30

Tan bon punt van arribar a casa després de veure la Bridget O’Keefe, l’Alvirah va trucar a l’Edith Howell, la veïna de la Victoria Carney.

—Oh, la Victoria se sentia molt culpable amb aquella adopció —va explicar a l’Alvirah—. Deia que, de petita, la Delaney preguntava per la seva mare biològica. La Victoria es culpava per haver facilitat l’adopció privada. Si els Wright haguessin pogut adoptar la Delaney a través d’un agència respectable, hauria pogut localitzar la seva mare biològica. Sé que la Victoria va tornar a aquella casa de Filadèlfia poc abans de morir per veure si aconseguia alguna informació.

—Quant de temps fa d’això? —va preguntar l’Alvirah ràpidament.

—Va ser just després que la fàbrica de rajoles enderroqués la casa on havia nascut la Delaney. La Victoria es va desil·lusionar molt. Recordo que em va dir que havia trucat als timbres dels veïns de cada costat de l’edifici nou per preguntar per la llevadora. La Victoria va parlar amb una d’ells. Li va dir que la Delaney havia nascut el 16 de març, que ara seria fa vint-i-sis anys. Una veïna recordava alguna cosa del dia que va néixer la Delaney, però no era suficient per continuar investigant. La Victoria no em va explicar mai exactament què era.

—Va parlar amb una veïna —va exclamar l’Alvirah.

—Sí, va tocar un parell de timbres del carrer però només hi havia un veí. No sé com es deia. No és gran cosa.

L’Alvirah va donar les gràcies calorosament a l’Edith Howell.

—Si aquella veïna encara hi viu, ens podria donar una pista —va dir, esperançada.

Dos dies després de parlar amb l’Edith Howell, l’Alvirah i en Willy van introduir l’adreça del carrer Oak al sistema de navegació.

—Ja hi tornem a ser —va dir l’Alvirah, alegrement, quan van veure el rètol de BENVINGUTS A FILADÈLFIA.

—Sí, ja hi tornem a ser —va dir en Willy—, i esperem que aquesta vegada en traguem una mica més d’informació.

—És culpa meva per no haver tocat el timbre del veí de l’altre costat de la fàbrica —va dir l’Alvirah.

A en Willy no li va passar pel cap dir que hi estava d’acord. Encara que els Yankees fossin el seu primer amor, s’havia deixat portar per l’excitació de la batalla a mort dels Mets amb els Philadelphia Phillies pel títol de divisió. Sabia que podia haver demanat a l’Alvirah que ajornessin uns dies la visita, però era conscient que la seva dona es delia per seguir aquella pista concreta.

Feia un dia tapat i plovia de tant en tant. Quan van entrar al carrer Oak els va semblar tan depriment com el recordaven.

Van aparcar davant de la fàbrica de rajoles.

—Willy, et fa res esperar-me al cotxe? —va demanar l’Alvirah una vegada més—. Aquesta veïna, si encara hi és, podria posar-se nerviosa si ens veu a tots dos a la porta.

Aquesta vegada en Willy no va rondinar per quedar-se al cotxe. Va encendre la ràdio immediatament.

L’Alvirah va baixar del cotxe i va passar per davant de la fàbrica de rajoles cap a la casa del costat. Era la mena de casa que havia netejat molt sovint, d’estil Cape i amb golfes. Li hauria anat bé una mà de pintura, però la gespa estava tallada i les plantes sota la finestra de la façana estaven ben cuidades.

«Bé, esperem que qui visqui aquí no em tanqui la porta als morros», va pensar l’Alvirah, tot tocant el timbre. Al cap d’un moment, va obrir la porta un home d’uns setanta anys amb una samarreta dels Philadelphia Phillies.

L’Alvirah va parlar primer.

—Em dic Alvirah Meehan i estic ajudant una noia que va néixer a la casa del costat i que intenta localitzar la seva mare biològica. I també sóc columnista.

A través del badall de la porta va veure que s’atansava una dona. Era evident que havia sentit el que havia dit l’Alvirah.

—Joe, tranquil. Aquesta dona va parlar amb la Jane Mulligan l’altre dia. La Jane m’ho va explicar.

A en Joe no li va fer cap gràcia que li diguessin el que havia de fer.

—Passi, doncs —va dir de mala gana.

L’Alvirah va entrar a la casa i va sentir el partit de beisbol a la sala. Estava molt fort i es va imaginar que en Joe era dur d’orella.

—Estaven veient el partit —va dir—. No els voldria interrompre.

—Sóc la Diana Gibson —va dir la dona amb una actitud que era com la nit al dia de la del seu marit—. Entri a la cuina i podrem parlar.

