59

Intentant no semblar impacient, en Jonathan Cruise esperava la Heidi Groner al Clinton Inn de Tenafly. Ja passava un quart de l’hora i començava a preguntar-se si apareixeria. Cinc minuts després, va entrar.

—Perdona el retard —va dir. No hi havia gens de disculpa en el seu to o el seu somriure immens. A la consulta duia els cabells recollits. Ara els duia deixats anar i li arribaven sis centímetres per sota de les espatlles. Anava ben maquillada i els ulls de color avellana estaven accentuats pel rímel i el perfilador.

En Jon va reconèixer que era una noia molt bonica, una cosa que no havia advertit en la breu trobada a la consulta del doctor Clifton. Pensant que soparien junts havia mantingut la conversa inicial en un pla general. Però la Heidi va anar directa al gra.

—Et vaig dir que ahir m’havien despatxat.

—Sí, ho lamento.

—No et preocupis. Estava a punt de plegar. Allò semblava una funerària. La nit abans que vinguessis a parlar amb el doctor Clifton, el senador de l’estat McElroy va trucar i va deixar un missatge per anul·lar la visita. El doctor Clifton va operar un amic seu fa poques setmanes, una pròtesi de genoll. La va espifiar i el van haver de tornar a operar.

—Aquesta mena de coses passen sovint?

—No hi he estat prou temps per saber-ho. Però una cosa sí que la sé: podria llogar la sala d’espera.

Una cambrera s’esperava al costat de la taula.

—Què volen prendre?

—Per mi, una copa de chardonnay. L’alcohol massa fort no m’agrada.

—Que siguin dues copes de chardonnay, si us plau —va dir en Jon a la cambrera, i va tornar a mirar la Heidi—. Tinc entès que les consultes mèdiques en general tenen moltes despeses de funcionament.

—Sí, i tant que sí. Jo hi treballava tot el dia. A més hi havia dos empleats a jornada parcial, una infermera i un tècnic de raigs X. No tenia prou visites ni feia prou operacions per pagar-nos el sou. Estic segur que trafica amb drogues.

En Jon es va posar tens.

—Què t’ho fa pensar?

—Té un mòbil d’un sol ús. D’aquells que tenen uns minuts i prou, sap?

—Sé el que vols dir.

—Doncs, jo el sentia sonar dues o tres vegades al dia. I una vegada, la setmana passada, quan tenia la porta del seu despatx oberta, vaig sentir que quedava amb algú en un aparcament proper a la consulta.

—I creus que quedava amb gent per vendre drogues?

—Sí que ho crec. O almenys receptes de fàrmacs. Si no, per què hauria de quedar amb algú en un aparcament?

En Jon va recordar que desolada semblava la consulta de l’Scott Clifton.

—Em reservo el millor per al final —va dir la Heidi, en un to conspirador—. Vas llegir allò del fill del director de Hollywood que va morir d’una sobredosi la setmana passada?

—Sí, conec la notícia.

—No es deia Steven de nom?

—Sí.

—Doncs, quan el doctor Clifton parlava per l’altre telèfon la setmana passada, quan estava a punt de penjar el vaig sentir que deia: «Adéu, Steven».