9

La selecció del jurat va durar cinc dies. Se’n van haver de descartar molts possibles membres perquè no es podien comprometre a estar disponibles de tres a cinc setmanes, els temps que s’esperava que durés el judici. D’altres van dir al jutge que ja s’havien format una opinió sobre la culpabilitat o la innocència de la Betsy. La majoria van expressar l’opinió que, basant-se en l’extensa cobertura dels mitjans de comunicació, creien que era culpable. Els membres del jurat final, set homes i set dones, havien indicat tots que, si bé havien llegit informació del cas, podien tornar a començar sense prejudicis i ser justos amb els dos bàndols. El jutge els havia explicat durant el procés de selecció que es triarien catorze membres i que, al final del cas, just abans de les deliberacions, es traurien dos noms a l’atzar, que serien els membres del jurat substituts.

Eren les 8.50 de dimarts al matí i el judici estava a punt de començar. Havien passat divuit mesos des de la mort del doctor Edward Grant. La Delaney seia amb els altres periodistes a la primera fila, reservada a la premsa. L’estenògrafa del tribunal ja ocupava el seu lloc.

La porta es va obrir i l’acusada Betsy Grant va entrar a la sala, amb el cap alt, i els tres advocats al costat. El fiscal principal, l’Elliot Holmes, cap de la secció judicial i veterà de vint anys a l’oficina, ja estava assegut a la banda de la fiscalia.

La Delaney havia vist la Betsy Grant a la televisió i en fotos a Internet, però la va sorprendre que l’acusada, de quaranta-tres anys, semblés tan jove.

La Betsy portava un vestit jaqueta blau marí amb una brusa blau cel. Les joies consistien en un collaret curt de perles i unes arracades que feien joc. La Delaney havia sentit el rumor que en Robert Maynard li havia recomanat que es posés roba conservadora i li havia desaconsellat que portés l’anell de diamants de quaranta mil dòlars del seu prometatge. Li havia dit que es podia posar l’aliança d’or blanc, que transmetria al jurat que el seu marit l’estimava i que estava de dol per ell.

A continuació la Delaney va estudiar en Robert Maynard. Portava bé els setanta-cinc anys, amb els seus cabells argentats i el posat militar fins i tot quan seia. Els seus dos associats devien tenir trenta i pocs anys.

Els bancs del públic ja eren plens, cosa gens sorprenent tenint en compte la notorietat del cas. A cada cantó de la sala hi havia un agent de l’oficina del xèrif.

A les nou en punt, l’uixer va dir «Tothom dret» i el jutge Glen Roth va sortir del seu despatx i va seure al capdavant de la sala.

—Bon dia, lletrats —va dir—. Aquest és el cas de l’estat contra Betsy Grant. Ara començarà el judici. Estan tots dos a punt per procedir a la presentació del cas?

—Sí, senyoria —van contestar tots dos.

El jutge va girar el cap en direcció a l’agent de l’oficina del xèrif situat al costat de la porta de la sala del jurat.

—Faci entrar el jurat.

Els catorze membres del jurat van omplir els bancs disposats per a ells. El jutge Roth els va saludar i els va explicar que els lletrats començarien a presentar el cas. Els va explicar que el que diguessin els lletrats eren arguments, no proves. Els va exposar que, atès que en un cas penal el fiscal té la càrrega de la prova, ell faria primer la presentació del cas. Després va mirar el fiscal.

—Pot començar —va dir.

—Gràcies, senyoria —va dir l’Elliot Holmes mentre es posava dret i caminava cap al jurat.

—Bon dia, senyores i senyors. Em dic Elliot Holmes i sóc el fiscal en cap de la fiscalia del comtat de Bergen. Durant les pròximes dues setmanes els presentaré els testimonis i altres proves en el cas de l’estat de Nova Jersey contra Betsy Grant. El jutge ja els ha informat dels càrrecs, però convé que durant la presentació del cas el fiscal llegeixi al jurat la formulació de càrrecs feta pel gran jurat.

La Delaney va escoltar com l’Elliot Holmes llegia la formulació de càrrecs segons la qual, el 22 de març, feia divuit mesos, la Betsy Grant havia causat expressament o amb coneixement la mort del seu marit, el doctor Edward Grant.

—Això, senyores i senyors, és un càrrec d’assassinat.

Dirigint-se al jurat en un to convencional, en Holmes va dir que les proves demostrarien que la Betsy Grant s’havia casat amb el doctor Edward Grant, vidu, feia gairebé disset anys.

—La fiscalia no discuteix que durant molts anys el matrimoni va ser feliç. El doctor Grant era un cirurgià ortopèdic d’èxit i la parella vivia còmodament a la seva casa d’Alpine. Sentiran que l’acusada era professora d’institut i que va agafar una excedència dos anys abans que el doctor Grant morís.

»Però les proves també demostraran que, tràgicament, fa prop de vuit anys, l’Edward Grant va començar a manifestar símptomes greus de pèrdua de memòria i irritabilitat, que eren del tot incoherents amb el seu comportament i la seva manera de ser anteriors. Les proves neurològiques van donar un diagnòstic terrible: Alzheimer precoç.

