19

L’Alvirah i en Willy van introduir el carrer Oak, 22, de Filadèlfia, al sistema de navegació i se’n van anar a Pennsilvània.

—Reina, tingues present que, pel que es veia a la vista aèria, la casa ja no hi és —va advertir en Willy de nou quan el mapa del navegador va mostrar que faltaven tres quilòmetres per arribar a la destinació.

—Tant se val —va dir l’Alvirah, descartant ràpidament l’obstacle en potència—. Sempre hi ha maneres d’obtenir la informació si tafaneges una mica. I no oblidis que, encara que l’edifici original no hi sigui, al barri pot quedar algun resident de fa vint-i-sis anys.

En Willy tenia a la punta de la llengua repetir que l’adreça ja no era una casa sinó alguna mena d’empresa, però va decidir no fer-ho. Senzillament sabia que l’Alvirah s’estava dedicant en cos i ànima a la cerca de la mare biològica de la Delaney i sabia que es desil·lusionaria molt si fracassava.

El carrer Oak va resultar ser en un barri atrotinat on cases unifamiliars petites i velles eren enderrocades gradualment per substituir-les per empreses o magatzems.

El número 22 del carrer Oak era ara un edifici de tres pisos amb un rètol que deia FÀBRICA DE RAJOLES ECONÒMIQUES SAM. L’aparador mostrava una exposició de rajoles de tots els colors i formes. Des de fora es veia que a dins de la botiga hi havia almenys dues dependentes i quatre clients.

—Deixa’m fer —va murmurar l’Alvirah, tot obrint la porta.

Un home gran amb pocs cabells i una agulla amb el seu nom, «Sam», els va sortir a rebre ràpidament.

—Benvinguts a la Fàbrica de Rajoles Econòmiques Sam —va dir amb una veu acollidora i un somriure que semblava sincer—. En què els puc servir?

—No li faré perdre el temps fent veure que sóc una clienta —va dir l’Alvirah—, tot i que quan he vist aquestes rajoles tan maques de l’aparador m’he adonat que ens caldria reformar la cuina.

«Au, va, Alvirah», va pensar en Willy, «no ens cal reformar la cuina. O això espero».

En Sam va tornar a somriure.

—Els clients m’ho diuen molt. Vénen perquè han vist el nostre anunci. Creuen que només senten curiositat, però llavors decideixen que han de reformar la cuina o la cambra de bany. Potser a vostè li passa el mateix.

—Potser sí —va convenir l’Alvirah, efusivament—. Però si em pogués dedicar un parell de minuts…

Altra vegada el somriure afable d’en Sam.

—Naturalment.

—Quant de temps fa que té la botiga aquí?

—Setze anys.

—Aquest local és el que va comprar?

—No. Vam comprar dues cases juntes que estaven en venda, les vam enderrocar i vam construir això.

—Per casualitat es recorda dels noms de les persones a qui va comprar les propietats?

—Recordo el nom d’una, Cora Banks. Va ser un embolic.

—Per què? —L’Alvirah amb prou feines podia dominar l’excitació.

—Ens va dir que era infermera. Però tan bon punt ens havia venut la propietat i abans que la poguéssim enderrocar, va venir un policia amb una ordre d’arrest. Es veu que era llevadora i que havia estat assistint parts i després venent els nadons.

—Sap si la van arribar a arrestar?

—Diria que no. Va marxar de la ciutat massa de pressa.

«I aquí s’ha acabat», va pensar en Willy.

Després de donar les gràcies a en Sam per la informació, l’Alvirah li va dir que volia fer una ullada a la seva exposició de rajoles.

Van seguir en Sam per l’escala al primer pis, on hi havia l’exposició de rajoles, amb fotos incloses de com quedaven a la cuina o al bany.

Va resultar que en Sam era un xerraire.

—No a tothom li va agradar que aquest barri canviés —va dir—. Alguns fins i tot van organitzar piquets quan van saber que s’havia requalificat com a zona comercial. La dona de la casa del costat estava molt atabalada. Deia que feia trenta anys que vivia aquí i que no volia tenir un magatzem de rajoles al costat. Estava tan amoïnada que em vaig oferir a comprar també casa seva, però em va dir que no se n’aniria mai fins que no se l’haguessin d’emportar.

En Willy va veure que l’Alvirah gairebé deixava caure la rajola de color crema que tenia a la mà.

—Encara hi és, Sam? —va ser la pregunta següent de l’Alvirah.

—Ja hi pot comptar. Es diu Jane Mulligan. Ara és vídua i viu sola. Deu tenir més de vuitanta anys, però cada vegada que me la trobo em torna a dir que li han espatllat el barri de tota la vida.

L’Alvirah no tenia espera per veure si la veïna era a casa. Es va entretenir un parell de minuts més, examinant diferents estampats de rajola. Després va donar les gràcies a en Sam i li va prometre que es decidiria entre les mostres de rajola que ell va insistir perquè s’emportés.

—Willy, si aquesta Jane Mulligan ens dóna una pista de la Cora Banks —va dir amb fervor quan va sortir de la botiga—, tornaré, escolliré les rajoles i pots reformar tant la cuina com la cambra de bany.

Quan van arribar a la casa del costat, l’Alvirah es va aturar.

—Willy, en els temps que corren, si la Jane Mulligan és a casa, segur que és reticent a deixar passar desconeguts. Val més que m’esperis al cotxe.

En Willy sabia que l’Alvirah tenia raó, però no li feia gràcia que entrés sola a la casa, encara que segurament només hi hagués una velleta de més de vuitanta anys. Tot i això, conscient que si discutien acabaria perdent, va tornar caminant de mala gana al cotxe i va pujar al seu preciós Mercedes nou de trinca.

