Axel Riessen

L’Axel Riessen sent com els punts li tiben a la gola quan deixa el taxi i camina l’últim tros cap a Bragevägen. A causa de l’abundant llum del sol, l’asfalt es veu pàl·lid, gairebé blanc. Al mateix moment que posa la mà a la reixa, la porta d’entrada s’obre. És en Robert que surt fora, l’havia estat esperant a la finestra.

—El que has hagut de passar… —diu en Robert sacsejant el cap—. He parlat amb en Joona Linna, m’ha explicat alguna cosa, totalment de bojos…

—Tu ja saps que el teu germà gran és fort —somriu l’Axel.

Es fonen en una abraçada i comencen a caminar cap a la casa.

—Hem parat taula al jardí —diu en Robert.

—Què et fa el cor? Encara no s’ha aturat? —pregunta l’Axel seguint el seu germà a través de la porta del carrer.

—De fet, tenia hora per operar-me la setmana vinent —contesta en Robert.

—No ho sabia —diu l’Axel i sent com una esgarrifança li puja pel coll.

—Perquè em posin un marcapassos, em sembla que no t’ho vaig dir…

—Una operació?

—S’ha cancel·lat de tota manera.

L’Axel es mira el seu germà i sent com si la seva ànima es tombés cap a la foscor. Sap que en Raphael havia reservat l’hora per a l’operació d’en Robert i que estava predeterminat que aniria tan terriblement malament que en Robert moriria a la taula d’operacions i li donaria el seu fetge.

L’Axel s’ha d’aturar al vestíbul i tranquil·litzar-se abans de continuar cap a dins. La cara li crema i el plor explota dins la seva gola.

—Véns? —pregunta en Robert lleugerament.

L’Axel resta dret una estona i respira abans de continuar darrere el seu germà a través de la casa i fora al jardí de la part del darrere. La taula està parada al terra de marbre, a l’ombra de l’arbre més gros.

De camí cap a veure l’Anette, en Robert li agafa el braç i l’atura.

—Ens ho passàvem bé quan érem nens —diu en Robert amb una mirada seriosa—. Per què vam deixar de parlar-nos? Com va poder ser?

L’Axel mira sorprès la cara del seu germà, les arrugues de la comissura dels ulls, els cabells despentinats al voltant de la coroneta.

—A la vida passen coses que…

—Espera… No t’ho volia dir per telèfon —interromp en Robert.

—Què és?

—La Beverly va dir que et pensaves que era culpa teva que la Greta se suïcidés, però jo…

—No vull parlar del tema —l’interromp l’Axel.

—Ho has de fer —diu en Robert—. Jo era allà, al concurs, ho vaig sentir tot, vaig sentir com la Greta i el seu pare parlaven, ella plorava tota l’estona, havia tocat malament i el seu pare estava molt nerviós…

L’Axel es deixa anar de la mà del seu germà.

—Jo ja ho sé tot sobre…

—Deixa’m dir-te el que t’haig de dir —interromp en Robert.

—Va, fes-ho, doncs.

—Axel, si haguessis dit alguna cosa, si jo hagués sabut que et pensaves que la mort de la Greta era culpa teva… Vaig sentir el seu pare. Va ser culpa d’ell, només va ser culpa d’ell… Van tenir una baralla terrible, vaig sentir que li deia unes coses horribles, que l’havia avergonyit, que havia deixat de ser filla seva. Que havia de marxar de casa d’ell, lluny de l’escola, i traslladar-se amb la seva mare drogoaddicta a Mora.

—Va dir això?

—Mai oblidaré la veu de la Greta —continua en Robert amb resolució—. Com sonava d’espantada quan intentava explicar al seu pare que tothom podia tocar malament, que va fer-ho tan bé com va poder, que no passava res, que hi hauria més concursos…

—Però jo sempre…

L’Axel mira al seu voltant sense saber què fer, totes les energies se li escapen del cos, simplement s’asseu a poc a poc al terra de marbre i es tapa la cara amb les mans.

—Ella plorava i li deia al seu pare que se suïcidaria si no podia quedar-se i continuar amb la música.

—No sé què dir —xiuxiueja l’Axel.

—Dóna-li les gràcies a la Beverly —contesta en Robert.