61

El judici es va reprendre dijous al matí. La sala era plena de periodistes i espectadors quan va entrar el jutge i va ordenar que fessin passar el jurat.

Un cop van estar tots asseguts, el jutge es va dirigir a ells.

—Senyores i senyores, dilluns els vaig dir que els lletrats presentarien les seves conclusions aquest matí. Dimarts es va posar en el meu coneixement que, a causa d’unes novetats addicionals, l’advocat de la defensa desitjava reobrir el cas. Li permetré fer-ho.

»Segons he sabut, una persona que no havia testificat anteriorment pujarà al banc dels testimonis. Es diu Tony Sharkey. Viu a Moonachie. Si algú coneix aquesta persona que aixequi la mà si us plau. —El jutge va fer una pausa—. Molt bé, ningú no el coneix. El senyor Maynard també tornarà a cridar la Carmen Sánchez, que ha testificat prèviament, i la Betsy Grant, que també ha testificat prèviament.

»Senyores i senyors, el senyor Maynard interrogarà aquests testimonis i després el fiscal Holmes farà el mateix. Quan s’hagin acabat els testimonis, el senyor Maynard completarà la presentació del seu argument i ajornarem la sessió fins demà al matí, moment en què els lletrats presentaran les seves conclusions. Després d’això, els donaré instruccions sobre la llei i podran començar les deliberacions.

»Senyor Maynard, pot cridar el seu primer testimoni.

—Gràcies, senyoria. La defensa crida el senyor Tony Sharkey.

En Tony Sharkey va entrar per la porta de la cel·la i va fer una ullada a la sala. Portava una americana i una corbata que un associat d’en Maynard li havia comprat a corre-cuita. Va entrar amb un agent del xèrif a cada costat. Després d’haver fet el jurament, va pujar a l’estrada i va seure.

En Maynard va començar l’interrogatori preguntant a en Tony l’edat, l’adreça i l’ocupació com a netejavidres.

—Senyor Sharkey, quan i on ens vam veure per primera vegada?

—Dimarts. A la trena. A la presó.

—L’havien arrestat la nit anterior a Saddle River?

—Sí. Em van enxampar en una violació de domicili. El policia em va veure al balcó.

—Després d’això va anar a la comissaria?

—Sí. Aleshores va ser quan vaig parlar amb un inspector. Li vaig dir que tenia una bona informació.

—A petició seva i amb el seu consentiment, uns agents van anar al seu pis de Moonachie?

—Sí. Els vaig dir que hi anessin. Es van endur la meva clau.

—Què hi anaven a buscar?

—Els vaig dir que hi havia un braçalet que em vaig endur l’any passat de casa els Grant a Alpine, la mateixa nit que es van carregar el doctor, amagat sota una rajola solta del meu lavabo.

La Betsy es va esgarrifar visiblement sentint dir a en Tony que s’havien «carregat» el seu marit.

—Senyor Sharkey, li mostro un braçalet que està marcat com a prova de la defensa número 10. És aquest el braçalet que hi havia sota la rajola?

—Sí, sens dubte. Miri les inicials. T. G. i B. G. El van portar a la comissaria i l’inspector me’l va ensenyar.

—Què va dir a l’inspector?

—Li vaig dir que no creia que aquesta senyora hagués mort el seu marit. Li vaig dir que m’havia endut el braçalet aquella nit. Abans d’entrar, havia vist un Mercedes negre, just al costat de la casa, que marxava.

—Quina hora era?

—Les dues, potser dos quarts de tres de la matinada. Em va estranyar molt.

—Què va passar després?

El jurat va escoltar fascinat com en Tony explicava que havia treballat de netejavidres a la casa, que havia alterat l’alarma i s’havia endut el braçalet.

—Senyor Sharkey, per què només es va endur el braçalet de la caixa forta?

—Quan faig una feina, només m’enduc una peça, màxim dues. Així, la gent que viu a la casa no s’adona que hi ha hagut un robatori. Quan s’adonen que ha desaparegut, no avisen la policia perquè es pensen que s’han descuidat de guardar-lo al seu lloc. Ells no ho denuncien i la policia no busca empremtes per tota la casa.

—Senyor Sharkey, li han promès alguna cosa a canvi del seu testimoni d’avui?

—No. El fiscal no em dóna res de res. Vostè em va dir que l’encantadora senyora s’oblidaria del tema del braçalet i no se’n parli més.

