23

L’Alvirah era a la sala del judici de la Betsy Grant quan la cuidadora del doctor Grant va testificar. Tot i així, no va poder parlar amb la Delaney, que havia de tornar de seguida a l’estudi.

Aquella tarda feia més calor. Ella i en Willy prenien el còctel de les cinc a la terrassa del seu pis. Reflexionant, l’Alvirah mirava el parc, a l’altre cantó del carrer.

—Willy, què pensaries si et diguessin que els teus pares et van comprar?

—Suposo que m’afalagaria que algú em volgués fins al punt de pagar diners per mi.

—Però com et sentiries si la teva mare biològica o els seus pares, tenint en compte que ella era tan jove, decidissin vendre’t mesos abans que nasquessis?

—No estaria gaire content —va dir en Willy amb fermesa.

—Jo tampoc. Això és el que m’amoïna. Suposem que localitzo la mare biològica de la Delaney. Estaria contenta la Delaney sabent que la van vendre acabada de néixer com si fos un drap o un electrodomèstic?

—Costa d’imaginar. Però si la seva mare també era una nena, els seus pares podien haver pensat que era massa jove per ocupar-se d’una criatura.

—Aleshores per què no van anar a una agència d’adopció legal, que hauria triat amb compte els pares adoptius?

—Estic d’acord amb tu, reina. Però, per altra banda, els Wright no eren grans quan van adoptar la Delaney? Ella té vint-i-sis anys i acaben de celebrar el setanta-cinquè aniversari de la seva mare. Això vol dir que en tenia quaranta-nou. Sé que el pare de la Delaney és un o dos anys més gran. Potser es van saltar la llei, però juraria que fa vint-i-sis anys els haurien rebutjat en una agència d’adopció normal.

En Willy va fer un glop d’escocès amb gel. No en prenia mai més d’un i per això n’assaboria fins a l’última gota.

En canvi l’Alvirah sí que de vegades es posava una altra copa de vi.

De sobte, va refrescar.

—En comptes de tornar a omplir les copes, per què no entrem? —va proposar l’Alvirah.

Com sempre, en Willy va acceptar. Quan va estar assegut a la seva còmoda butaca de pell, l’Alvirah es va posar al seu lloc habitual al sofà. En Willy veia que estava capficada amb els seus pensaments.

Van passar uns minuts. En Willy mirava el rellotge per no perdre’s les notícies de les sis i veure el reportatge del judici de la Delaney.

Aleshores, abans que pogués agafar el comandament per encendre el televisor, la seva dona va parlar.

—Willy, he pogut veure bé la Betsy Grant. És una dona molt bonica, però a més hi ha alguna cosa d’ella que… —No va acabar la frase.

—Què li passa a la Betsy Grant? —va preguntar en Willy.

—No ho sé —va dir l’Alvirah lentament—, però ja em vindrà. Com sempre.