69
El quartet de corda

En Joona camina al costat de l’Axel pel terra de marbre de la part posterior de la casa. Fa una olor molt forta de lilàs. Continuen endavant cap al taller i truquen. La música del violí s’atura i obre la porta un home de mitjana edat de cabells prims amb una cara més aviat bonica i intel·ligent i un cos que una vegada va ser prim però que amb el pas dels anys s’ha anat fent més rodonet.

—La policia vol parlar amb tu —diu l’Axel seriosament—. Ets sospitós d’escàndol públic.

—Ho admeto immediatament.

—Molt bé —diu en Joona.

—Alguna cosa més?

—De fet tenim un nombre de casos que han estat aturats durant força temps —diu en Joona.

—Segurament que sóc culpable.

—Gràcies —diu en Joona i dóna la mà a en Robert—. Joona Linna, Departament d’Investigació Criminal.

—De què es tracta? —pregunta en Robert somrient.

—Estem investigant una mort inesperada, l’antic director general de l’ISP. És per això que he vingut a parlar amb el seu germà.

—No sé res d’en Palmcrona a part del que diuen els diaris.

—Puc entrar un moment?

—Naturalment.

—Me’n torno amb la seva col·lega —diu l’Axel i tanca la porta darrere d’en Joona.

El sostre és baix i inclinat, com el sostre d’un àtic. El taller sembla estar construït en un soterrani ja existent, amb una bonica escala de fusta envernissada. Tots dos queden impregnats d’una olor combinada de fusta fresca com si l’acabessin de serrar, resina i aiguarràs. Hi ha parts de violins penjades pertot arreu, fustes seleccionades, volutes tallades, eines especials, ribots tan petits com taps de suro i ganivets arquejats.

—He sentit com tocava a través de la finestra —diu en Joona.

En Robert fa que sí amb el cap i assenyala un bonic violí.

—L’havia d’ajustar una mica.

—L’ha fet vostè mateix? —pregunta en Joona.

—Sí.

—Increïble, preciós.

—Gràcies.

En Robert agafa el violí i l’allarga a en Joona. L’instrument brillant gairebé no pesa. En Joona tomba el violí i l’olora.

—El secret està en el vernís —comenta en Robert i posa l’instrument en un estoig amb un folre granat.

En Joona obre la cartera, treu el compartiment de plàstic i li allarga la fotografia que en Björn Almskog va enviar a en Palmcrona.

—En Palmcrona —diu en Robert.

—Sí, però reconeix la gent del fons, els músics?

En Robert es mira la foto un altre cop i assenteix amb el cap.

—Aquell d’allà és en Martin Beaver —diu assenyalant-lo—. Kikuei Ikeda…, Isomura i Clive Greensmith amb el violoncel.

—Músics famosos?

En Robert somriu de manera involuntària per la pregunta:

—Es pot dir que són gairebé llegendes… El Quartet Tokyo String.

—Sempre són les mateixes persones?

—Sí.

—Sempre?

—Ja fa molt de temps que sí, els va bé així.

—Hi veu res d’especial, a la foto?

En Robert mira la foto cautelosament.

—No —diu al cap d’una estona.

—No toquen només a Tòquio, oi? —pregunta en Joona.

—Toquen per tot el món, però els instruments són propietat d’una fundació japonesa.

—És habitual, això?

—Sí, ja que són instruments realment especials —contesta en Robert seriosament—. I aquests que veu a la fotografia són sens dubte distingits mundialment.

—Ho entenc.

—El Quartet Paganini —diu en Robert.

—El Quartet Paganini —repeteix en Joona mirant novament els músics de la foto.

La fusta llueix en tons foscos, la roba dels músics es reflecteix en el vernís.

—Estan fets per l’Stradivarius —explica en Robert—. L’instrument més antic és el Desaint, un violí de 1680… És en Kikuei Ikeda qui el toca. En Martin Beaver té el violí que el comte Cozia di Salabue va cedir a en Paganini.

En Robert es queda en silenci i es mira en Joona amb cara de pregunta, però en Joona assenteix perquè continuï.

—Tots quatre instruments eren propietat de Niccolò Paganini, no sé què en sap vostè d’en Paganini, va ser un virtuós, violinista i compositor… Va escriure peces considerades totalment ridícules per ser impossibles de tocar, fins que en Paganini va agafar el violí. Després de la seva mort van haver de passar cent anys fins que algú va poder tocar les seves peces…, i algunes de les seves tècniques encara són impossibles avui en dia… Sí, hi ha moltes rondalles sobre en Paganini i els seus duels de violí.

