50
L’amagatall

La Penélope i en Björn no saben quant de temps fa que s’amaguen immòbils en el profund barranc en què ara es troben. A partir de la segona nit havien estat asseguts a la gatzoneta a l’ombra d’un tronc de pi trencat.

Ja no tenien força per continuar fugint, els seus cossos estaven més que fatigats, havien estat fent torns, mentre l’un dormia l’altre vigilava.

El perseguidor havia previst cada pas que farien des del principi, però ara aquella sensació de la seva presència directa havia desaparegut i ell, estranyament, feia temps que estava en silenci. Aquella sensació xucladora que tenien a l’esquena, com si algú corregués darrere seu, havia desaparegut quan van deixar el camí que portava als edificis, quan van triar l’opció imprevisible de tombar cap al bosc, lluny de la gent i de la terra ferma.

La Penélope no sap del cert si ha arribat a deixar un missatge al contestador de la seva mare.

«Però aviat com a mínim algú trobarà el iot d’en Björn», pensa ella. «I llavors la policia començarà a buscar».

L’única cosa que han de fer és continuar amagant-se per tal que el perseguidor no els trobi.

La superfície arrodonida de la roca està coberta de molsa verda, però al barranc les pedres estan nues i hi ha molts llocs per on es filtra l’aigua.

Tots dos han xarrupat aigua i s’han amagat de nou a l’ombra. El dia ha estat molt calorós, han estat asseguts completament immòbils, esbufegant, però cap al vespre, tornen a dormir.

La Penélope té una barreja al cap de somnis i records endormiscats. Sent la Viola com toca Cada dia al dematí amb el seu petit violí on té enganxats petits adhesius que marquen les posicions dels dits i veu com es maquilla amb ombra d’ulls rosa i enfonsa les galtes davant del mirall.

La Penélope respira violentament i es desperta.

En Björn està assegut amb els braços al voltant dels genolls i mou el cap.

Quan passen la tercera nit ja no poden suportar-ho més. Tenen tanta fam i estan tan dèbils que abandonen l’amagatall i comencen a caminar. Ja és gairebé de dia quan la Penélope i en Björn arriben a la vora del mar. Els rajos solars vermells han estat capturats com una avinguda incandescent al llarg de les vores dels llargs vels nuvolosos. A punta de dia, l’aigua reposa tranquil·la i suau. Dos cignes muts es mouen per la superfície l’un al costat de l’altre. Llisquen silenciosos cap a fora movent les potes com si remessin ben a poc a poc.

En Björn allarga la mà per guiar la Penélope cap a baix a l’aigua. De sobte els genolls se li dobleguen del cansament, es balanceja, rellisca, amb una mà s’aguanta en una roca i es torna a aixecar. La Penélope es treu les sabates amb la mirada perduda cap endavant, les lliga l’una amb l’altra i se les penja al voltant del coll.

—Vine —xiuxiueja en Björn—. Nedem, no pensis, simplement fes-ho.

La Penélope vol dir-li que s’esperi, no sap si tindrà prou força, però ell ja ha començat a baixar cap a l’aigua. Ella s’esgarrifa i mira cap a l’altre costat de l’illa, lluny, cap enfora de l’arxipèlag d’Estocolm.

Camina darrere d’ell i sent com l’aigua freda li abraça els bessons i les cuixes. El fons és empedrat i relliscós i ella de seguida nota la precipitada profunditat sota els peus. No té temps de dubtar i llisca cap avall a l’aigua, darrere d’en Björn. Amb els braços adolorits i la roba pesada comença a nedar cap a l’altra platja.

En Björn s’està allunyant cada vegada més.

És esgotador, cada braçada es fa insuportable, els músculs només volen reposar.

L’illa de Kymmendö sura com un banc de sorra al fons. Ella agita les cames cansades, lluita endavant i intenta surar cap a la superfície. De sobte s’encega amb els primers rajos de sol per sobre els arbres, li piquen els ulls i para de nedar. No li ha agafat rampa, però els braços ja no tenen força, es rendeixen. Només és qüestió de segons, però la roba xopa l’enfonsa cap a sota la superfície abans que els braços puguin tornar a obeir les seves ordres. Quan surt a la superfície panteixant té molta por, l’adrenalina li bombeja per tot el cos, respira de pressa i perd l’orientació, només veu mar al seu voltant. Desesperada, sura giravoltant en vertical, evita cridar i finalment veu el cap d’en Björn que no para de moure’s just per sobre la superfície de l’aigua, a uns cinquanta metres. La Penélope continua nedant però no sap si tindrà prou força per arribar a l’altra illa.

