47

Quan l’Alvirah va donar a la Delaney la impactant notícia que la Betsy Grant era la seva mare i en Peter Benson el seu pare, les emocions de la noia van anar de l’eufòria a la desolació. Estava convençuda que, com a mínim, condemnarien la Betsy per homicidi. Les proves aclaparadores en contra, sobretot la revelació que en Peter Benson era el pare de la seva filla, tindrien més pes en el jurat que la insistència de la Betsy que no hauria fet mai mal al seu marit.

«La seva filla», va pensar la Delaney. «Jo».

Quan tenia tres anys havia plorat perquè no s’assemblava a ningú de la família. Ara, recordant en Peter Benson, es va adonar que tenia els seus cabells castany fosc i la forma dels ulls.

«El meu pare, la meva mare», pensava una vegada darrere l’altra després d’una nit de donar voltes al llit. Es va aixecar d’hora, es va dutxar i es va vestir. Mentre es posava el maquillatge, es va mirar al mirall. «En Peter Benson és el meu pare», va pensar, «però les meves faccions són més les de la Betsy».

Només va ser capaç de fer uns glops de cafè mentre pensava: «Per què haurien de voler matar el doctor Grant?». El sospitós evident seria l’Alan Grant. Tal com havia testificat, les seves despeses i els seus deutes eren molt elevats i heretaria almenys la meitat de la fortuna de quinze milions de dòlars del doctor Grant. I tota si condemnaven la Betsy. Era perfectament possible que el seu pare li hagués donat el codi de l’alarma. L’Alan es podria haver endut fàcilment la clau del ganxo de la cuina. Però tenia una coartada sòlida per a la nit de l’assassinat.

Qui més ho podia haver fet? La Carmen Sánchez i l’Angela Watts rebrien cada una vint-i-cinc mil dòlars segons el testament del doctor Grant. Ho havia dit l’administrador de l’herència. Però ho sabia cap de les dues abans que ell morís?

I els antics socis del doctor Grant? Havien dissolt la seva societat poc després que diagnostiquessin l’Alzheimer al doctor Grant i cada un havia continuat pel seu cantó.

«No hi ha cap altre sospitós plausible», va pensar la Delaney amb desesperació.

A les nou en punt de dimarts era a l’oficina de la productora executiva amb la porta tancada.

—No puc continuar informant del judici de la Betsy Grant —va començar.

Quan va explicar la seva raó, l’expressió normalment impertorbable de la cara de la Kathleen Gerard va canviar i es va tornar d’incredulitat i, més tard, de compassió.

—Delaney, no pots continuar amb el judici, és clar. I comprenc el teu temor que condemnin la teva mare.

La Delaney va assentir.

—Estic tan segura que és innocent i em sento tan inútil!

Després d’una pausa breu, va continuar:

—Tinc dues peticions. Et semblaria bé si des d’avui mateix m’agafo uns dies lliures, una setmana potser?

La Kathleen va contestar ràpidament.

—Per descomptat, Delaney. Agafa’t els dies que necessitis.

—Gràcies. I de moment només tu i dos bons amics meus estan al corrent de la meva relació amb la Betsy Grant i en Peter Benson. Si pot ser, voldria que continués així durant un temps.

—T’ho prometo —va dir la productora.