23
Els forenses

Tot i que és cap de setmana, el cap del departament d’investigació criminal, Carlos Eliasson, és a l’oficina. El seu retraïment cada cop més acusat fa que cada dia se li faci més difícil rebre visites espontànies. La porta està tancada i el llumet d’ocupat està en vermell. En Joona truca i obre amb un mateix moviment.

—He de saber si la policia marítima ha trobat alguna cosa —diu.

En Carlos aparta un llibre de sobre l’escriptori i contesta calmadament:

—L’Erixon i tu heu estat atacats, això és una experiència xocant i, per tant, us hauríeu de cuidar.

—Ho farem —diu en Joona.

—La recerca amb l’helicòpter s’ha acabat.

En Joona es posa en tensió:

—Acabat? Quina extensió de zona han…

—No ho sé —interromp en Carlos.

—Qui és el director de l’operació?

—El departament d’investigació criminal no hi té res a veure, amb això —explica en Carlos—. És la policia marítima i…

—Però ens aniria molt bé saber si estem investigant un assassí o tres —diu en Joona, aspre.

—Joona, ara mateix no estàs investigant res. He traspassat el tema a en Jens Svanehjälm. Nosaltres formarem un grup juntament amb la Säpo. Per part d’homicidis hi ha en Petter Näslund, en Tommy Kofoed ens acompanya de part de la Comissió Nacional d’Assassinats i…

—Quin paper hi tinc jo, en tot això?

—Pren-te una setmana de festa.

—No.

—Pots anar a la Universitat de Policia a fer-hi una conferència.

—No.

—No gemeguis —diu en Carlos—. Aquesta tossuderia no és tan encantadora com…

—M’importes una merda —diu en Joona—. Perquè la Penélope…

—Que no t’importo una merda? —interromp en Carlos—. Sóc el cap del…

—En Björn i la Penélope pot ser que encara siguin vius —continua en Joona amb veu dura—. L’apartament d’ell s’ha cremat i el d’ella també ho estaria si no hagués estat per mi. Crec que l’assassí busca alguna cosa que tenen ells, crec que van voler fer parlar la Viola abans d’ofegar-la…

—Moltes gràcies —interromp en Carlos amb veu alta—. Gràcies pels teus pensaments tan interessants, però tenim… No, un segon. Sé que no t’ha estat fàcil acceptar això, però hi ha més policies a part de tu, Joona. I la majoria d’ells són molt bons, ho hauries de saber.

—Hi estic d’acord —diu en Joona amb to tallant—. I els hauries de cuidar, Carlos.

En Joona contempla les taques marronoses de sang de l’Erixon a les mànigues de la seva camisa.

—Què vols dir?

—M’he trobat amb l’agressor i penso que hem de comptar amb la mort d’algun policia durant aquesta investigació.

—Us va agafar per sorpresa, entenc que devia ser horrible…

—Molt bé —diu fort en Joona.

—En Tommy Kofoed s’està ocupant de la investigació de l’escena del crim. Trucaré a en Brittis a la Universitat de Policia i li diré que avui mateix passaràs per allà i que la setmana vinent hi faràs una conferència per als convidats —diu en Carlos.

Quan en Joona surt de l’edifici de policia sent un cop de calor. Es treu la jaqueta i en el mateix moment s’adona que algú s’acosta just darrere seu, des de les ombres del parc i cap a fora al carrer, entre els cotxes aparcats. Ell es gira i veu que és la mare de la Penélope, la Claudia Fernández.

—Joona Linna —diu ella amb veu tensa.

—Claudia, com està? —pregunta ell, molt seriós.

Ella només mou el cap. Té els ulls injectats de sang i la cara turmentada.

—Trobi-la, ha de trobar la meva filla —diu, i li dóna un sobre gruixut.

En Joona l’obre i veu que està ple de bitllets. L’hi vol tornar, però ella no el vol.

—Si us plau, agafi els diners. És tot el que tinc —diu ella—. Però en puc aconseguir més, puc vendre la casa, si la pogués trobar.

—Claudia, no puc acceptar els seus diners —diu ell.

Se li arruga la cara, turmentada:

—Si us plau…

—Ja estem fent tot el que podem.

En Joona li dóna el sobre a la Claudia, ella el subjecta absent amb la mà, remuga que anirà a casa i esperarà al costat del telèfon. Llavors es conté davant d’ell i intenta explicar de nou:

—Li vaig dir que no era benvinguda…, no em trucarà mai.

—Van tenir una disputa, tampoc és la fi del món, Claudia.

—Però com vaig poder dir-li una cosa semblant? Vostè ho entén? —pregunta ella i es pica el front amb els artells—. Qui pot dir això a un fill?

—És tan fàcil que passi…

La veu d’en Joona s’apaga, de sobte li comença a suar l’esquena i evita desconnectar els fragments de records que li vénen al pensament.