Es fa silenci. En Joona mira la fotografia un altre cop, els quatres homes que seuen a l’escenari al rerefons. Es mira els seus instruments.

—Així doncs, el Quartet Tokyo String toca sovint amb aquests instruments?

—Sí, deuen tenir uns vuit o nou concerts al mes.

—Quan pensa que es podria haver fet aquesta foto?

—No pot fer més de deu anys, vull dir si miro en Martin Beaver, amb qui m’he trobat un parell de vegades.

—Potser es podria confirmar l’hora si poguéssim confirmar el lloc?

—Això és l’Alte Oper de Frankfurt.

—N’està segur?

—Sé que toquen allà cada any —diu en Robert—. A vegades diverses vegades l’any.

—Perkele —mussita en Joona.

«Hi ha d’haver alguna manera de poder confirmar quan es va fer la foto, per tal que o bé confirmi la història d’en Salman o hi posi traves».

En Joona obre el departament de plàstic per col·locar-hi la foto, pensa que probablement la Penélope és l’única persona que pot portar una mica de llum a totes les circumstàncies.

Torna a mirar-se la foto, es fixa en un dels violinistes, el moviment de l’arc, el colze alçat, i seguidament aixeca la mirada cap a en Robert amb uns ulls grisos clars.

—Toquen sempre la mateixa peça quan van de gira? —pregunta en Joona.

—La mateixa? No, vull dir… han tocat tots els quartets de Beethoven i només això ja vol dir una gran varietat. Però naturalment toquen moltes altres coses també, a vegades de Schubert i Bartók. I de Brahms, pel que sé. Una llista bastant llarga… Debussy, Dvorak, Haydn, i moltes peces de Mozart, Ravel, etc.

En Joona mira fixament cap endavant i s’aixeca, camina una mica pel taller, s’atura i es tomba cap a en Robert.

—He pensat una cosa —diu en Joona amb un entusiasme sobtat—. Si un es mirés la foto des de fora i es fixés en les mans dels músics… seria possible determinar quina peça estaven tocant?

En Robert obre i tanca la boca, sacseja el cap però malgrat tot mira la foto una altra vegada amb un somriure.

A l’Alte Oper de Frankfurt es pot veure tocant el Quartet Tokyo String a la llum d’un focus. La cara estreta d’en Clive Greensmith sembla estranyament fràgil, el front li brilla. I en Kikuei Ikeda fa una nota aguda amb el dit petit de la mà esquerra al batedor del violí.

—Desgraciadament és impossible, podria ser… qualsevol nota, anava a dir… però…

—Però amb una lupa… Es poden veure els dits, les cordes, el coll dels instruments…

—Sí, teòricament sí, però…

Sospira i mou el cap.

—Coneix algú que em pogués ajudar? —continua en Joona amb un to fort de tossuderia a la veu—. Algun músic o mestre de l’Escola de Música que ens pogués analitzar aquesta fotografia?

—Tant de bo jo…

—No funcionarà, oi? —diu en Joona.

—No, seriosament —contesta en Robert i arronsa les espatlles—. Si l’Axel no es veu amb cor d’ajudar-nos, dubto que algú ho pugui fer.

—L’Axel, el seu germà?

—No s’ha mirat la foto? —pregunta en Robert.

—No —contesta en Joona.

—Ha parlat amb ell?

—Sobre música no; és vostè el músic —somriu en Joona.

—Parli amb ell de tota manera —acaba en Robert.

—Per què hauria de…

En Joona es queda en silenci quan algú truca a la porta del taller. Al cap d’un moment entra la Saga. La llum del sol es cola a través dels seus cabells rossos.

—Que no és aquí l’Axel? —pregunta ella.

—No —contesta en Joona.

—Del Departament d’Investigació Criminal, també? —pregunta en Robert somrient.

—De la Säpo —diu la Saga breument.

Es fa un silenci tan llarg que gairebé és desagradable, sembla que en Robert no pugui deixar de mirar-la. No se’n cansa, aquells ulls grossos, irreals, i la boca atractiva, d’un rosa clar.

—No sabia que la policia de seguretat tingués una divisió per a elfs —diu ell amb un somriure ampli, incontrolat, intentant posar-se seriós de seguida—. Ho sento, no volia… però de veritat que sembla un elf o una princesa.

—Les aparences enganyen —diu ella seca.

—Robert Riessen —es presenta ell mateix allargant la mà.

—Saga —diu ella.