44

En Jonathan Cruise tenia una llista de sis metges de Fort Lee que volia entrevistar. Va decidir que s’identificaria com a periodista del Washington Post i parlaria amb ells de les seves percepcions generals sobre la gravetat del problema de les sobredosis al nord de Nova Jersey.

Els que li interessaven realment eren els doctors Kent Adams i Scott Clifton. El fet que haguessin estat socis del doctor Ted Grant despertava l’instint de periodista d’en Jon. «Hi ha d’haver alguna cosa», era el pensament insistent que li passava pel cap.

Abans va anar expressament a veure dos dels altres metges perquè la seva història fos més creïble amb en Clifton i l’Adams.

El primer que va anar a veure va ser el doctor Mario Iovino, un obstetra que li va explicar que la tragèdia era que els nadons de les mares que havien pres crac sovint en sortien greument perjudicats.

—De seguida ho veus —va dir—. En lloc d’un plor saludable, miolen com gats quan acaben de néixer. Només n’he tingut un grapat en tots aquests anys, però se m’encongeix el cor quan sento aquell so.

En Jon va prendre notes.

—Quina és la forquilla d’edat de les mares d’aquests nens? —va preguntar.

—Comprèn tot el ventall, des de quinze fins a quaranta-cinc anys —va ser la resposta.

La següent visita d’en Jon va ser al doctor Neil Carpenter, un reumatòleg.

—Rebo trucades de pacients que diuen que han caigut, o que tenen artritis aguda, o que s’han fet un esquinç i els fa un mal horrorós.

—Què fa quan sospita o sap que s’estan tornant massa dependents dels calmants?

—Recomano cataplasmes calents i paracetamol extrafort —va dir amb un somriure.

El següent metge amb qui havia quedat en Jon era el doctor Scott Clifton, l’endemà, a dos quarts de tres. El doctor Kent Adams havia acceptat rebre’l, però havia indicat que el seu horari era ple per als següents dos dies.