Fallowfield. Uns minuts després la veu mecànica va dir: «La seva destinació és a un quilòmetre i mig a la dreta». Uns segons després va dir: «Ha arribat a la seva destinació».

Eren davant d’una casa d’estil ranxo, de la mena que es construïen als anys quaranta, durant la postguerra. Tenia una mica de gespa davant i uns matolls escampats davant de la finestra.

—Que depriment —va murmurar en Willy apagant el motor del cotxe.

Va obrir el maleter i va baixar per treure una maleta vella. A dins hi havia els cinquanta mil dòlars, en cinquanta feixos.

L’Alvirah va baixar i van pujar pel camí de pedra que duia a la porta.

Evidentment, en Fallowfield els havia estat observant perquè la porta es va obrir quan en Willy estava a punt de tocar el timbre.

—Just a temps —va dir en Fallowfield quan va obrir la porta, com si saludés uns vells amics.

L’Alvirah va veure que els ulls se li n’anaven ràpidament a la maleta que portava en Willy.

En Fallowfield els va acompanyar a una saleta.

—Seguin i aniré a buscar la Cora —va dir.

Mentre en Willy i ella seien, l’Alvirah es va treure el lleuger abric de tardor que portava. S’havia comprat tota la roba nova per al creuer fluvial que havia acabat a començaments de setembre. Aquell abric era el que es posava quan ella i en Willy baixaven del vaixell després de sopar i passejaven pels barris propers. Va tenir un record punyent de com s’havia divertit en aquell creuer, però després el seu cap va tornar al present.

En Fallowfield va tornar.

—Abans de baixar, la Cora vol comptar els diners. Els portaré a dalt…

—Comptarà els diners aquí mateix —va dir en Willy amb fermesa, posant la maleta sobre la taula de centre davant d’ell i l’Alvirah.

En Fallowfield estava a punt de protestar, però quan la maleta es va obrir i va veure les pulcres fileres de bitllets de vint dòlars, va canviar d’actitud.

—Torno de seguida.

L’Alvirah va mirar al seu voltant. La sala era agradable, amb dos sofàs entapissats col·locats de cara, un a cada extrem de l’habitació. A cada costat de la llar de foc hi havia dues butaques amb un estampat de ratlles blaves i granats, i a terra hi havia una catifa d’imitació oriental amb un estampat alegre. «A mi què m’importa l’habitació?», va pensar l’Alvirah, empipada amb el seu costum de contemplar sempre l’entorn.

Ella i en Willy van esperar asseguts fins que van sentir passos que baixaven l’escala. Un moment després, en Leslie Fallowfield i la Cora van entrar a la saleta.

La cara de la Cora estava molt pàl·lida, segurament pels anys passats a la presó. Els pantalons i el jersei li penjaven sobre el cos. Els cabells de color fang estaven generosament esquitxats de blanc. Semblava tenir uns setanta anys. Amb prou feines va mirar en Willy i l’Alvirah abans de posar els ulls sobre les fileres de diners que en Willy havia posat sobre la tauleta de centre. En Fallowfield va treure dues cadires per a ell i la Cora.

El somriure de la Cora va mostrar unes dents tacades.

—Confio en vostès, però tot i així els volem comptar.

—Vostès mateixos —va dir en Willy—, però tinguin sempre els diners sobre la taula.

En Willy i l’Alvirah van observar com es posaven a treballar. «Em recorden nens comptant els caramels per Halloween», va pensar l’Alvirah. Va prendre nota de dir-ho a en Willy quan tornessin.

La Cora i en Fallowfield van escollir quatre feixos a l’atzar, van trencar el segell de paper i van comptar, bitllet rere bitllet, els cinquanta bitllets de vint dòlars de cada un. Convençuts que cada feix contenia mil dòlars, van passar a la resta de feixos, obrint-los en ventall com si fos una baralla de cartes per assegurar-se que tots els bitllets de cada feix eren de vint. Van posar-los al costat dels feixos que havien comptat i van comparar-ne l’altura fins que es van haver convençut que eren tots iguals.

—És un plaer fer negocis amb persones honrades —va dir la Cora somrient.

L’Alvirah no estava d’humor per conversar.

—Vinga, tenen els diners. Ara doni’m el nom de la mare biològica de la Delaney.

La Cora va ficar la mà a la butxaca i va desplegar un full de paper.

—La mare tenia disset anys. Era de Hawthorne, Nova Jersey. Els noms dels pares eren Martin i Rose Ryan. El nadó va néixer el 16 de març al carrer Oak, de Filadèlfia. El nom de la noia de disset anys que el va tenir era Betsy. El naixement es va registrar a nom de Jennifer i James Wright de Long Island, Nova York, com a pares biològics. Van posar Delaney a la nena.