5

Abans d’esmorzar, el doctor Scott Clifton va recollir els diaris del matí als graons de la seva casa de Ridgewood, Nova Jersey. Era un home cepat i atlètic de cinquanta-set anys, amb una cara colrada pel sol i els cabells rossos abundants i canosos, que no necessitava que els titulars sensacionalistes li recordessin que s’acostava el dia del judici.

Vint anys enrere, ell, en Ted i el doctor Kent Adams havien inaugurat una consulta d’ortopèdia amb un gran èxit. I llavors, feia més de vuit anys, a en Ted li van diagnosticar Alzheimer. Des d’aleshores, ell i en Kent havien dissolt la societat i havien tirat cadascú pel seu cantó. En absència d’en Kent, la consulta quirúrgica de l’Scott havia declinat significativament.

Sovint la Lisa no baixava a esmorzar amb ell abans d’anar a treballar. No és que ella dormís més del compte, sinó que ell sempre sortia de casa a les vuit com a molt tard. Es va preparar un bol de cereals i cafè.

Però inesperadament aquell dia ella va baixar a la cuina.

—Què vols? —va preguntar ell secament.

Ella va dubtar abans de parlar.

—Aquesta nit no has parat de donar voltes! I has dit el nom d’en Ted diverses vegades. Sé que penses en el judici.

—I és clar que hi penso. Em sap greu si no et deixo dormir.

—Que em deixis dormir o no no té cap importància. Estava preocupada per tu. —Va pestanyejar per no plorar—. Digui el que digui, sempre em contestes malament —va comentar en veu baixa.

L’Scott no va contestar. Sabia que el seu casament, ara feia tres anys, havia estat un error.

Amb prou feines s’havia assecat la tinta dels papers del seu divorci quan es va casar amb ella. Ara tenia tres fills a la universitat i una exdona que no tenia cap por de trucar-li per dir que anava justa i preguntar si la podia ajudar. I ell ajudava. Tots dos ho sabien.

Va conèixer la Lisa, vint anys més jove, perquè era una visitadora mèdica que passava a vendre per la seva consulta. Normalment ell no tenia temps per rebre visitadors, i els deixava per a la infermera. Però per a la Lisa havia trobat el temps. Era una antiga animadora de concurs de l’Oest Mitjà. Amb un gran somriure i un cos a la mateixa alçada.

El que no havia tingut en compte era que, un cop hagués desaparegut l’atracció inicial, ni la necessitaria ni la voldria.

Però ara l’última cosa que li feia falta a l’Scott era intentar desfer-se’n. No es podia permetre que ningú es posés a analitzar les seves finances.

L’aguantaria fins que s’acabés el judici i la situació es calmés. Esperava que no sospités res.

La Lisa agafava una tassa de cafè amb les dues mans. Era la que havia fet fer amb una foto d’ell i un «T’estimo, Scott» escrit en tots els costats. N’hi havia per fer tornar boig qualsevol.

—Scott —va dir la Lisa, amb una veu vacil·lant.

Ara plorava.

—Scott, tots dos sabem que aquest matrimoni no funciona. Tens una aventura?

—És clar que no —va dir ell, mirant-la.

—No estic segura de creure’t, però tot i així penso que estaríem millor si cadascú anés pel seu cantó. La setmana que ve aniré a veure un advocat i iniciaré els tràmits del divorci.

«No ho puc permetre», va pensar l’Scott amb desesperació.

—Escolta’m, escolta’m, sé que he estat brusc i desconsiderat, però això no vol dir que no t’estimi. No et vull perdre. És només que la mort d’en Ted i la imputació de la Betsy han donat una molt mala fama a la consulta. T’ho prego.

La Lisa Clifton no va mirar el seu marit als ulls. No el creia. Estava segura que tenia una aventura, però també tenia encara l’esperança que ho podrien solucionar.

—Aniries amb mi a un conseller matrimonial? —va preguntar.

«Per l’amor de Déu, un conseller matrimonial», va pensar l’Scott, però va intentar demostrar entusiasme.

—I tant que sí, amor meu —va dir.