Agraïda, l’Alvirah va seguir la dona a la petita però polida cuina.

—Segui, segui —va dir la dona—. No pateixi pel meu marit. És el fanàtic del beisbol més gran que hi ha sota la capa del sol.

—El meu marit també —va dir l’Alvirah—, i amb els Mets batallant pels play-offs, està més content que un gínjol.

Va tenir un moment de remordiment pensant en el pobre Willy assegut al cotxe, escoltant el partit a la ràdio en comptes de ser a la còmoda butaca del pis veient-lo a la televisió amb una llauna de cervesa a la mà. Però s’ho va treure del cap.

—Sé que la seva veïna, la senyora Mulligan, no està contenta amb el magatzem que van construir al costat de casa seva —va començar—. Vostè què en pensa?

—A mi no m’importa. Ens han abaixat els impostos i ens ha anat molt bé, i en Sam, l’amo de la fàbrica, és molt amable. Quan neva, fa que el seu empleat també netegi la nostra entrada.

—La senyora Mulligan li va dir que havia preguntat per la Cora Banks, la dona que tenia la casa que la fàbrica va enderrocar?

—Sí que m’ho va dir. La marxa de la Cora no va ser cap pèrdua per al barri. Suposo que la Jane li va dir que era llevadora i que sempre hi havia cotxes aparcats davant de la casa. Hi arribaven noies embarassades amb un cotxe; al cap d’unes hores se n’anaven unes persones amb un altre cotxe i un nadó als braços. Em pensava que la Cora regentava un servei d’adopció privat, però aleshores va venir la policia amb una ordre d’arrest i em vaig adonar que venia els nadons. És espantós, oi?

—Sí —va dir l’Alvirah—. Un servei d’adopció legal investigaria els pares adoptius i els filtraria. Suposo que la Cora els venia al millor postor. Recorda haver conegut la Victoria Carney, una dona que fa anys va venir buscant informació sobre una nena que havien adoptat aquí?

—Sí. La raó que me’n recordi és que aquella dona em va dir que la nena havia nascut el 16 de març, feia deu anys. El 16 de març és el nostre aniversari de noces. I fa setze anys, quan la senyora va venir, era el nostre trentè aniversari. És per això que ho tinc tan clar. Li vaig dir que, el dia que va néixer la nena, estava passejant el gos quan vaig veure arribar una parella amb una noia embarassada que plorava. Era una noia molt bonica i era evident que estava a punt de parir. El seu cotxe era un Ford negre antic amb matrícula de Jersey.

L’Alvirah va contenir la respiració.

—Per un miracle no deu recordar el número de la matrícula del cotxe? —va preguntar, esperançada.

—Oh, no. Em sap greu.

L’Alvirah va tenir dificultats per dissimular la decepció. «No m’estranya que la Victoria digués a l’Edith Howell que la informació que havia obtingut no era gaire útil», va pensar, mentre s’aixecava per marxar.

Després de donar les gràcies profusament a la senyora Gibson, es va aixecar i va anar cap al cotxe. Quan passava per davant de la fàbrica de rajoles, l’amo, en Sam, va obrir la porta.

—Ei, m’alegro de veure-la —va dir—. Després que marxés, vaig pensar en una cosa. Tinc una còpia dels papers de la compravenda de la casa de la Cora Banks i vaig recordar que hi figurava el nom del seu advocat. L’hi vaig apuntar per si tornava a comprar alguna cosa. El tinc a dins.

Va anar darrere el taulell, va agafar un paper doblegat del calaix i l’hi va donar.

L’Alvirah va intentar no arrencar-li de la mà. El nom escrit al paper era Leslie Fallowfield.

—Leslie Fallowfield —va exclamar—. No n’hi deu haver gaires.

—És el que vaig pensar quan el vaig conèixer —va convenir en Sam.

—Sam, sap si era de la zona?

—Estic segur que sí. No era res de l’altre món. Era baixet, prim i calbejava.

—Quants anys deu tenir? —«Que no sigui tan vell, Déu meu, que s’hagi mort», va pregar l’Alvirah.

—Doncs, diria que uns cinquanta anys. Em sembla que era la parella de la Cora perquè li va dir alguna cosa de quedar per fer una copa al lloc de sempre.

L’Alvirah volia fer un petó a en Sam però es va reprimir. Li va donar la mà efusivament.

—Sam, no sé com donar-li les gràcies. No sé com donar-li les gràcies.

Quan ella va arribar al cotxe, en Willy li va preguntar:

—Hi ha hagut sort?

—Willy, si el que he descobert porta a algun lloc, haurem d’enrajolar el terra, les parets i el sostre del pis.