94
El cruixit del plàstic blanc

L’Axel Riessen no sap quanta estona ha estat dret a la finestra, esperant en Robert i la Beverly des que han desaparegut. Els seus pensaments vagaregen cap al passat. Evita recordar aquells temps i camina cap a l’equip de música i posa la cara A del disc de David Bowie The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars i apuja el volum.

«Pushing thru the market square…».

L’Axel va cap al moble bar i treu una de les ampolles més cares de la col·lecció de whisky. És una Macallan de la Primera Guerra Mundial, 1939. Se n’omple mig got i s’asseu al sofà. Amb la mirada cap avall escolta la música, la jove veu i el piano matusser i després olora el whisky amb l’essència dels barrils de roure, les pesants tines i els cellers foscos, la palla i els cítrics. Beu i el fort alcohol li crema els llavis i li omple la boca. El gust embotellat d’una beguda que ha esperat generació rere generació, ha viscut canvis de govern, guerra i treva.

Ara l’Axel pensa que potser ha estat bé el que ha passat, potser la Beverly rebrà l’ajuda que necessita després d’això. Sent l’impuls de trucar al seu germà per dir-li que l’estima, però després fa una ganyota pel patètic pensament. No es traurà la vida, sinó que afrontarà allò que vingui tocant de peus a terra.

S’emporta el whisky cap al dormitori i es mira el llit per fer. Sent el mòbil vibrar a la jaqueta que penja del respatller d’una cadira quan el cruixit d’uns passos a la sala d’estar el fa tombar.

—Beverly —diu ell, sorprès.

Amb la cara empolsinada subjecta un lletsó menut amb la mà.

—No vull parlar amb la policia…

—On és en Robert?

—He fet dit per tornar —diu ella—. No passa res, ha anat bé…

—Per què ho has fet? Hauries de…

—No t’enfadis, no he fet res de dolent, només havia de dir-te una cosa molt important…

Li torna a sonar el mòbil a la jaqueta.

—Espera’t, Beverly, haig d’agafar aquesta…

Busca per les butxaques, el troba i contesta ràpidament:

—Axel Riessen.

Se sent una veu llunyana:

—Hola?

—Hola —contesta l’Axel.

—Sóc en Raphael Guidi —diu una veu amb un anglès lúgubre, rude—. Em sap greu les interferències però és que sóc fora, navegant.

—No passa res —contesta l’Axel educadament veient com la Beverly s’asseu al llit.

—Aniré al gra —diu en Raphael Guidi—. Truco per saber si ha tingut temps de signar el permís d’exportació de Kenya. Comptava que el vaixell de càrrega hauria de poder deixar el port ja.

L’Axel reté el telèfon a l’orella, va cap a la sala d’estar, però no sent res més que la seva pròpia respiració. Pensa en la foto amb en Raphael Guidi, en Carl Palmcrona, l’Agathe al-Haji i en Pontus Salman. Com en Palmcrona subjectava la copa de xampany i reia mostrant les genives.

—Encara és aquí? —pregunta en Raphael Guidi entre les interferències.

—No penso signar el permís d’exportació —contesta l’Axel breument i una esgarrifança li corre per l’esquena.

—Potser podria fer-lo canviar d’opinió —diu en Raphael—. Haurà de pensar si hi ha alguna cosa que li pogués oferir per tal que…

—Vostè no té res que em pugui interessar.

—Penso que aquí s’equivoca, quan signo un contracte després…

L’Axel talla la trucada i es fa silenci. Torna a posar-se el telèfon a la butxaca de la jaqueta i és envaït per un sentiment molt desagradable, gairebé com una premonició, i va cap a la porta del passadís que dóna a les escales. Quan mira per la finestra a fora veu moviment al parc, com una ombra transparent entre els arbustos, cap a la casa. L’Axel es tomba cap a l’altra finestra, però no veu res. Se sent dringar al pis de sota, com si un vidre petit d’una finestra s’hagués esquerdat amb el sol. L’Axel pensa que és absurd, però al mateix temps sap que ho ha sentit del cert. El cor li batega molt de pressa, el cos se li omple d’adrenalina i és extremadament conscient, es mou tan ràpidament com pot sense córrer. Va directament cap a la Beverly al dormitori. La bonica llum del sol flueix dins l’habitació pel buit de les cortines, com a través d’una paret de vidre gruixut, i arriba als peus de la Beverly. Ella s’ha tret la roba i està estirada al llit sense fer res amb una novel·la curta d’en Dürrenmatt sobre la panxa.

—Axel —diu ella—. He vingut per dir-te una cosa…

—No t’espantis ara —diu ell interrompent la conversa—. Però t’has d’amagar sota el llit. Fes-ho ara i queda’t aquí com a mínim una hora.

Ella reacciona immediatament, no pregunta res, només gateja cap a sota el llit. Ell sent passos ràpids que pugen l’escala. «Com a mínim hi ha dues persones», pensa ell. A la butaca hi ha els texans i la samarreta de la Beverly. Ell s’afanya cap endavant i llança la roba a sota el llit. El cor li batega fort dins del pit, mira al seu voltant, no sap què fer. Els seus pensaments s’acceleren. Agafa el telèfon de la jaqueta i surt del dormitori corrents cap a la sala d’estar. Darrere seu sent passos des del passadís en direcció a la biblioteca.

Amb mans tremoloses desbloqueja el telèfon i al mateix moment sent com el terra cruix quan algú entra corrents amb passos suaus. No hi ha temps per trucar. Intenta anar a la finestra que dóna al carrer i demanar ajuda però algú li agafa el canell dret i alhora li pressiona alguna cosa freda al coll. Ell no sap que es tracta d’una pistola d’electroxoc. Li entren 69.000 volts al cos. S’escolta un espetarrec elèctric, però l’Axel només sent una sèrie de cops forts, com si algú li colpegés el coll amb una barra de ferro. No és conscient que crida, perquè el cervell se li apaga i el món del seu voltant desapareix. L’home ja li ha tapat la boca amb cinta quan li torna la consciència en parpellejos. Està estès a terra i el seu cos s’estremeix a causa dels espasmes, les cames i els braços li tremolen. Una mossegada cremant al coll el colpeja, amb tot el dolor que això comporta. No té cap possibilitat de defensar-se, sent que té els músculs paralitzats. Amb una brusquedat potent i imparcial, els dos homes li lliguen els braços, cuixes i turmells i l’emboliquen amb un plàstic blanc que cruix lleugerament. Pensa que s’asfixiarà, però l’aire no s’acaba. L’emboliquen amb cinta i després l’aixequen. Ell intenta en va fer esforços amb el cos, no pot controlar els músculs. Els dos homes el carreguen i el baixen per les escales cap a fora per la porta del carrer i cap a dins d’una camioneta que espera.