16

La Carmen Sánchez, minyona de la Betsy, va ser el primer testimoni de l’endemà al matí. Amb les mans suades i la veu tremolosa, va dir el seu nom i el lloc de naixement i va contestar les preguntes inicials sobre com havia arribat a treballar a la casa dels Grant a Alpine.

—Vaig començar a treballar per al doctor Ted després de la mort de la seva primera esposa —va contestar la Carmen.

—Quant de temps fa d’això?

—Fa dinou anys.

—I quants anys després que comencés a treballar es va tornar a casar el doctor Ted Grant?

—Dos anys després. —Sense que li preguntessin res, la Carmen va continuar amb entusiasme—. No es pot imaginar com va canviar el doctor Ted. Estava tan content! La seva primera esposa havia estat molts anys malalta de càncer.

—Senyora Sánchez, limiti’s a contestar les preguntes que li fan, si us plau —va dir el jutge.

—Ah, perdoni —va dir la Carmen, avergonyida—. És que quan penso en el doctor Ted i la senyoreta Betsy i que feliços que eren junts…

Aquesta vegada la veu del jutge va ser una mica més severa.

—Senyora Sánchez, li repeteixo que contesti només el que li pregunten.

—Ai, perdoni, senyoria —es va excusar la Carmen. Va mirar el fiscal i va sospirar—. Ja ho sabia, que ho faria malament.

—Senyora Sánchez, la nit abans de la mort del doctor Grant, vostè era a la casa?

—Sí, la senyoreta Betsy tenia convidats a sopar per celebrar l’aniversari del doctor Ted i vaig cuinar el menjar i el vaig servir.

—En un cert punt de la vetllada, el doctor Grant es va posar molt nerviós?

—Sí, però jo era a la cuina quan va passar. Vaig sentir l’enrenou i vaig anar corrent al menjador. Vaig veure que estava molt nerviós i llavors el doctor Clifton, l’Alan Grant i l’Angela se’l van endur a la seva habitació.

—Què va fer llavors?

—Bé, el doctor Ted havia caigut sobre la taula i s’havien trencat alguns plats i vasos. Vaig netejar-ho tot i vaig dir que portaria el cafè i les postres, però no en va voler ningú. Vaig enllestir i vaig marxar. Aleshores els convidats ja començaven a acomiadar-se i crec que van marxar poc després de mi.

—Sabia que l’Angela Watts se’n va anar a casa en un cert moment de la vetllada?

—Sí, no es trobava bé i volia dormir a casa seva.

—Li va demanar la senyora Grant que es quedés tenint en compte que l’Angela no hi seria a la nit?

—Em vaig oferir a quedar-me, però em va donar les gràcies i va dir que no calia.

—Senyora Sánchez, a quina hora va entrar a la casa dels Grant el matí de la mort del doctor Grant?

—Sempre arribo a dos quarts de nou.

—Eren les 8.30 del matí quan va arribar-hi el dia que van trobar mort el doctor Grant?

—A veure, em vaig haver d’aturar per culpa d’un autobús escolar i devien faltar cinc minuts per a tres quarts de nou.

La Carmen va mirar la Betsy, que li va somriure tranquil·litzadorament. «Que Déu l’ajudi», va pensar la Betsy.

El fiscal va continuar:

—Va arribar a la casa a les 8.40 el matí que van trobar mort el doctor Grant?

«Limita’t a contestar la pregunta», va pensar la Carmen.

—Sí.

—Quan va entrar a la casa, qui hi havia?

—L’agent de policia era a l’habitació. L’Angela Watts, la cuidadora, també. I la senyoreta Betsy. L’Angela em va dir que el doctor Ted era mort.

—I aleshores què va fer?

—Vaig pujar a l’habitació de matrimoni.

—Per què hi va pujar?

—Volia ajudar. Va ser l’única cosa que se’m va acudir. Estava segura que després de la mort del doctor Ted, la senyoreta Betsy voldria tornar a dormir a la seva antiga habitació. Sabia que estaria molt més còmoda a dalt.

—Què va fer en aquella habitació?

—Vaig canviar els llençols. Vaig comprovar que tot estava en ordre a la cambra de bany. Vaig treure la pols i vaig passar l’aspiradora.

—Abans del matí en què van trobar mort el doctor Ted, quan va ser l’última vegada que havia anat a aquella habitació?

—Oh, hi pujava una vegada a la setmana per comprovar que estava tot ben endreçat.

—Així, quan va ser l’última vegada que havia netejat l’habitació abans de la mort del doctor Grant?

—Havia netejat l’habitació el dia abans.

La Carmen va callar. Estava a punt d’afegir que havia recordat que havia trobat brutícia a la catifa, però també va recordar que el jutge li havia advertit que només contestés les preguntes. «No sé com em va poder passar per alt la brutícia a la catifa el dia abans que el doctor Ted es morís», va pensar. «Però em sembla que sé què va ocórrer. Els netejavidres van venir després que passés l’aspiradora la setmana anterior».

—Després d’acabar d’endreçar l’habitació, què va fer?

—Vaig baixar i vaig fer cafè. Vaig intentar que la senyoreta Betsy mengés alguna cosa, però només va voler prendre cafè. L’Angela i jo ens vam estar amb ella a la sala d’esmorzar quan el director de la funerària es va endur el cos del doctor Ted.

—Com es captenia la senyora Grant?

—Què? —va preguntar la Carmen.

—Quin era l’estat emocional de la senyora Grant en aquell moment?

—Estava molt callada. Es va posar davant de la finestra per mirar com col·locaven el cos del doctor Grant al cotxe fúnebre.

—Li va dir alguna cosa?

—Va dir: «S’ha acabat. Gràcies a Déu que s’ha acabat».

«No vaig dir això», va recordar la Betsy. «Vaig dir: “Gràcies a Déu que per a ell ja s’ha acabat”».

—No tinc més preguntes —va dir el fiscal.

En Robert Maynard es va posar dret.

—No tinc preguntes, senyoria.

El jutge Roth es va dirigir al jurat.

—Senyores i senyors, s’han acabat els testimonis d’aquesta setmana. Reprendrem el judici dimarts que ve a les nou del matí.