11

El següent testimoni de la fiscalia va ser en Paul Hecker, el director de la funerària. Va testificar que la Betsy Grant li havia trucat per informar-lo que el seu marit, que patia Alzheimer en fase avançada, havia mort mentre dormia. Va dir que immediatament s’havia posat en contacte amb el seu ajudant tècnic, que havia agafat el cotxe fúnebre i s’havia trobat poc després amb ell al domicili dels Grant.

En Hecker va testificar que la Betsy Grant l’havia obert i l’havia acompanyat a l’habitació del doctor Grant. Quan va entrar a l’habitació va veure que a la porta hi havia un jove agent d’Alpine.

—La persona que va conèixer i que es va identificar com a Betsy Grant és avui a la sala?

—Sí.

—Tingui l’amabilitat d’assenyalar-la.

—Està asseguda a la taula de la meva dreta.

—Podria descriure el comportament de la Betsy Grant aquell dia?

—Va ser educada, però estava molt apagada.

—Descrigui el que va observar a l’habitació.

—Vaig observar el difunt estirat al llit. Portava pijama.

—Inicialment va advertir algun indici o senyal de lesió?

—No, cap.

—Què va fer a continuació?

—Vaig explicar a la senyora Grant que seria millor que ella i la cuidadora, que es deia Angela Watts, sortissin perquè el meu ajudant i jo poguéssim traslladar el cos al cotxe fúnebre aparcat a fora.

—Ho van fer?

—Sí.

—Pot descriure el comportament de les dues dones quan van sortir de l’habitació?

—La senyora Grant va sortir en silenci. La cuidadora sanglotava sorollosament.

—Van transportar el cos a la funerària?

—Sí.

—En aquell moment va tenir cap sospita que s’hagués infligit un trauma al doctor Grant? —va preguntar el fiscal.

—No. Semblava que el doctor Grant hagués mort mentre dormia.

—Mentre va ser a la seva habitació, va notar res que li semblés estrany?

—No diria «estrany». Però vaig notar una cosa fora de lloc, per dir-ho d’alguna manera.

—I què vol dir amb això?

—Bé, jo sabia que l’Edward Grant era metge. A la tauleta de nit del costat del llit, encastat en una base de granit, hi havia un morter antic que semblava ser d’un joc de morter i mà de morter. Hi havia una placa amb una inscripció a la base. Hi deia: «Hospital Hackensack, doctor Edward Grant, guardonat».

—I què va fer que s’hi fixés?

—Que faltava la mà de morter.

—No sé si tothom sap què és una mà de morter o com és. Ens ho pot explicar, si us plau?

—Els apotecaris, que eren els primers farmacèutics, feien servir un morter i una mà de morter per moldre els preparats que feien. En termes entenedors, la mà de morter s’assembla a un bat de beisbol en la forma, però només té uns centímetres de longitud. És un objecte pesant, arrodonit per dalt i per baix, però més pesant i gruixut per la part baixa.

—De quin material eren el morter i la base que va veure?

—De marbre negre.

Amb les dues mans el fiscal va agafar un objecte que era sobre una taula situada darrere d’on estava assegut abans. El va mostrar al testimoni.

—Li estic ensenyant la prova de l’estat número 25 perquè la identifiqui. Havia vist aquest objecte?

—Sí, l’havia vist.

—I què és?

—Sembla el morter sense la mà de morter que hi fa joc. Veig que la placa inscrita porta el nom del doctor Grant.

—Està en les mateixes condicions que quan la va veure aquell matí?

—Exactament igual. La mà que em vaig fixar que no hi era tampoc hi és.

—És raonable suposar que la mà de morter estava feta del mateix material?

—Sí, normalment és així.

—I que seria prou pesant per servir com a arma?

En Robert Maynard es va aixecar.

—Protesto. Protesto.

—S’accepta —va dir el jutge ràpidament.

—Quant pesaria normalment una mà de morter d’aquesta mena de jocs?

—És un objecte de marbre dur, que deu pesar mig quilo.

—O sigui que normalment la mà de morter estaria posada dins del morter amb la part gruixuda a baix?

—Això mateix. El fet que no hi fos és el que em va cridar l’atenció.

—Senyor Hecker —va continuar el fiscal—, es va emportar el cos del doctor Edward Grant de la seva habitació a la funerària?

—Sí.

—Quan va ser això?

—Poc després d’haver arribat a la casa.