—Senyoria, no tinc més preguntes.

—El seu torn per interrogar, fiscal —va dir el jutge.

—Senyor Sharkey, és cert que té sis condemnes anteriors per delictes greus?

—Sí, i no n’estic orgullós. La meva mare segur que tampoc.

—I sap que el jutge instruirà el jurat perquè tingui en compte aquestes condemnes anteriors quan avaluïn la credibilitat del seu testimoni, és a dir si el creuen o no?

—Sí. Ja m’ha passat abans.

—Senyor Sharkey, quan ens vam veure per primera vegada?

—Dimarts a primera hora. Va estar molt content de veure’m.

—I em va dir part del que ha explicat aquí, correcte?

—Sí.

—Però quan li vaig demanar que em descrivís el cotxe que presumptament havia vist marxant de la casa no ho va fer. És correcte?

—És la veritat.

—De fet, em va demanar que li prometés la condicional a canvi del seu testimoni abans de dir res més. És correcte?

—Sí. Em va semblar el més just si m’havia de presentar aquí.

—I li vaig dir que, basant-me en el que m’havia dit, no li prometia res que no fos una imputació per l’intent de robatori a Saddle River, i una altra pel robatori a la casa dels Grant, encara que la senyora Grant el perdoni ara perquè la intenta ajudar a sortir absolta d’aquest càrrec d’assassinat. És correcte?

—És més o menys això.

—Senyor Sharkey, diu que va robar el braçalet el març de l’any passat. És correcte?

—Sí. Va ser quan ho vaig fer.

—Senyor Sharkey, he revisat alguns dels seus informes de sentències anteriors. És cert que té una greu addicció al joc i treballa només esporàdicament per a empreses de neteja de vidres?

—No negaré que vaig a Atlantic City sempre que tinc una mica de pasta. Treballo en empreses de neteja de vidres sempre que tenen feina per donar-me. No els en sobra.

—Aleshores, si va curt de diners, per què es va quedar el braçalet tot aquest temps? Per què no el va empenyorar? Li haurien donat uns milers de dòlars.

—Perquè m’imaginava que em podia trobar en una situació com aquesta en què estic ara. Em pensava que el podria utilitzar per reduir una mica la meva sentència.

—O sigui que és aquí només per beneficiar-se’n. Correcte?

—Sí. Però li dic la veritat del que va passar.

—Però si no l’haguessin arrestat a Saddle River l’altra nit, no seria aquí preocupat per la Betsy Grant, oi?

—No, no li diré que sí. Però des del dia que la van arrestar m’he sentit malament per ella.

—Senyor Sharkey, no té proves que fos a la casa precisament aquella nit, oi?

—No, però faci els càlculs. Vaig treballar netejant vidres els dos dies anteriors. Sé que l’empresa li va enviar la informació. I tenia el braçalet. I miri’s l’alarma. És més vella que jo. Qualsevol se la podia saltar.

—I resulta que va veure un cotxe misteriós que fugia.

—Misteriós, no. Era fosc. Li he dit el que vaig veure.

—No tinc més preguntes, senyoria.

La Carmen va entrar i va caminar cap a l’estrada a poc a poc. El jutge li va dir que continuava estant sota jurament. En Maynard la va guiar en el seu relat de la brutícia que va trobar a la catifa i com havia ajudat la Betsy a buscar el braçalet.

Aleshores l’Elliot Holmes va començar el seu interrogatori.

—Senyora Sánchez, parlem de la presumpta brutícia a la catifa. S’enorgulleix de ser una persona meticulosa amb la neteja. És correcte?

—Si el que vol dir és que netejo bé, sí.

—I diu que va veure brutícia a la catifa el matí que van trobar mort el doctor?

—Sí. Però estava molt trasbalsada.

—Però diu que havia netejat i passat l’aspiradora per tot el pis un o dos dies abans?

—Sí. Per això em va sorprendre tant.

—Senyora Sánchez, aprecia molt la Betsy Grant. Correcte?

—Sí. Sempre s’ha portat bé amb mi.

—I està molt preocupada per ella, correcte?

—Sí, sí. Molt.

—I la van arrestar per l’assassinat del seu marit dues setmanes després de la mort del doctor?

—Sí. Em va entristir molt.

—I sabia que estava sola a la casa amb el seu marit aquella nit, correcte?

—Sí. Ho sabia.