Les sabates que porta al voltant del coll impedeixen que pugui fer les braçades correctament, intenta treure-se-les de sobre però s’enganxen amb el crucifix. La cadena del crucifix es trenca i aquest desapareix cap avall a l’aigua juntament amb les sabates.

Continua nedant, sentint els forts batecs del cor que li ressonen dins del cos, té la sensació d’estar molt lluny quan veu com en Björn s’arrossega cap amunt a la sorra.

Li entra aigua als ulls i llavors veu com en Björn s’incorpora a la platja. Es gira buscant-la en comptes d’amagar-se de seguida. El perseguidor podria ser a la platja del nord d’Ornö ara mateix, podria ser en qualsevol lloc darrere d’ells i buscar la zona on es troben amb l’ajuda d’uns prismàtics.

Els moviments de la Penélope es tornen més lents i dèbils, sent la pesadesa i la lentitud de les cames quan l’àcid làctic se li estén pels músculs de les cuixes. Es fa molt difícil nedar, l’últim tros sembla inabastable. Els ulls d’en Björn estan espantats, camina per l’aigua cap a ella quan la noia s’acosta a la platja. Està a punt de rendir-se un altre cop, però fa unes quantes braçades i unes quantes més i ja nota el terra sota els peus. En Björn és fora de l’aigua, li agafa la mà i l’estira cap a ell, arrossegant-la cap a la platja de pedres.

—Ens hem d’amagar —esbufega ella.

La Penélope no se sent les cames ni els peus, així que ell l’ajuda a passar entre els avets. Està congelada i tremola. Continuen cap al bosc i no s’aturen fins que ja no veuen el mar. Cansats, baixen fins a la molsa i els nabius i s’abracen fins que tornen a respirar calmadament.

—Això no va bé —es lamenta ella.

—Ens ajudarem l’un a l’altre.

—M’estic congelant, hem de buscar roba eixuta —diu la Penélope fent petar les dents contra el tòrax d’en Björn amb la pell de gallina.

S’aixequen de terra i ell la subjecta quan comencen a caminar pel bosc amb les cames engarrotades. Les sabatilles d’en Björn mullades xipollegen amb cada passa. Els peus nus i blancs de la Penélope contrasten amb el terra. Del cos li penja la roba d’esport xopa i freda. Tranquil·lament troben el camí cap a l’est, lluny d’Ornö. Al cap de vint minuts arriben a l’altra platja. El sol ja és alt i llambreja de manera encegadora sobre el mar llis. L’aire es comença a escalfar. La Penélope s’atura davant d’una pilota de tennis que es troba al prat d’herba alta. És de color groc verdós i això fa que la trobi insòlitament estranya. Fins que no aixeca de nou el cap no veu la casa. Gairebé amagada darrere d’una bardissa densa d’arbustos de lilàs hi ha una caseta vermella amb una bonica galeria de cara a l’aigua. Totes les finestres tenen les cortines corregudes i al menjador hi ha un balancí sense coixins. El jardí està cobert de vegetació i una branca trencada del vell pomer és al mig de les lloses de color gris clar.

—No hi ha ningú a la casa —xiuxiueja la Penélope.

S’hi acosten d’amagat, preparats per sentir lladrucs de gos o crits enfurismats.

Miren per les escletxes de les cortines, continuen fent la volta a la casa i amb compte intenten obrir la porta del carrer. Està tancada amb clau i la Penélope mira al seu voltant.

—Hem d’entrar-hi, necessitem descansar —diu en Björn—. Haurem de trencar una finestra.

Al costat de la paret hi ha un test d’argila i un avet petit amb fulles verdes. La Penélope olora la dolça essència de lavanda en inclinar-se cap endavant per agafar una pedra del test.

La pedra està feta de plàstic i a la part superior hi ha una petita tapa. Obre la tapa, treu la clau i torna a posar la pedra de plàstic al test.