—Ha declarat que hi havia una cuidadora al domicili?

—Sí, se’m va informar que la cuidadora, després d’arribar a la casa i anar a l’habitació del senyor Grant a veure com estava, es va adonar que no respirava. Va trucar a emergències.

—El van informar que l’agent de policia d’Alpine que va respondre a l’avís havia parlat amb el metge del doctor Grant, que va acceptar signar el certificat de defunció?

—Sí.

—Segons vostè, en aquell moment, hi havia res que fes sospitar que s’havia comès un acte delictiu?

—No.

—Què va passar després que arribés el cos del doctor Grant a la seva funerària?

—Vam començar el procediment habitual per preparar el cos per al taüt obert i l’enterrament.

—Va fer els procediments vostè mateix?

—Sí, amb l’ajuda d’un dels meus tècnics.

—Durant aquest procés va observar alguna cosa estranya?

—Sí.

—Què va observar?

—La part posterior del cap del doctor Grant estava tova al tacte. Era evident que havia patit alguna mena de ferida traumàtica a la zona.

—En aquell moment tenia alguna idea de quina mena de lesió podia haver patit?

—De seguida vaig pensar en la mà de morter desapareguda.

—Atesa la col·locació i la forma de l’objecte, hauria estat possible que el doctor Grant s’autoinfligís la lesió?

—Decididament no.

—Aleshores què va fer?

—Vaig parar de treballar amb el cos del doctor Grant i vaig telefonar al forense. Em va contestar immediatament que enviaria la policia i una ambulància per traslladar el cos del doctor Grant al dipòsit del comtat.

—Què va passar després?

—Tinc entès que se li va fer una autòpsia i dos dies després el cos va tornar al meu establiment per ser enterrat.

—Gràcies, senyor Hecker. No tinc més preguntes.

La Delaney va escoltar com en Robert Maynard feia només una pregunta al testimoni.

—Té el costum d’observar els objectes d’una habitació quan contracten els seus serveis?

—És una cosa que sempre he fet de manera automàtica. Forma part de la meva feina. Quan trasllado el difunt, sempre observo atentament l’escena física que m’envolta.

Convençut que no trauria res de bo del testimoni, en Maynard ho va deixar córrer.

—No tinc més preguntes, senyoria.

Des del seu seient, la Delaney va mirar la Betsy Grant, que semblava sorpresa que el seu advocat no fes més preguntes.

Aleshores el fiscal va cridar el doctor Martin Caruso, el forense del comtat. Després de resumir la seva extensa experiència mèdica i explicar que en vint anys com a forense havia fet milers d’autòpsies, va explicar el que havia observat durant l’autòpsia del doctor Edward Grant. Va testificar que el crani del difunt estava fracturat per quatre llocs i que això havia causat que el cervell s’inflamés i provoqués una hemorràgia interna cerebral.

—És possible que el doctor Grant caigués i es causés aquella lesió al cap?

—Diria que és gairebé impossible que una caiguda hagués provocat aquella mena de lesió.

—I això per què? —va preguntar el fiscal.

—Perquè si hagués caigut i s’hagués donat un cop al cap, l’impacte del trauma hauria estat tan greu que gairebé segur que hauria perdut el coneixement. I no hauria pogut tornar al llit tot sol.

—Doctor Caruso, li recordo que les proves del judici han indicat que faltava una mà de morter de marbre, de mig quilo de pes aproximadament, de l’habitació on dormia el doctor Grant. En la seva opinió d’expert, la lesió que va observar era coherent amb el fet que la víctima hagués estat colpejada al cap amb un objecte com aquest?

—Sí. La lesió que vaig observar podia haver estat causada per una mà de morter d’aquestes característiques o per un objecte similar. L’hi explicaré. Si a la víctima l’haguessin colpejat amb un objecte més gran i més pesant, com un martell o un bat de beisbol, hi hauria hagut una lesió externa més greu i una hemorràgia considerable. Una lesió amb un objecte molt més petit, com ara una mà de morter, causaria una lesió interna al cervell, però no hi hauria hemorràgia externa.

—Hi havia hemorràgia externa en aquest cas?

—No, no n’hi havia.

A mesura que avançaven les preguntes, la Delaney intentava analitzar la reacció del jurat al testimoni que escoltaven. Va notar que els ulls d’alguns d’ells se n’anaven cap a la Betsy Grant, a qui, assumint la cruesa del cop que havia rebut el seu marit al cap, li lliscaven silenciosament les llàgrimes per les galtes.