—Però creia que ho havia fet una altra persona, correcte?

—Sí. Sí.

—Això voldria dir que algú va entrar a la casa durant la nit, correcte?

—Suposo. No sé què va passar.

—I no se li va acudir parlar de la brutícia a la catifa que podria haver deixat un intrús desconegut?

—No. No sé per què. No ho sé. Només hi vaig pensar quan vaig testificar. Però el jutge em deia que només contestés les preguntes.

—Però fins i tot després, tampoc va dir res a la senyora Grant o al senyor Maynard fins que el senyor Sharkey es va despenjar fa dos dies, correcte?

—Què vol dir que es va despenjar?

—Vull dir que no va dir res fins que el senyor Maynard es va assabentar de l’existència del senyor Sharkey fa dos dies.

—No. No sé per què. Em feia vergonya pensar que potser m’havia deixat la brutícia quan vaig netejar l’habitació el dia abans.

—Senyora Sánchez, passem a un altre tema. Diu que va ajudar la senyora Grant a buscar el braçalet durant molts dies. Correcte?

—Sí. No el vam trobar.

—Però no sap quan el van robar, oi?

—No.

—No tinc més preguntes, senyoria.

En Robert Maynard es va posar dret.

—Senyoria, torno a cridar la senyora Betsy Grant.

Quan la Betsy es va asseure a l’estrada, l’advocat s’hi va dirigir amb deferència.

—Senyora Grant, aquest és el seu braçalet, oi?

A la Betsy se li va trencar la veu.

—Sí. En Ted me’l va regalar pel nostre cinquè aniversari.

—Hi ha les inicials de tots dos gravades?

—Sí.

—Quan es va adonar que havia desaparegut?

—Unes setmanes després de la mort del meu marit.

—Va denunciar el robatori?

—No. No tenia cap motiu per pensar que me l’havien robat. No faltava cap altra joia.

—Va denunciar la desaparició a la companyia asseguradora?

—No. Em pensava que en Ted l’havia agafat i l’havia deixat en algun lloc de la casa. No volia denunciar-ho, cobrar diners de l’asseguradora i que després aparegués. La Carmen i jo el vam buscar pertot arreu. Tenia moltes ganes de trobar-lo. Tenia un gran valor per a mi. L’altre dia vaig decidir que ja era hora de denunciar la pèrdua, però abans que ho pogués fer, ha passat tot això.

—No hi ha més preguntes, senyoria.

L’Elliot Holmes es va acostar a l’estrada.

—Senyora Grant, no sap quan li van robar aquest braçalet, oi?

—Exactament no. Feia un any que no me’l posava quan vaig adonar-me que no hi era. En Ted ja no podia sortir o sigui que no hi havia gaires ocasions per lluir un braçalet com aquest. Crec que l’última vegada me’l vaig posar per a un sopar de beneficència.

—Alguna vegada es va posar aquest article tan sentimental en les nombroses vegades que va sopar a Nova York amb en Peter Benson?

La Betsy tenia ganes de xisclar.

—No —va cridar.

—O sigui que l’hi podrien haver robat en qualsevol moment d’aquell any, correcte?

—No em vaig adonar que me l’havien robat, o sigui que evidentment no sé en quin moment exacte va ser. Però el senyor Sharkey no havia treballat mai a casa meva fins dos dies abans de la mort d’en Ted. Com podia conèixer casa meva abans d’això?

—Senyora Grant. Limiti’s a contestar les preguntes —va etzibar el senyor Holmes.

—Ja l’hi he dit. No me l’havia posat en tot l’any abans que en Ted es morís i no em vaig adonar que faltava.

—I després que l’arrestessin, la seva minyona de tants anys no li va dir res de la brutícia a la catifa sota la finestra de dalt. Correcte?

—No m’ho va dir. Tant de bo ho hagués fet. Li sap molt de greu.

—No tinc més preguntes —va dir en Holmes, amb un petit somriure.

La Betsy va baixar de l’estrada i va caminar a poc a poc cap a la banda de la defensa. En Robert Maynard li va enretirar la cadira perquè segués.

—La defensa descansa, senyoria.

—Algun contraargument, fiscal?

—No, senyoria.

El jutge es va dirigir als membres del jurat, els va explicar que la presentació de les proves havia acabat i que havien de tornar l’endemà a les nou per a les conclusions i la instrucció legal.