Després de tocar el timbre, l’Alvirah va haver d’esperar una mica fins que algú va mirar per l’espiell de la porta.

—Qui és i què vol? —va preguntar una veu cridanera.

—Em dic Alvirah Meehan. Sóc periodista per al Daily Standard i voldria escriure una sèrie d’articles sobre els canvis als barris i les reaccions dels residents de fa temps —va dir l’Alvirah, aguantant el carnet de premsa perquè el veiés la Jane Mulligan.

Va sentir el clic del pany que s’obria. Llavors la Jane Mulligan va obrir la porta un badall i la va mirar de dalt a baix. Un cop satisfeta, va obrir la porta del tot.

—Passi —va dir—. Tinc moltes coses per dir del tema.

Va acompanyar l’Alvirah a una saleta, immaculadament neta, amb un sofà molt flonjo que feia joc amb dues butaques de pell, un piano vertical i una taula rodona plena de fotografies.

La Jane Mulligan la va convidar a seure, però primer l’Alvirah es va mirar les fotografies. «Els néts», va pensar de seguida.

—Quina colla més maca —va dir amb sinceritat—. Són els seus néts?

—Tots. —Hi havia orgull a la veu de la Jane—. No en trobaria una colla més llesta ni més bona per molt que busqués.

—No cal que ho digui —va dir l’Alvirah, asseient-se.

—Què vol que li expliqui de la manera com espatllen els barris ficant al mig edificis comercials.

Abans que l’Alvirah pogués contestar, la Jane va començar a explicar que no hi havia carrer més bonic que aquell, tal com era feia anys.

—Tothom coneixia a tothom. Deixaves la porta oberta.

L’Alvirah va aconseguir introduir una pregunta.

—Tinc entès que van enderrocar dues cases per fer espai per a la fàbrica de rajoles. En coneixia els ocupants?

—I tant que sí. Els de la casa de dues portes enllà eren amics. Van vendre perquè volien viure a prop de la seva filla. Ara viuen a Connecticut.

—I l’altra casa?

—El propietari original se’n va anar a una residència assistida. La dona a qui la va vendre era una vergonya.

—Per què?

—Era llevadora.

—Quant de temps fa, d’això?

—Uns trenta anys.

L’Alvirah va fer els càlculs. Aleshores la Cora Banks encara vivia a la casa quan la Delaney va néixer.

—Sabia que hi havia alguna cosa tèrbola —va dir la Jane—. Veia gent que entrava i sortia i tots eren iguals. Una o dues persones acompanyaven una noia embarassada a la casa i al cap de vuit o deu hores, sortien amb la noia, i la pujaven a un cotxe.

»Vaig tardar una mica a entendre què passava. La gent que marxava amb el nadó no era la mateixa que havia entrat amb la noia embarassada. Primer, em pensava que la Cora Banks tenia una agència d’adopció. Va durar catorze anys, però aleshores va venir un policia amb una ordre d’arrest i vaig saber que venia els nadons. Gairebé em moro.

—Sap on va anar?

—No, no ho sé. Ni ho vull saber.

—Tenia amics que la vinguessin a veure?

—Gairebé sempre estava sola.

Intentant dissimular la decepció a la veu, l’Alvirah va resumir.

—Aleshores no sap de ningú que es pogués considerar amic seu?

—Qui voldria ser amic d’algú que ven nadons? —va preguntar la Jane—. La vida social de la Cora Banks, si és que en tenia, no tenia lloc en aquesta casa.

Després d’això l’Alvirah es va acomiadar, va marxar i va pujar al cotxe.

—Tornem a casa —va dir a en Willy.

Pel to decebut de la seva veu, ell va saber que no havia arribat gaire lluny enraonant amb la Jane Mulligan. Va escoltar el resum que li va fer de la conversa.

—No has sentit res que pugui ser útil, doncs, perquè la Delaney trobi la seva mare biològica?

—No, però sé per què la Jennifer Wright està incòmoda parlant de l’adopció de la Delaney. No vol que se sàpiga que la van comprar i pagar.

—Potser era l’única manera que tenien d’aconseguir un nadó —va insinuar en Willy—. Tenien gairebé cinquanta anys quan la van adoptar. Potser això demostra que la desitjaven molt.

—Suposo que sí —va reconèixer l’Alvirah—. Però en la meva opinió una cosa és que una noia doni el seu nadó en adopció i una altra que el vengui al millor postor.

Va callar un moment.

—No diré res d’això a la Delaney —va continuar—. Només li diré que hem arribat a un punt mort.

—Plegaràs o continuaràs buscant la mare de la Delaney?

—Continuaré buscant, per descomptat —va dir l’Alvirah amb vehemència—. Sé que la dona que els va recomanar la Cora Banks és morta, però amb una mica de sort era bocamolla i en va parlar amb les amigues o amb la família.

—Qui són les seves amigues o la seva família?

—Això encara ho he d’esbrinar —va dir l’Alvirah—. Buscaré el seu obituari. S’hi deu esmentar algun membre de la família. Començaré per aquí.

Van travessar el pont de Pennsilvània a Nova Jersey, i eren al peatge per entrar a Manhattan quan l’Alvirah va tenir un rampell.

—Escolta, Willy, aquelles rajoles m’han agradat molt. Les fotos de com quedarien a la cuina o a la cambra de bany m’han obert els ulls. M’he fet una promesa. Si podem localitzar la mare de la Delaney, faré reformes. Però només si la trobem.

En Willy va sospirar.

—Reina, el que vols dir és que jo faré reformes i tu t’ho miraràs.

L’Alvirah es va girar i li va somriure.

—Willy, sempre he dit que el savi de tots dos ets tu.