»Va ser terrible per al doctor Grant perquè la malaltia va avançar molt de pressa i al cap de pocs mesos no era capaç d’exercir de cirurgià. Amb el pas dels anys, per desgràcia, va deixar de funcionar de manera autònoma. Vivia a la seva casa d’Alpine amb la Betsy Grant i tenia una cuidadora que els últims anys el banyava, el vestia i l’alimentava.

»Naturalment, aquest diagnòstic i el declivi constant també van ser terribles per a la Betsy Grant. La fiscalia insisteix que no discuteix el fet que el matrimoni fos feliç durant molts anys. Però les proves demostraran que aquest tràgic diagnòstic i l’empitjorament constant de l’Edward Grant van fer que la Betsy Grant desitgés que s’acabés d’una vegada. I, quan s’acabés, heretaria la meitat d’una fortuna considerable com a cohereva amb l’Alan Grant, el fill de trenta-cinc anys del primer matrimoni. Llavors seria lliure per reprendre una vida personal que havia canviat molt a conseqüència de la malaltia. Sentiran, senyores i senyors, que, durant els dos anys previs a la mort de l’Edward Grant, l’acusada s’havia estat veient discretament amb un altre home.

»Les proves demostraran que el vespre anterior a la mort de l’Edward Grant, la Betsy Grant va convidar el fill de l’Edward i dos metges que havien format part de la consulta amb ell, juntament amb les seves esposes, a sopar a casa seva. Sentiran d’aquests testimonis que, durant la vetllada, l’Edward Grant estava agitat i furiós i no va reconèixer els seus antics col·legues. Sentiran que, quan estaven asseguts a taula, l’Edward Grant de sobte i sense cap provocació es va abraonar sobre la taula i que, quan la Betsy Grant va intentar calmar-lo, la va bufetejar. Sentiran que la cuidadora i un dels metges van portar l’Edward Grant a la seva habitació. Aquesta habitació estava situada a la planta baixa de la casa i el dormitori de la cuidadora hi era contigu. Durant els darrers mesos de fort deteriorament, la Betsy Grant també s’havia traslladat a una habitació de la planta baixa, en lloc de dormir a dalt, a l’habitació de matrimoni. El van calmar i li van administrar el sedant corresponent. La cuidadora el va preparar per anar al llit i el doctor es va adormir.

»Sentiran també que la Betsy Grant, adolorida i trasbalsada per la forta bufetada, es va quedar a taula plorant i dient: “No puc més, no puc més”.

»Sentiran també que els metges i les seves esposes i el fill de l’Edward Grant, l’Alan, se’n van anar poc després. La cuidadora testificarà que normalment s’hauria quedat a dormir a l’habitació contigua a la de l’Edward Grant, però que es va trobar malament de cop i se’n va anar a casa seva cap a les nou del vespre. Els dirà que la Betsy Grant li va assegurar que se’n podia anar i que ella cuidaria el seu marit si calia.

»Senyores i senyors, la cuidadora els dirà que es va trobar millor l’endemà al matí i que quan va tornar a la casa, a les vuit aproximadament, l’alarma estava connectada. Els dirà que va anar de seguida a veure l’Edward Grant i que estava estirat al llit com si dormís, però estava sense vida i fred al tacte. Tot seguit va trucar a la policia i va anar a l’habitació de la Betsy Grant per dir-li el que havia trobat i que havia avisat la policia.

L’Elliot Holmes va callar un moment.

—Senyores i senyors, els esdeveniments d’aquell matí i els dos dies següents van posar de manifest que l’Edward Grant no havia mort de causes naturals. Sentiran de l’agent que va ser el primer d’arribar a la casa que no va observar lesions evidents en l’Edward Grant i que tant la Betsy Grant com la cuidadora li van dir que el seu estat físic i mental s’havia deteriorat molt últimament. L’agent es va posar en contacte amb el metge principal del doctor Grant, tal com calia, el qual va confirmar aquesta informació.

»Sentiran que el director de la funerària Hecker, en Paul Hecker, es va encarregar d’anar a buscar el cadàver i transportar-lo a les seves instal·lacions. El senyor Hecker els dirà que, mentre preparava el cos per embalsamar-lo, va notar que la part posterior del crani de l’Edward Grant semblava extremament tova, que no havia sagnat però que era extremament tova, cosa que va reconèixer com un indici probable que hagués rebut una ferida greu en aquella zona, segurament la conseqüència d’un cop fort. Aquest, senyores i senyors, va ser el primer senyal que el doctor Edward Grant no havia mort a causa de l’Alzheimer, que no havia mort per causes naturals.

»El metge forense testificarà que va rebre el cadàver de la funerària i va realitzar l’autòpsia. Els dirà que, segons la seva opinió, l’Edward Grant va morir d’un fort cop a la part posterior del cap, que al seu torn va causar una hemorràgia cerebral interna fatal. També els explicarà que de vegades, amb aquesta mena de lesions, no hi ha hemorràgia externa, i que és per això que d’entrada no es va veure la lesió.

