29

En Jon Cruise, vestit amb roba cara però informal, feia la ronda dels clubs nocturns de moda del SoHo. El seu bon aspecte, un rellotge Rolex car ben visible al canell i una propina generosa als porters de la recepció —o no recepció— li garantien la benvinguda fins i tot en llocs on li deien coses com: «No queden taules, però pot seure a la barra».

Al cap d’una setmana va començar a veure com funcionaven els famosos, alguns d’ells autèntiques celebritats alhora que clients habituals, i va arribar a la conclusió que molts eren consumidors de droga. Fent preguntes discretes va aconseguir que li diguessin el que volia i l’enviessin al lavabo d’homes per conèixer algú amb qui fer tractes.

Amb els diners proporcionats pel Washington Post, en Jon va fer dues transaccions. Una anàlisi de les pastilles en un laboratori privat va mostrar que el que havia comprat estava diluït i no tenia la bona qualitat que esperava trobar.

Deu dies després de l’entrevista amb en Lucas Harwin i la seva dona, en Jon es va sorprendre de rebre una trucada de la llegenda del cinema demanant-li que passés pel seu despatx tan aviat com pogués.

—Estic enmig de la producció d’un documental —va explicar en Harwin—. Tinc una data de lliurament molt justa, que, de fet, ja em va bé. Però aquest cap de setmana he d’anar a un estudi de Massachusetts, i no hi vull anar sense ensenyar-te abans unes possibles pistes del proveïdor de l’Steven.

En Jon el va entendre perfectament. La millor manera d’afrontar el dol és mantenir-te actiu.

Quan va arribar al despatx, el va sorprendre veure que era més aviat petit i estava moblat amb senzillesa. Però llavors va recordar que la seu central de Harwin Enterprises era a Hollywood.

La recepcionista el va saludar.

—El senyor Harwin l’espera —va dir—. Ja pot passar.

En Lucas anava vestit informal amb una camisa amb el coll obert i un jersei de màniga llarga. La seva taula era la típica d’un productor en plena activitat, amb guions escampats per sobre, i les pàgines plenes d’anotacions i notes en pòstits.

En Jon va veure fotos setinades de cares que li eren familiars a les parets. Es va preguntar si sortirien al documental.

Les fondes arrugues de la cara d’en Harwin i la tristesa als seus ulls eren evidents, però va saludar en Jon amb una encaixada vigorosa. En Lucas va agafar una pila de papers d’un cantó de la taula i la va apartar.

—He estat mirant les coses de l’Steve —va explicar—. Esperava trobar alguna cosa, el que fos, que pogués ser un lligam amb el seu proveïdor.

—I ho ha trobat? —va preguntar en Jon ràpidament.

—No ho sé. Potser no vol dir res però aquests són els últims tres mesos de l’abonament dels peatges de l’Steven. També la factura de l’abonament del mes que va tenir una sobredosi i va estar a punt de morir fa un any i mig. Mira-te’ls i a veure si alguna cosa et crida l’atenció.

En Jon va llegir atentament, línia per línia, la factura de l’últim mes de vida de l’Steven Harwin i, a continuació, va llegir la factura del mes anterior a la seva prèvia sobredosi.

Amb un sobresalt va veure el que en Lucas volia que trobés. Les tres setmanes anteriors a la seva mort, l’abonament del peatge de l’Steven mostrava dos viatges a Nova Jersey. A la factura prèvia a la primera recaiguda, havia travessat el pont de George Washington tres vegades en menys de tres setmanes.

En Jon va aixecar el cap.

—Tres viatges a Nova Jersey?

—Això mateix. L’Steven tenia amics a Nova Jersey, sí, però per què hi havia d’anar tan sovint en un període tan breu abans de la seva recaiguda en el consum de drogues?

—Creu que el seu proveïdor pot ser a Nova Jersey?

—Doncs, sí.

—La policia li ha dit alguna cosa dels registres del mòbil?