Obren la porta i van cap al rebedor, amb el terra de fusta de pi. La Penélope nota que li tremolen les cames. Estan a punt de desaparèixer sota seu. Va a les palpentes, aguantant-se amb la mà. Les parets estan folrades de medallons de paper de pelfa. Està tan cansada i té tanta gana que la casa li sembla quelcom irreal, com una casa feta de pa de gingebre. Hi ha fotos emmarcades i dedicades penjades pertot arreu. Signatures i salutacions escrites amb ploma de color d’or o tinta xinesa negra. Reconeixen la filera de cares conegudes de programes de televisió suecs: Siewert Öholm, Bengt Bedrup, Kjell Lönnå Arne Hegerfors, Magnus Härenstam, Malena Ivarsson, Jacob Dahlin.

Continuen per la casa, a través de la sala d’estar i cap a la cuina, i miren al seu voltant preocupats.

—No ens hi podem quedar, aquí —xiuxiueja la Penélope.

En Björn va cap a la nevera i obre la porta. Les prestatgeries són plenes de productes frescos. La casa no està abandonada com es pensaven. En Björn mira dins la nevera i treu un formatge, mig salami i el paquet de llet. La Penélope troba una baguet i un paquet de cereals al rebost. Trenquen el pa amb les mans apassionadament, es reparteixen el formatge i s’ho cruspeixen tot, gairebé sense mastegar. En Björn fa directament del cartró grans glops de llet, que li regalima per la comissura dels llavis i més avall pel coll. La Penélope menja salami al pebre i cereals d’esmorzar, agafa el cartró de llet, beu i s’ennuega, tus i torna a beure. Se somriuen l’un a l’altre nerviosos, s’aparten de la finestra i mengen una mica més fins que es calmen.

—Hem de trobar més sabates abans de continuar —diu la Penélope.

Mentre ja es van orientant millor per la casa experimenten una sensació estranya com de formigueig, aquella sufocació que un pot patir després de menjar. Els cossos es reactiven, els cors bateguen fort i els fa mal l’estómac, la sang els corre per les venes.

A l’habitació més gran, amb una porta de vidre que dóna als lilàs, hi ha una paret d’armaris amb portes de miralls. La Penélope s’afanya i obre la porta corredissa cap a un costat.

—Què és això?

L’armari gran és ple de peces de roba estranyes. Jaquetes de color d’or, faixes negres de lluentons resplendents, un esmòquing groc, una jaqueta de pell suau de cintura llarga. La Penélope mira esvalotadament al seu voltant, sorpresa enmig del gran nombre de vestits de bany, transparents, amb estampat de tigre, de camuflatge i tangues fets de ganxet.

Obre les portes de l’altre armari i hi troba roba més normal, jerseis, jaquetes i pantalons. Hi fa un cop d’ull ràpid i s’apodera d’uns quants articles. Vacil·lant, es treu els pantalons d’esport xops i la part de baix del biquini, es treu amb dificultat la cenyida dessuadora i la part de dalt del biquini brut.

De sobte es veu a si mateixa al mirall. Te el cos ple de marques blaves i negres, els cabells li pengen en flocs negres, té crostes a la cara, talls i morats a les canyelles, encara li surt sang de la ferida de la cuixa i té el maluc esgarrinxat després de la caiguda pendent avall. Es posa un parell de pantalons arrugats d’un vestit d’home, una samarreta amb el text «Menja més farinetes» i un jersei de punt. És tan gran que li arriba als genolls. Va entrant en calor i el cos li demana tranquil·litat. De sobte comença a plorar, però es calma de seguida, s’eixuga les llàgrimes de les galtes i va cap al rebedor a buscar sabates. Troba un parell de botes per navegar i torna cap al dormitori. Veu que en Björn està enfangat i xop, però tot i així es posa un parell de pantalons de vellut de color morat al damunt de la brutícia. Els seus peus tenen un aspecte espantós, plens de terra i de ferides, i va deixant rastres de sang per allà on camina. Es posa una samarreta blava i una jaqueta de pell blau clar estreta amb la solapa ampla.

A la Penélope li comencen a caure les llàgrimes un altre cop, esclata a plorar, topa contra alguna cosa, està tan cansada, no pot reprimir el plor amb res. En les llàgrimes hi ha tot l’horror contingut per la fugida precipitada, sense pensar.

—Què passa? —es lamenta ella.

—No ho sé —xiuxiueja en Björn.

—No li hem vist la cara. Què vol? Què dimonis vol? No entenc res. Per què ens persegueix? Per què ens vol fer mal?

Ella s’eixuga les llàgrimes amb la màniga del jersei.

