20

La Delaney i en Jon van anar caminant al carrer 57. Just abans d’arribar a la Primera Avinguda van entrar al restaurant Neary’s.

—Quan era petit i vivia a Nova York, venia molt aquí amb el meu avi —va comentar en Jon mentre els acompanyaven a la taula. Va fer una ullada—. És atemporal. No ha canviat.

—És la primera vegada que vinc —va confessar la Delaney.

—Oh, aquí s’han viscut grans moments. Era el local preferit del governador Carey. Era famós per dir que el Senyor havia transformat l’aigua en vi i que en Jimmy Neary havia invertit el procés.

La Delaney va riure i va pensar que se sentia com si conegués en Jon de tota la vida. També es va adonar que estava absolutament encantada que, després d’un mes sense comunicació, hagués aparegut de sobte.

Va ser un vespre per conèixer-se millor l’un a l’altre. Ella li havia explicat que era periodista judicial i que li encantava la feina, però que ara, en comptes de ser la substituta de la presentadora, seria una de les presentadores fixes de les notícies de les sis.

—És un gran ascens —va comentar en Jon—. Per cert, recordo que t’agradava el chardonnay.

—I a tu el Martini amb vodka —va continuar la Delaney.

Ella estava asseguda al banc. Ell davant, mirant-la als ulls.

Després de demanar, en Jon va parlar.

—Abans m’ha semblat que dubtaves quan has parlat de ser presentadora fixa.

—No ben bé. És genial. Però m’ha agradat molt ser periodista judicial. No sé si gaire gent entén el que representa veure algú a qui estan jutjant, i observar i escoltar com els testimonis claven claus al seu taüt.

—Informes del judici de la Betsy Grant. N’he llegit alguna cosa.

—Sí.

—Sembla dat i beneït. Sola a la casa amb el seu marit. La cuidadora que es posa malalta de cop i necessita anar-se’n a casa.

—Estàs insinuant que la Betsy Grant podia haver donat alguna cosa a la cuidadora perquè es posés malalta? —va preguntar la Delaney, sorpresa de la ràbia sobtada que sentia.

—No vull que t’enfadis amb mi —es va defensar en Jon—. Delaney, com va dir Will Rogers, «Només sé el que llegeixo als diaris».

Estovada, la Delaney va assentir.

—És clar. Estic exagerant, però veient com aquella dona escoltava testificar el director de la funerària i aquell fillastre que té, patia per ella. Quan el forense va testificar sobre la força del cop que havia mort el seu marit, no parava de remenar el cap com si no s’ho pogués creure.

En Jon la va mirar sense contestar.

—Sé el que penses —va dir la Delaney a la defensiva—. La seva reacció podria ser la mateixa, tant si és culpable com si és innocent.

En Jon va assentir.

La Delaney sabia que era el moment de canviar de tema. «Sé com ser totalment objectiva en un judici», va pensar. «Per què em poso així de protectora amb una dona que podria ser culpable, pel cap baix, de l’homicidi d’un malalt d’Alzheimer indefens?». No hi havia resposta a aquesta pregunta. El cambrer va portar-los les begudes.

—Quan t’he preguntat per què havies vingut a Nova York has dit que per mi, que és un compliment encantador però no és veritat. Per què ets a Nova York?

En Jon va esperar que el cambrer se n’anés.

Llavors va parlar abaixant tant la veu que la Delaney s’havia d’esforçar per sentir-lo.

—Començant per Washington i fins a la Costa Est, a Boston, hi ha una sofisticada organització de farmacèutics que obtenen receptes il·legals de metges i les venen a milionaris, com celebritats i gent de Wall Street. S’estan movent molts diners amb metges que veuen pacients un minut, o ni els veuen, i els fan receptes per potents opiacis com Percocet, oxicodona i d’altres. Els farmacèutics estan obligats a avisar les autoritats quan els arriben receptes sospitoses. Alguns farmacèutics fan els ulls grossos i guanyen diners despatxant-les. El circuit crea i abasta milers d’addictes.

—Aquests addictes eren majoritàriament consumidors de drogues recreatius?

—Alguns van començar així i s’hi van enganxar. D’altres eren persones que prenien medicació per al dolor causat per malalties i lesions greus. Quan els metges responsables ja no els van voler fer més receptes, van trobar altres metges disposats a fer-ho. Estic investigant una organització per al Washington Post. Sé que la policia té alguns farmacèutics i metges sota vigilància a Washington i a Boston.

—Vols dir que venen a persones com l’Steven Harwin? —va preguntar la Delaney.

—És exactament el que vull dir. Segurament va prendre medicaments forts per al dolor durant el tractament de la leucèmia. Al cap d’un temps, s’hi va enganxar.

—Tens noms a la zona?

—Alguns. No gaires, però suficients per començar.

Els van portar les cartes.

—Una altra citació —va dir en Jon alegrement—. Quan Bloomberg era alcalde, telefonava amb una mica de temps i deia a en Jimmy que ell i la Diana estaven a punt d’arribar i que posés el pollastre al forn.

—Precisament el que volia demanar.

Després de demanar el menjar, en Jon es va beure el seu Martini i la Delaney el seu vi. Al primer sopar de feia un mes havien comparat les seves aficions. La Delaney va explicar a en Jon que li agradava muntar, el senderisme i esquiar.

—A les dues últimes m’hi apunto —va dir en Jon—. Però de petit no vaig tenir mai l’oportunitat d’aprendre a muntar a cavall. Sobretot vaig «muntar» al metro. El meu pare i el meu avi eren inspectors del Departament de Policia de Nova York.

Aquella nit van aprofundir més parlant d’ells mateixos. En Jon era dos anys més gran. Això havia sortit al sopar de feia un mes, però aquella nit va explicar més coses.

—Tenia un bessó idèntic. El meu germà va morir en néixer. Sé que la meva mare sempre ha estat de dol per ell. El dia del meu aniversari li veig les llàgrimes als ulls.

La Delaney havia explicat a en Jon que era adoptada, però no s’esperava anar més lluny.

—Potser la meva mare biològica també pensa en mi el dia del meu aniversari.

—Estic segur que sí.

Dues hores més tard, en Jon va pagar el compte i la va acompanyar a casa, i la Delaney va tornar a ser conscient que estava molt còmoda caminant de bracet amb en Jon. Mentre sopaven, la temperatura del vespre de setembre havia baixat força.

—Potser s’avançarà la temporada d’esquí —va dir en Jon, amb satisfacció.

—Espero que sí —va dir la Delaney, il·lusionada.

Un cop davant de casa el va convidar a pujar per prendre una copa, però ell va fer que no amb el cap.

—Un altre dia. —Li va fer un petó a la galta, el porter li va obrir la porta i llavors ell es va girar i va tornar amb ella.

—Delaney, creus en l’amor a primera vista?

Ell mateix es va contestar abans que ho pogués fer ella.

—Jo sí.

I se’n va anar.