12

En Robert Maynard havia demanat un cotxe per portar la Betsy a casa.

—Demà al matí la vindré a buscar a les vuit —va dir—, però he pensat que avui li agradaria tornar sola.

—Sí, és cert. Gràcies —va dir la Betsy, baixet. Quan la porta es va tancar, va ser conscient de les càmeres que li feien fotos, i que n’hi continuaven fent mentre s’allunyava. Es va tirar enrere i va tancar els ulls. El dia de judici li semblava irreal. Com es podia pensar ningú que havia fet mal a en Ted? El cap se li va inundar de records dels primers dies que havia passat amb ell. El dia que el va conèixer quan la va tractar per una fractura a la cama que s’havia fet patinant sobre gel. Va ser una mala fractura i per això el van avisar des d’urgències de l’hospital Hackensack.

Recordava com li havia semblat que omplia la sala amb la seva presència mentre aguantava aixecada la radiografia de la seva cama.

—Caram, te l’has ben trencat, Betsy —va dir alegrement—. Però l’arreglarem i quedaràs com nova.

Aleshores tenia vint-i-cinc anys, era professora d’història a l’institut de Pascack Valley de Hillsdale i vivia a pocs quilòmetres de Hackensack. Aviat va saber que en Ted era vidu i vivia a Ridgewood, també a pocs quilòmetres de distància. L’atracció de l’un per l’altre va ser mútua i forta. Es van casar al cap d’un any.

L’Alan feia primer a Cornell i la va rebre amb els braços oberts. Per molt que enyorés la seva mare, sabia que ella havia tornat a fer feliç el seu pare, va recordar la Betsy amb amargor. «Però d’ençà que vaig convèncer en Ted perquè li restringís els diners que li donava, la veritat és que m’ha odiat. Encara que sàpiga perfectament que no hauria fet mai mal al seu pare».

Va remenar el cap inconscientment. Se li va assecar la boca de sobte i va agafar una ampolla d’aigua del suport per a tasses del costat. Tornava a pensar en el dia que en Ted la va portar a veure la casa d’Alpine. Quan en Ted va fer l’oferta per la casa, l’agent de la immobiliària va dir que el propietari estava interessat a enllestir la compra en dues setmanes. Un matí preciós de primavera, només dotze dies després, era la seva nova casa.

«Durant vuit anys hi vam ser molt feliços», va pensar. I llavors va començar. Els petits indicis. Van començar quan en Ted tenia cinquanta-un anys.

Els primers indicis van ser els oblits. De sobte, en Ted es disgustava de seguida per nicieses. Que un pacient canviés l’hora de la visita l’irritava de mala manera. Va començar a oblidar els compromisos socials que tenien. Es queixava que tenia massa coses al cap, i era evident que es començava a deprimir. Però va ser un dia que tornant a casa amb el cotxe no recordava el camí, tot i que només eren al poble del costat, que la Betsy va saber que passava alguna cosa molt greu.

El cotxe que la portava havia sortit de la Palisades Parkway i ara s’acostaven a Alpine. La Betsy sabia que trobaria la Carmen fent el sopar. Es pensava que estaria sola, però quan va arribar es va trobar tres dels seus antics companys de l’institut de Pascack Valley que l’esperaven. Tots la van abraçar.

—Betsy, això passarà —va dir la Jeanne Cohen, que ara era la directora—. És horrorós que hagis de patir d’aquesta manera. Tots els que et coneixíem vam veure com cuidaves en Ted.

—Espero que sí —va dir la Betsy amb calma—. Al tribunal he començat a semblar un monstre.

L’havien esperat a la sala i allò li va fer pensar en totes les bones estones que havien passat allà junts. A fora, les ombres s’allargaven. Era com si se li tanquessin a sobre. Va mirar la butaca de pell que havia estat el lloc preferit d’en Ted. L’última nit que hi va seure va ser l’última nit de la seva vida. Però quan estaven reunits allà esperant per sopar, es va aixecar, va anar al costat d’ella i li va agafar la mà.

—Betsy, ajuda’m a trobar-ho —va dir en un to suplicant.

Una hora després s’havia posat nerviós i violent. Però en aquell moment fugaç de claredat, a ella li va semblar que intentava dir-li alguna cosa.