52
L’oferta

L’Axel Riessen travessa el menjador i va cap a la finestra, s’atura i mira els rosers de la tanca de ferro, el carrer i les escales cap amunt de l’església Engelbrekts.

Tan bon punt va escriure el seu nom al contracte laboral va assumir totes les tasques i obligacions del desaparegut Carl Palmcrona.

Riu sol de les voltes que fa la vida quan s’adona que s’ha oblidat de la Beverly. Instantàniament se li remou l’estómac. Una vegada ella va dir que anava caminant fins a la botiga, però quan no havia tornat després de quatre hores, ell va sortir a buscar-la. Dues hores més tard la va trobar en un cobert a fora de l’Observatoriemuseet. Estava molt atabalada, feia olor d’alcohol i no portava les calces. Algú li havia enganxat xiclet als cabells.

Va dir-li que s’havia trobat uns nois al parc.

«Aquells nois tiraven pedres a un colom que estava ferit», explicava la Beverly. «Vaig pensar que si els donava els meus diners pararien. Però només tenia dotze corones. No n’hi havia prou. Ells volien fer alguna cosa a canvi. Van dir que caminarien per sobre el colom si no feia el que volien».

Ella es va quedar en silenci. Els ulls se li van omplir de llàgrimes.

—No volia —xiuxiuejava ella—. Però em feia pena el colom.

Ell es treu el telèfon i marca el seu número.

Mentre truca mira a baix al carrer, passat l’edifici que prèviament havia llogat l’ambaixador xinès i més enllà de la casa fosca que allotja l’oficina principal de la xarxa catòlica sueca de l’Opus Dei.

Els germans Axel i Robert Riessen comparteixen una de les grans cases adossades a Bragevägen. L’edifici està situat al mig de Lärkstaden, barri exclusiu de la ciutat entre Östermalm i Vasastan, on les cases s’assemblen com ho fan els germans petits.

La residència familiar dels Riessen està composta per dos grans apartaments separats de tres plantes cadascun.

El pare, Erloff Riessen, mort ja feia més de vint anys, va ser ambaixador a París i a Londres, mentre el seu oncle, Torleif Riessen, va ser un pianista prestigiós que s’havia format al Symphony Hall de Boston i al Grosser Musikvereinssaal a Viena. La noble família Riessen estava formada per molts diplomàtics i filharmònics. Dues professions que de fet s’assemblen molt; totes dues exigeixen molta responsabilitat i devoció.

Erloff Riessen i la seva esposa tenien un acord estrany però lògic. Van decidir molt aviat que el fill gran, l’Axel, debutaria com a músic i que el més jove, en Robert, seguiria el camí del seu pare i seria diplomàtic. Però aquest acord, de sobte, va sortir al revés quan l’Axel va cometre l’error fatal. L’Axel tenia disset anys quan el van obligar a deixar la música. El van portar a una escola militar mentre en Robert va haver de seguir els estudis musicals. L’Axel va acceptar el seu càstig, pensava que se’l mereixia, i des de llavors no ha tornat a tocar mai més el violí.

Després del que va passar aquell dia fosc, ara feia trenta-quatre anys, la seva mare va trencar tota mena de contacte amb el seu fill. Ni tan sols va voler parlar amb ell des del seu llit de mort.

Després de nou trucs, finalment la Beverly contesta tossint.

—Hola?

—On ets?

—Sóc a…

Ella aparta la cara allunyant-se del telèfon i ell no sent la continuació.

—No et sento —diu ell i l’estrès li produeix una veu aspra i forçada.

—Per què estàs enfadat?

—Digues-me on ets —li demana ell.

—Però com t’estàs posant —diu ella i riu—. Sóc aquí al meu apartament, no està bé això?

—Estava preocupat.

—No siguis ruc, estava a punt de veure el programa sobre la Victoria.

Ella acaba de parlar i ell sent una lleugera preocupació per la vaguetat del seu to de veu.

Mira el telèfon i es pregunta si li hauria de trucar una altra vegada. Li sona sobtadament a la mà, fa un bot i contesta:

—Riessen.

—Sí, sóc en Jörgen Grünlicht.

—Hola —diu l’Axel amb un to una mica meravellat.

—Com ha anat la reunió amb el grup de referència?

—Crec que ha estat profitosa —contesta l’Axel.

—Ha donat prioritat a Kenya, espero.

—I al certificat d’usuari final per a Holanda —diu l’Axel—. Hi havia molts temes sobre la taula, i vull esperar a prendre una decisió fins que m’hagi amarat bé de…

—Però, i Kenya? Ha signat el permís d’exportació, ja? En Pontus Salman m’està pressionant i es pregunta per què dimonis està allargant tant aquesta merda. Es tracta d’una operació fotudament grossa que ja va endarrerida. L’ISP ja els ha donat indicacions tan positives que ja han començat a produir. La fabricació ha finalitzat, van de Trollhättan al port de Göteborg, el propietari del vaixell arriba demà amb un vaixell de càrrega des de Panamà, descarregaran la càrrega durant el dia i l’endemà ja estaran preparats per carregar la munició.

—Jörgen, tot això que em diu ja ho he entès, m’he mirat tots els papers i és clar que signaré, però m’acabo d’incorporar i per a mi és important estar segur de les coses abans.

—Però jo ja he repassat tota l’operació —diu en Jörgen amb un to brusc—. I no he vist cap ambigüitat ni res per l’estil.

—No, però…

—On és ara?

—Sóc a casa —diu l’Axel, estranyat.

—Li enviaré els documents —diu en Jörgen breument—. El missatger pot esperar-se mentre vostè signa, així no perdem més temps.

—No, m’ho miraré demà.

Al cap de vint minuts, l’Axel va cap al vestíbul per rebre el missatger d’en Jörgen Grünlicht. Està molest per aquesta pressió però d’altra banda no veu cap motiu per endarrerir l’operació.