50

A un quart de dues de dimarts, en Tony Sharkey, emmanillat al seient de darrere d’un cotxe patrulla, era traslladat a la comissaria de policia de Saddle River per l’agent que l’havia arrestat. El van fitxar, un procés al qual estava acostumat. El van fotografiar, li van prendre les empremtes i li van fer les preguntes de sempre sobre el seu nom, data de naixement i adreça.

Després el van portar per un passadís a l’oficina dels inspectors, on l’esperava l’inspector William Barrett.

—Senyor Sharkey —va començar—, l’agent que l’ha arrestat m’ha informat que, quan li han llegit els drets al lloc dels fets, ha indicat que volia parlar amb un inspector. És correcte?

—Sí —va dir en Tony, en to de resignació.

—Com li ha dit l’agent al lloc dels fets, i com li repetiré ara, té dret a mantenir el silenci. Té dret a tenir un advocat abans de contestar cap pregunta. Si no se’l pot permetre, l’estat n’hi proporcionarà un. Qualsevol cosa que digui es pot utilitzar en contra seu en un tribunal. I per acabar, si decideix contestar les preguntes, pot deixar de fer-ho en qualsevol moment. Entén el que li he dit?

—Sí, sí. M’ho sé de memòria.

—Entesos, senyor Sharkey, intentava entrar per la força a la casa quan ha estat arrestat?

—És clar que ho volia. Per què creu que era al balcó en plena nit? No collia pomes.

—Estic segur que no collia pomes —va dir l’inspector amb sarcasme—. Què tenia pensat fer quan hagués entrat a la casa?

—Buscar joies i diners.

—Hi havia algú més amb vostè?

—No, sóc un llop solitari.

—Bé, doncs, què era el que em volia dir?

—Sap aquell gran judici que fan a Hackensack, en què han acusat una senyora rica de matar el seu marit? Aquell paio que tenia Alzheimer?

—Conec el judici —va dir en Barret secament—. Què passa?

—Vaig treballar a la casa netejant els vidres un parell de dies abans. Era a la casa la nit que van pelar el doctor. No ho vaig fer jo, però tampoc crec que ho fes la seva dona.

—Era a la casa aquella nit? —va preguntar en Barrett amb incredulitat—. Què hi feia, allà?

—M’estava apropiant d’una joia. Em vaig endur un braçalet. Encara el tinc.

—Encara el té? On és?

—A casa meva, a Moonachie. El policia que m’ha arrestat m’ha pres les claus. Hi pot anar ara mateix i agafar-lo. Està incrustat de diamants i maragdes.

—On el trobarem?

—És en una bossa de paper sota una rajola solta de terra, sota la pica del lavabo.

L’inspector William Barret no tenia ni idea si en Tony Sharkey estava sonat o de debò tenia alguna cosa important. Però per descomptat ho havien de comprovar immediatament.

Va parlar amb l’altre policia de la sala.

—Porta’m les claus del sobre dels objectes personals. Signi aquest formulari, si us plau, senyor Sharkey.

En Tony va gargotejar la seva signatura al formulari.

—D’acord, enviarem els agents al seu pis ara mateix. Tornaré a parlar amb vostè quan sàpiga si hi han trobat alguna cosa.

—Bé —va contestar en Tony—. I digui’ls que no hi ha res més al meu pis. Que no m’espatllin la decoració.

—Ara el portarem a la cel·la —va dir en Barrett, sospirant.

—Ah, una cosa més. Quan tinguin el braçalet, truquin a Wally’s Window Washers de Paramus. Demani’ls que els enviïn els noms dels homes que van treballar a la casa dels Grant a Alpine els dos dies abans que aquell home es morís.