—Sí. Em van dir que tenien una ordre del jutge i que havien revisat tot l’any anterior de les seves trucades i no n’hi havia cap a un metge o un farmacèutic. Van dir que era perfectament possible que tingués un d’aquells mòbils de pagament d’un sol ús que no tenen cap nom vinculat. Les coses com siguin —va dir en Lucas, amb cansament—, el proveïdor venia les pastilles il·legalment i l’Steven les comprava il·legalment. No volia deixar rastre.

—Té alguna cosa més que apunti a Nova Jersey?

—Sí. —En Lucas Harwin va obrir el calaix de dalt de la taula—. Aquesta factura de la Visa acaba d’arribar i potser ens acota una mica el marge. L’Steven va menjar al Garden State Diner de Fort Lee. Fa només una setmana.

Va passar la factura per sobre la taula a en Jon.

—L’Steven feia servir targetes de crèdit per comprar-ho tot, fins i tot un cafè a l’Starbucks. Deia de broma que, si pagava amb diners, es perdria els punts de bonificació per comprar bitllets d’avió gratuïts.

Mentre en Jon mirava la factura, en Harwin va tornar a obrir el calaix i va treure dos estats de comptes del banc, un del mes de la primera recaiguda del seu fill i el segon de les últimes setmanes.

—Jon, mira’t això i digue’m què hi veus.

Els ulls d’en Jon van repassar les transaccions i se’n van anar cap a la secció del primer estat de comptes, que mostrava dues retirades de diners de sis-cents dòlars. Eren del dia que havia anat a Fort Lee, el dia anterior a la primera recaiguda, i un dia abans. El segon estat de comptes mostrava una retirada de mil tres-cents dòlars just abans de la seva última visita a Fort Lee, tres dies abans de morir.

La veu d’en Harwin s’havia tornat agitada. En Jon veia que estava ennuegat de ràbia.

—El meu fill no tenia cap raó per anar dues vegades a Fort Lee, a Nova Jersey, en tan poc temps abans de morir, i cap raó per portar tants diners a sobre, si no era perquè allà vivia o treballava el seu proveïdor.

—El rastre sembla que porta a Fort Lee —va convenir en Jon—. Però potser no ens ajuda gaire. Sé que Fort Lee està ple de complexos residencials amb pisos grans i cars. A la gent li agrada tenir vistes al riu Hudson. També hi ha moltes cases unifamiliars i empreses.

—Hi ha una altra cosa que ens pot ajudar. L’Steven era molt constant anant a les reunions per a addictes. Ahir em va trucar el seu terapeuta. Quan va tenir la primera recaiguda, el terapeuta el va avisar que aquestes pastilles eren perilloses en qualsevol circumstància, però que si les comprava a un proveïdor al carrer, era impossible saber què contenien.

En Lucas va prémer els llavis com si intentés reprimir una riuada de paraulotes.

—El terapeuta va dir que l’Steven li havia dit que aquesta era una cosa que no el preocupava. Que el seu proveïdor era metge.

—Això no deu ser estrany —va dir en Jon baixet—. Per desgràcia, sovint trobem que el proveïdor és un metge.

—Alguna vegada es recorden que van fer el jurament hipocràtic, aquests metges? —va preguntar en Lucas amb sarcasme.

—Senyor Harwin —va dir en Jon amb fermesa—, els investigadors del Washington Post són els millors del gremi. Els informaré que sospita que un metge de Fort Lee és el proveïdor. Buscarem a la llista algun metge que sigui sospitós de tràfic i ens centrarem en qualsevol que sigui proper al Garden State Diner. Sempre hi ha la possibilitat que hi trobem alguna relació.

Quan s’aixecava per marxar, en Lucas li va oferir la mà.

—Jon, tal com et vaig dir la setmana passada, no vull que ningú més sigui víctima del canalla menyspreable que va matar el meu fill.