—No ho puc aguantar més —diu la Claudia calmadament.

En Joona li agafa la mà i li diu que està fent tot el que pot.

—Li hem de tornar la filla —xiuxiueja ell.

Ella assenteix i després caminen en direccions diferents. En Joona s’afanya baixant per Bergsgatan i amb els ulls entreoberts mira amunt cap al cel mentre camina cap al cotxe. Fa un dia assolellat, una mica calitjós i encara molt xafogós. L’estiu passat seia a l’hospital i agafava la mà de la seva mare. Parlaven en finès, com era habitual. Ell li deia que de seguida que es posés bé anirien junts a Carèlia. Ella hi va néixer, en un poblet petit que a diferència de molts altres no va ser cremat pels russos durant la Segona Guerra Mundial. La seva mare li va contestar que seria millor si hi anava amb algú d’aquells que l’esperaven.

En Joona compra una ampolla de Pellegrino a Il Caffè i se la beu abans de seure al cotxe bullent. El volant està calent, el seient li crema a l’esquena. En comptes d’anar a la Universitat de Policia torna a Sankt Paulsgatan 3, a l’apartament de la desapareguda Penélope. Pensa en l’home que es va trobar allà. Es movia amb una velocitat i precisió insòlites, com si el ganivet tingués vida.

Al voltant de l’entrada hi ha penjada una cinta de plàstic blava i blanca amb les paraules «policia» i «acordonat».

En Joona s’identifica a l’oficial de policia uniformat i li dóna la mà. S’han trobat algunes vegades però no han treballat mai junts.

—Fa calor, avui —diu en Joona.

—Estàs de broma —contesta el policia.

—Quants tècnics hi tenim, aquí? —pregunta i mira cap amunt per l’ull de l’escala.

—Un de nostre i tres de la Säpo —contesta el policia alegrement—. Un d’ells vol aconseguir l’ADN al més aviat possible.

—No trobaran res —diu en Joona gairebé per a ell mateix i comença a pujar les escales.

A la porta d’entrada de l’apartament de la tercera planta hi ha en Melker Janos, un vell policia. En Joona el recorda del seu temps de formació com un superior estressat i desagradable. En aquell temps la carrera d’en Melker estava en vies d’ascensió, però un divorci amarg i l’abús periòdic d’alcohol el va fer baixar de nivell fins a convertir-se en un agent. En veure en Joona li deixa anar un «hola» curt i irritat mentre li obre la porta amb un gest servicial i irònic.

—Gràcies —diu en Joona sense esperar resposta.

Directament darrere la porta hi ha en Tommy Kofoed, el coordinador de medicina forense del departament d’investigació criminal. En Kofoed es mou encorbat i sorrut. Tot just li arriba a la caixa toràcica d’en Joona. En trobar-se les mirades, en Kofoed obre la boca amb un somriure gairebé infantil.

—Joona, m’alegro de veure’t. Pensava que eres a la Universitat de Policia.

—He conduït erròniament.

—Ah, d’acord.

—Has trobat alguna cosa? —pregunta en Joona.

—Hem obtingut les empremtes de les sabates del rebedor —diu ell.

—Sí, probablement coincideixen amb les meves sabates —diu en Joona i es fan una encaixada de mans.

—I de l’agressor —diu en Kofoed amb un somriure fins i tot més ampli—. Hem revelat un gran nombre de boniques empremtes. Es va moure de manera estranyíssima, oi?

—Sí —contesta en Joona breument.

Al rebedor hi ha làmines per trepitjar a terra per tal que les empremtes no es contaminin abans de ser preses. En un trípode hi ha una càmera amb l’objectiu enfocat a terra. En un racó hi ha una làmpada potent amb pantalla d’alumini embolicada amb cables. Els tècnics han buscat empremtes invisibles de sabates amb llum obliqua, una llum que gairebé va paral·lela al terra. Després han extret les empremtes electrostàticament i han marcat les passes de l’agressor des de la cuina i a través del vestíbul.

En Joona creu que aquesta precisió és innecessària perquè les sabates de l’agressor, els guants i la roba de ben segur que ja s’han destruït, cremat.

—Com va córrer, de fet? —pregunta en Kofoed assenyalant les marques—. Allà, allà… en diagonal allà i no hi ha res més fins aquí i aquí.

—T’has deixat una empremta de sabata —somriu en Joona.

—Oh, Déu meu!

—Allà —assenyala en Joona.

—On?

—A la paret.

—Hòstia!

A uns setanta centímetres de terra amb prou feines es pot veure una empremta de sabata al paper gris clar de la paret. En Tommy Kofoed crida un altre tècnic i li demana que faci una empremta amb gelatina.

—Puc trepitjar el terra, ara? —pregunta en Joona.

—Només si no camines per les parets —esbufega en Kofoed.