—Crec —continua ella—, vull dir… imagina’t que la Viola hagués fet alguna cosa, quelcom estúpid. Perquè saps que el seu xicot, en Sergej, amb qui va tallar, potser és un criminal. Sé que fa de porter.

—Penny…

—Vull dir, la Viola, ella és tan…, potser va fer alguna cosa que no li estava permesa.

—No —xiuxiueja en Björn.

—Què vols dir no? No en sabem res, no cal que em consolis.

—Jo he de…

—Ell…, l’home que ens està perseguint… potser només vol parlar amb nosaltres. Ja sé que no és així, només em refereixo a… ja no sé què pensar.

—Penny —diu en Björn seriosament—. Tot el que ha passat és culpa meva.

Ell se la mira. Té els ulls injectats de sang, les galtes ruboritzades ressalten en la pàl·lida pell.

—Què dius? Què t’empatolles, ara? —pregunta ella tranquil·lament.

Ell empassa a poc a poc i després s’explica:

—Vaig fer una cosa terriblement estúpida, Penny.

—Què has fet?

—Es tracta de la fotografia —contesta ell—, tot ve per la fotografia.

—Quina fotografia? La d’en Palmcrona i en Raphael Guidi?

—Sí, vaig contactar amb en Palmcrona —contesta en Björn sincerament—. Li vaig dir això de la foto i vaig exigir-li diners, però…

—No —xiuxiueja ella rotundament.

La Penélope el mira fixament i s’aparta d’ell enretirant-se cap enrere quan topa amb la tauleta de nit i la tomba, juntament amb el got d’aigua i el despertador.

—Penny…

—No, calla —l’interromp ella amb un to de veu pujat—. És que no ho entenc. Què dius? Què collons m’estàs dient? No pots…, no pots… Ets boig? Li has fet xantatge a en Palmcrona? Has utilitzat…

—Però escolta’m! Vaig canviar d’opinió, estava equivocat, ho sé, ell va rebre la foto, li vaig enviar la foto.

Es fa silenci. La Penélope intenta entendre el que li acaba de dir. Els pensaments brunzeixen dins del seu cap sense ordre. S’esforça per entendre el que en Björn acaba d’admetre.

—És la meva fotografia —diu ella a poc a poc, intentant ordenar els pensaments. Podria ser important. Podria ser una foto important. Me la van donar en confiança, podria haver-hi algú que sap alguna cosa sobre…

—Només volia evitar haver de vendre’m el iot —xiuxiueja ell a punt de plorar.

—Però no ho entenc… Has enviat la foto a en Palmcrona?

—M’hi vaig veure obligat, Penny, vaig adonar-me que ho havia fet malament… Vaig haver de donar-li la foto.

—Però… l’haig de tenir jo —diu ella—. No ho entens? Imagina’t que la persona que va enviar la foto contacta amb mi perquè la vol recuperar. Això es tracta de coses reals, exportació d’armament suec. No va dels teus diners, ni tampoc té res a veure amb nosaltres, però és real, Björn.

La Penélope el mira desesperadament i la seva veu es torna més estrident quan crida:

—Això té a veure amb gent i les seves vides. Estic tan decebuda —diu ella feixugament—. Estic tan fotudament enfadada amb tu, de bona gana et pegaria, no ho suporto més.

—Però Penny, jo no ho sabia —diu ell—. Com m’ho podia haver imaginat? Tu no me’n vas dir res, vas dir que la foto podia ser comprometedora per a en Palmcrona, no vas dir que…

—I ara què importa, això? —interromp ella.

—Jo vaig pensar que…

—Calla! —crida ella—. No vull sentir les teves excuses, ets un xantatgista, un ridícul xantatgista avariciós; mira, fem com si no ens coneguéssim, passa de mi i jo passaré de tu.

Es queden en silenci l’un davant de l’altre palplantats durant una estona. Se sent una gavina per sobre l’aigua i d’altres que s’hi uneixen produint un eco que recorda un plor d’angoixa.

—Hem de continuar —diu en Björn feblement.

La Penélope diu que sí amb el cap i al cap d’un instant sent com s’obre la porta del carrer. Ells van enrere, cap al dormitori, sense moure els ulls de la porta. Senten els passos d’algú que entra. En Björn intenta obrir la porta de la galeria, però està tancada. La Penélope mira d’obrir el forrellat de la finestra amb les mans tremoloses però ja és massa tard per fugir.