26

Després de parlar per telèfon sobre la cuina del nord d’Itàlia, que a tots dos els agradava, en Jon i la Delaney van quedar al restaurant Primola. Era només la tercera vegada que quedaven, però la Delaney tenia clar que estava molt còmoda amb en Jon.

Li va preguntar com anava la investigació dels traficants de droga.

—Vaig anar a veure en Lucas Harwin, el pare —va dir ell—. Li vaig dir que feia una recerca per al Washington Post sobre una xarxa de narcotraficants de Washington, Nova York i Nova Jersey, que crèiem que venia receptes a gent de classe alta. Em va prometre que mantindria la confidencialitat.

—Com estava el pare quan vas parlar amb ell?

—Si vols saber quina cara fa el dol, és la seva. Hi havia la seva dona. De tots dos, ella semblava haver-ho encaixat millor, però això no és dir gaire. L’Steve era fill únic.

»Em va explicar que li feia molta il·lusió tenir néts algun dia i que ara seria impossible. Em va dir que la sobredosi no sols havia mort l’Steve, sinó també la generació següent i la de després.

—En Lucas Harwin tenia alguna idea d’on podia haver tret les pastilles el seu fill?

—Doncs, tal com va dir a la seva declaració, no era la mena de pastilles que trobes a la farmàcia. Tenia una recepta, això sí, però les pastilles que van trobar a casa seva eren en flascons de medecines sense etiqueta. Això vol dir que la farmàcia on va anar a buscar-les va tenir la precaució de no posar el seu nom al flascó. No hi ha dubte que la policia analitzarà el mòbil de l’Steven per veure si troben alguna trucada a un metge o un farmacèutic. L’entrevista amb en Harwin serà la meva primera columna al Washington Post i sortirà publicada demà. Se centrarà en la vida de l’Steven i l’impacte de la seva pèrdua sobre la família, però naturalment no dirà res de la nostra recerca.

—I després què?

En Jon va abaixar la veu.

—Començaré a anar a un parell de clubs d’aquells que freqüenten famosets de segona.

—Famosos que consumeixen droga?

—Això mateix. Entre els usuaris de classe alta els rumors corren. Alguns tenen noms que reconeixeries, però tampoc fins al punt de portar un seguici de guardaespatlles. Intentaré fer-me amic d’algun o alguns d’aquest grup i a veure què passa.

El cambrer els va retirar els plats.

—En la mesura que he pogut, he anat veient els teus reportatges del judici de la Betsy Grant a la televisió —va comentar en Jon—. Has de ser objectiva, s’entén, però què en penses ara, realment, d’ella?

La Delaney s’ho va rumiar i en acabat el va mirar als ulls.

—És com veure com claven els claus del taüt amb ella a dins. Els testimonis són demolidors, tots sense excepció. Per exemple, el seu rampell després que en Ted Grant la bufetegés. La cuidadora que es va posar malalta de cop. El sistema d’alarma activat. Llavors el professor Peter Benson, el seu amic. Va sopar amb ell la nit abans del sopar d’aniversari del seu marit.

—Hi ha cap possibilitat que ho fes ell?

—Ni una. Pot confirmar sense escletxes que era a Chicago a l’hora de l’assassinat. Tenia entrevistes amb professors que volia contractar per treballar a Franklin.

—Pel que em dius, no sembla que pinti bé per a la Betsy Grant.

—No. Però Jon, si la veiessis, és molt maca. Té quaranta-tres anys, però no els aparenta. És molt esvelta, i asseguda al costat d’aquell advocat pompós que té sembla tan… —La Delaney va callar un moment—. Quina és la paraula que busco? Ja ho tinc, tan vulnerable. Em fa patir.

—He llegit que era professora d’història en un institut de Nova Jersey.

—A Pascal Valley. Vaig telefonar a la directora de l’institut. Es diu Jeanne Cohen. La directora em va dir sense vacil·lar que la Betsy Grant era una professora estupenda, que els alumnes l’estimaven, i que els altres professors i els pares també l’estimaven. També em va dir que la Betsy Grant va agafar una excedència fa uns dos anys per ocupar-se del seu marit. Va insistir que la Betsy Grant no seria capaç de matar a ningú, i menys encara el marit que estimava tant, i que ens caigués el sostre al damunt si no.

—Que vehement —va observar en Jon.

—I, a sobre, Jon, trobo que en Robert Maynard no és prou apassionat en la seva defensa. Per exemple, si la Betsy hagués mort el doctor Grant i dic «si», per què li hauria d’haver donat un cop a la part posterior del cap? Pel que ha dit tothom, li van donar una sedació extra després de l’escena que va fer al sopar. Suposadament, ella va a la seva habitació, l’incorpora, el colpeja amb la mà de morter al cap, i després se’n torna al llit? No té ni solta ni volta.

—Delaney, hauries de ser l’advocada de la Betsy Grant.

—Tant de bo ho fos. Però hi ha un petit problema. No tinc el títol. I tot i amb això em sembla que ho faria més bé.

Tots dos van somriure.

—Delaney, recordes el que vaig dir la setmana passada de l’«amor a primera vista»? —va dir en Jon.

—M’ho vaig prendre com una hipèrbole. Però la frase és bona.

—De fet, no tant, però segurament era massa aviat per dir-t’ho. Voldria haver esperat un parell de mesos.

La Delaney va riure.

—Cada vegada és més bona.

Li van passar pel cap les imatges dels homes amb què havia sortit des de la universitat. Un parell eren una mica interessants, però no prou per coneixe’ls millor i continuar sortint amb ells.

—No és una frase i prou, però deixem-ho així.

Es van mirar una bona estona. Llavors en Jon li va tocar lleugerament la mà. La Delaney l’havia buscat de manera inconscient amb la seva.