»Senyores i senyors, l’Edward Grant va morir en algun moment entre l’hora en què van marxar els convidats i l’hora que la cuidadora el va trobar l’endemà al matí. Durant aquella nit i fins a primera hora del matí, a més de l’Edward Grant, només hi havia una altra persona en aquella casa. I aquesta persona, senyores i senyors —va exclamar, girant-se per assenyalar l’acusada—, era la Betsy Grant.

»Senyores i senyors, sentiran també que l’alarma de la casa estava connectada i totalment operativa l’endemà al matí i que no hi havia cap indici que s’hagués forçat cap entrada de la casa. Ni vidres trencats, ni panys rebentats.

»Senyores i senyors, sentiran molts més detalls. El que els he presentat és un esbós del cas a grans trets. Estic segur que, quan hagin sentit tots els testimonis, estaran convençuts més enllà de tot dubte raonable que l’acusada Betsy Grant va assassinar l’Edward Grant. El va assassinar per alliberar-se de les circumstàncies que la malaltia del seu marit havien causat i poder començar una vida nova i molt millor.

»Tindré una altra oportunitat de dirigir-me a vostès en les conclusions del cas. De nou, la fiscalia els agraeix molt la seva voluntat de servei.

En Holmes va tornar al seu seient.

El jutge Roth va mirar en Robert Maynard.

—Pot començar —va dir.

La Delaney va mirar atentament com en Robert Maynard es posava dret i caminava cap al banc del jurat. Ni que fos a contracor, havia de reconèixer que havia estat una presentació del cas potent.

—Senyores i senyors —va començar en Robert Maynard—, si les proves són tan senzilles i consistents com acaba d’inferir el fiscal, ja podrien posar-se a deliberar ara mateix. Declarin-la culpable i tornem tots a casa.

»El que no han sentit a la presentació del cas del fiscal és que la Betsy Grant va ser una esposa totalment dedicada i companya del seu marit, l’Edward Grant. Tenia l’ajuda de la cuidadora que ha esmentat el fiscal, però la veritat innegable és que, durant set anys, al llarg dels quals hi va haver un deteriorament imparable de l’estat físic, mental i emocional del seu marit, la Betsy Grant sempre, sempre, va ser al seu costat.

»Sentiran que els metges i els amics li havien aconsellat que l’ingressés en una residència. Com a tutora legal, tenia dret a fer-ho, però no ho va voler fer. Sentiran que la malaltia l’havia convertit en un maltractador, tant físicament com emocionalment, molt abans d’aquell vespre. Però que ella el va continuar tractant amb afecte i bondat i comprensió. Després de sentir totes les proves, veuran que quan la Betsy Grant va dir “No puc més” l’última cosa que li passava pel cap era posar fi a la vida del seu marit. Tenia una altra opció quan la càrrega esdevingués massa pesada, com potser va succeir aquella nit —va afegir amb calma—, una opció que podia haver exercit feia anys, però l’estimava i sabia que ell volia viure a casa. I aquella opció d’ingressar-lo en una residència continuava existint per a la Betsy Grant quan va dir: “No puc més”. I ningú l’hi hauria retret. Per què, doncs, l’havia de matar?

»Senyores i senyors, el fiscal no pot presentar ni un sol testimoni que pugui testificar que va veure el que li va passar a l’Edward Grant. Si es va fer servir un objecte per colpejar-lo, aquest objecte està il·localitzable. Sentiran que hi havia quatre claus que obrien la porta principal del domicili dels Grant, però que només se n’han trobat tres. Sentiran que no hi ha manera de saber amb seguretat quantes persones coneixien el codi de l’alarma. Puc afirmar que és molt plausible que algú entrés a la casa aquella nit, desconnectés l’alarma i més tard, abans de sortir de la casa, la tornés a connectar.

»També els deixo amb un pensament que crec que haurien de tenir present durant el judici. La Betsy Grant no era l’única hereva de la fortuna de l’Edward Grant. També sentiran que l’Alan Grant, que tenia moltes dificultats econòmiques, havia d’heretar la meitat dels quinze milions de dòlars de la fortuna del seu pare. Si la Betsy Grant és condemnada, ho heretarà tot. Passi el que passi, la mort de l’Edward Grant converteix l’Alan Grant en una persona molt rica. I sentiran que la investigació del fiscal de l’Alan Grant va ser pràcticament inexistent.

»Senyores i senyors, espero poder tornar a parlar aviat amb vostès al final del judici. Els recordo que la Betsy Grant no ha de demostrar la seva innocència, per molt que nosaltres refutem vigorosament les proves de la fiscalia. Com en tots els casos penals, la càrrega de la prova més enllà de tot dubte raonable correspon a l’estat, cosa que significa que el jurat ha d’estar fermament convençut que l’acusada és culpable. Les proves que sentiran no satisfaran ni de lluny aquesta càrrega.