La Delaney va escoltar com en Robert Maynard feia només algunes preguntes al forense. A ella li semblava evident que el testimoni havia establert sense cap mena de dubte que l’Edward Grant havia mort d’un cop al cap, no com a resultat d’un accident.

Quan es va haver acabat l’interrogatori del testimoni era gairebé la una i el jutge Roth va explicar al jurat que era l’hora de fer una pausa per dinar.

—Senyores i senyors, ens tornarem a trobar a un quart de tres. Durant aquest descans, no parlin del testimoni entre vostès ni amb ningú. Que dinin de gust.

Quan es va reprendre el judici, el fiscal va cridar en Frank Bruno, l’advocat que gestionava la fortuna del doctor Grant. Tenia uns seixanta anys i un posat reservat i seriós, i va explicar que, després de la mort de la primera esposa del doctor Grant, el seu fill Alan havia quedat com a únic hereu de la seva fortuna. El doctor Grant havia canviat el seu testament després de casar-se amb la Betsy Ryan, i els va designar hereus a tots dos amb l’excepció que la casa i el seu contingut anirien únicament per a la Betsy. També havia disposat que, si mai estava incapacitat, la Betsy Grant tingués poders per prendre les decisions legals, econòmiques i mèdiques en nom seu.

Més endavant de l’interrogatori del fiscal, va testificar que el valor actual de la fortuna, tret de la casa i el seu contingut, era d’uns quinze milions de dòlars. També va testificar que l’Angela Watts i la Carmen Sánchez eren els dos únics hereus no membres de la família que apareixien al testament. Cada una rebria vint-i-cinc mil dòlars. En Bruno no sabia si elles estaven al corrent d’aquest provisió abans de la mort del doctor Grant.

En Robert Maynard va començar aquí el seu interrogatori.

—Senyor Bruno, quants anys té l’Alan Grant?

—Trenta-cinc.

—I es podria dir que per diverses raons els darrers anys ha tingut dificultats econòmiques diverses?

—Diria que és una descripció precisa.

—I es podria dir que el seu pare li donava un gran suport econòmic?

—Sí.

—També es podria dir que fa poc menys de deu anys el seu pare es va impacientar amb l’estil de vida del seu fill?

—Sí, és cert. L’única feina que tenia era de fotògraf comercial i no treballava gaire.

—Sap si la Betsy Grant va expressar la seva opinió sobre aquesta situació?

—Sí. Ella creia que l’assignació anual del fill s’havia de limitar a cent mil dòlars, que era menys de la meitat del que estava acostumat a rebre.

—Va fer aquest canvi, el doctor Grant?

—Sí.

—Sap quina va ser la reacció de l’Alan Grant?

—Estava furiós i després d’això es va passar mesos gairebé sense parlar amb el seu pare.

—Què pensava de la Betsy?

—La culpava de la decisió del seu pare i estava molt ressentit amb ella.

—Senyor Bruno, vostè és un expert en dret de successió. És correcte?

—Espero que sí, després de trenta-cinc anys practicant aquesta especialitat.

—Si una persona és condemnada per l’homicidi intencionat d’una altra persona, aquella persona pot heretar de la víctima?

—No, aquella persona no es pot beneficiar de l’homicidi.

—O sigui, senyor Bruno, que si la Betsy Grant és condemnada per assassinat, l’Alan Grant es converteix en l’únic hereu. És correcte?

—És correcte.

Aleshores en Robert Maynard va mirar el jurat i va somriure una mica.

—Senyor Bruno, ens vol tornar a recordar què rebria l’Alan Grant si la Betsy fos condemnada?

—Rebria tota l’herència, que a excepció de la casa està valorada en quinze milions de dòlars. També rebria la meitat del valor de la casa d’Alpine corresponent al seu pare. La casa ara val aproximadament tres milions de dòlars. Finalment, rebria totes les possessions del seu pare, com ara joies i roba.

—Moltes gràcies —va dir en Maynard.

El fiscal Elliot Holmes es va posar dret.

—Són més de les tres, senyoria. Sé que hi haurà una pausa de mitja tarda. Demano que es permeti a l’estat cridar el següent testimoni demà al matí.

—Concedit —va dir el jutge Roth.

Després de tornar a advertir al jurat que no parlessin del cas i no llegissin diaris ni escoltessin les notícies, el judici es va ajornar fins l’endemà.