51

Noranta minuts després, a un quart de quatre de la matinada, els agents tornaven a ser a Moonachie, reunits amb l’inspector Barrett, que examinava el braçalet que havien recuperat de sota la rajola solta al lavabo, exactament on en Tony els havia dit que seria.

—Porteu-me’l —va dir.

En Tony va somriure quan va seure a la taula davant d’en Barrett i va veure el braçalet a les seves mans.

—Què li havia dit? I miri les inicials, T. G. i B. G. Ted i Betsy Grant. Que romàntic.

—D’acord, aquesta part del que ha dit concorda —va dir l’inspector Barret amb prudència—. No podré parlar amb els de la neteja de vidres fins al matí. No tenen l’oficina oberta a la nit.

—Això també concordarà, ja ho veurà.

En Barret sabia que calia informar immediatament el fiscal Elliot Holmes. Tots els departaments de policia tenien els seus números de contacte per a una urgència. «Em penso que això es pot considerar urgència», va pensar en Barrett. Va sortir de l’habitació i amb una mala sensació al plexe solar, va marcar el telèfon del fiscal. L’Elliot Holmes va contestar com si es despertés d’un son profund.

—Perdoni que li truqui a aquestes hores, senyor. Només ho faria en circumstàncies extremes. Però he cregut que era necessari.

—Molt bé, què passa?

En Barrett va explicar l’arrest d’en Tony, la recuperació del braçalet amb les inicials i l’afirmació d’en Tony que havia estat a la casa la nit de l’assassinat. En Holmes va escoltar, incrèdul davant del que sentia.

—Quan es va denunciar la desaparició del braçalet?

—Aquesta és la part més rara, senyor. No es va denunciar. He trucat a la policia d’Alpine abans que a vostè. No tenen cap denúncia.

—Així que, si va entrar a la casa, no hi ha cap prova que ho fes quan diu.

—Això mateix, senyor. Afirma que hi va treballar netejant vidres uns dies abans que el doctor morís. No ho puc confirmar fins que l’empresa no obri al matí.

En Holmes treia fum pels queixals perquè sabia que havia de parlar amb en Sharkey i després notificar-ho a en Maynard.

—Porta-me’l al despatx a les vuit i parlaré amb ell. Que bé que em va aquesta porqueria ara que estàvem a punt per a les conclusions! —Sense dir res més, en Holmes va penjar.

Cinc hores després, en Holmes va entrar a la sala d’interrogatoris de l’oficina del fiscal i va seure a la gran taula. El detectiu Barrett acabava de portar en Tony. Dos dels inspectors d’homicidis que havien treballat en el cas seien al costat del fiscal i miraven en Tony amb desdeny.

En Holmes va començar amb una veu plena de sarcasme.

—Vejam, senyor Sharkey…

—Digui’m Tony. És com em diu tothom —va contestar ell animadament.

En Holmes no li va fer cas.

—Senyor Sharkey, tinc entès que li han llegit els drets i vol parlar amb mi. És correcte?

—Per això sóc aquí. Té un despatx molt maco.

—Entén el que li he dit? Ja m’imagino que sí. Els seus antecedents criminals són atroços i per això estic segur que li han fet aquestes advertències moltes vegades.

—Sí, moltes. Ho entenc tot. No pateixi.

—L’inspector Barrett m’ha informat que vostè afirma que era a la casa d’Alpine la nit que el doctor va ser assassinat. La primera vegada que parla d’això a la policia és quan l’arresten per haver intentat entrar en una casa. Aleshores es treu de la màniga un braçalet que podria ser o no de la casa d’Alpine, però del qual no es va denunciar mai el robatori.

En Holmes anava a continuar quan va entrar un altre inspector a la sala i li va dir alguna cosa a cau d’orella. En Holmes va fer una ganyota i va continuar.

—M’acaben d’informar que la casa de neteja de vidres ha confirmat que vostè va treballar a la casa d’Alpine un parell de dies abans que matessin el doctor.

En Tony es va girar cap a l’inspector Barrett, amb una expressió triomfal.

—Que ho veu? Ja l’hi havia dit!

—Per què m’he de creure, amb això, que vostè hi era quan van matar el doctor? —va dir en Holmes, furiós.

—Vaig tornar per entrar a la casa la nit després que acabés d’esllomar-me netejant les seves elegants finestres. Havia vist la caixa forta a l’habitació de matrimoni de dalt i sabia que obrir-la seria bufar i fer ampolles.

—Com va entrar?

—Quan hi era fent vidres, vaig desconnectar el cable de l’alarma de la finestra d’aquella habitació. Vaig entrar per aquella finestra quan vaig tornar i, en acabat, abans de marxar el vaig enrotllar una altra vegada perquè semblés que encara estava connectat, però no ho estava. Així no vaig fer saltar l’alarma quan vaig marxar. Era un sistema de broma. Molt fàcil d’esquivar.

—Ha dit al detectiu Barrett que va veure un cotxe que se n’anava?

—Bé, sí, però ara és quan toca parlar de coses importants. Abans de continuar xerrant vull que em doni la condicional.

El fiscal Elliot Holmes es va aixecar.

—Vol la condicional? Vol la condicional? És un delinqüent irreformable. L’han enxampat robant fa unes hores. No es va denunciar mai el robatori del braçalet. Encara que l’haguessin robat de la casa i, tant si el va agafar vostè com si no, això serà un altre càrrec com a mínim per possessió de mercaderia robada. No pot demostrar que va ser a la casa aquella nit. I no em dirà res d’aquest cotxe misteriós que suposadament va veure.

L’Elliot Holmes amb prou feines podia reprimir la ira.

—De mi no en traurà res més que més acusacions. Tinc l’obligació de notificar immediatament el que m’acaba de dir a l’advocat de la defensa, el senyor Maynard. Si es creu les seves mentides, pot demanar de cridar-lo com a testimoni. Li prometo que el destruiré al tribunal.

»Treguin-me’l del davant —va cridar als seus dos inspectors.