68
Alguna cosa per celebrar

Molt lluny, a la Universitat de Tecnologia, en Joona sent com comencen a sonar les trompetes, els xiulets i els repics dels tambors enormes emetent sons sords i ràpids. Una manifestació s’acosta per Odengatan. Sembla haver-hi uns setanta joves amb símbols antifeixistes. Porten pancartes on protesten contra el tracte rebut pels membres de la Brigada per part de la policia de seguretat. En Joona veu un tros de roba de colors amb el símbol de l’arc de Sant Martí, el martell i la falç onegen a l’aire i sent escandir amb veus joves i clares:

«La Säpo fa pudor de feixisme, i l’Estat practica el terrorisme!».

Els crits d’enuig a l’Odengatan desapareixen quan en Joona Linna i la Saga Bauer caminen per l’idíl·lic Bragevägen, un pendent que s’enfila fent corba fins a Engelbrektskyrkan. Han contactat amb l’ISP i els han dit que el director general treballa des de casa aquest matí.

Al costat esquerre és on viuen els germans Riessen en dos apartaments separats. La façana és imponent, amb totxos foscos fets a mà, vitralls, treballs artesanals de fusta i de coure, que amb el pas del temps s’han anat oxidant, al voltant dels miradors i les xemeneies.

Van amunt cap a una de les portes del carrer, d’un color fosc brillant amb una placa de llautó on diu Axel Riessen. La Saga prem el timbre de la porta amb l’índex. Al cap d’un moment un home alt, morè pel sol i amb una expressió agradable a la cara, obre la porta.

La Saga Bauer es presenta com a detectiu de la policia de seguretat i explica breument el seu encàrrec. L’Axel Riessen observa la identificació de la Saga i després aixeca la mirada:

—Em sembla que no els serviré de gaire ajuda però…

—Sempre és un plaer venir per aquí —diu en Joona Linna.

L’Axel se’l mira amb cara de sorpresa però després somriu apreciant l’acudit i els fa passar a la llum de la sala d’estar de sostres alts. Porta uns pantalons de vestir de color blau marí, una camisa blau clar descordada del coll i sabatilles. Treu dos parells de sabatilles d’un armari baix brillant i les ofereix a la Saga i en Joona.

—Proposo que podem seure a l’orangerie, sempre hi fa una mica més de fresqueta, allà.

Segueixen l’Axel a través del gran apartament, passen per davant de les escales amples de color caoba i els plafons foscos i dues sales d’estar contigües.

L’orangerie és un hivernacle de vidre de cara al jardí on la bardissa just a fora crea unes ombres verdes i una paret de fulles en moviment. Hi ha orquídies inodores i espècies ordenades en una fila en una taula de coure amb la superfície enrajolada.

—Seguin, si us plau —diu l’Axel fent un gest cap al moble—. Estava a punt de prendre’m un te i brioixets i m’agradaria que m’acompanyessin.

—No he tornat a menjar brioixets des que vaig anar en un viatge d’idiomes a Edimburg —somriu la Saga.

—Perfecte, doncs —diu l’Axel satisfet i deixa l’habitació.

Torna al cap d’uns minuts amb una safata metàl·lica. Col·loca la gerra, el platet amb uns talls de llimona i una tasseta amb sucre al mig de la taula. Els brioixets calents descansen damunt d’un mocador de lli al costat d’una terrina de mantega. L’Axel prepara la taula amb compte per a tots tres, treu les tasses i els platets, col·loca tovallons de lli al costat de cada platet i després serveix el te.

A través de les portes i les parets s’escolta una música tènue de violí.

—Diguin, en què els puc ajudar? —pregunta l’Axel.

La Saga deixa la tassa amb compte, gargamelleja i després diu amb veu clara:

—Hem de fer-li unes quantes preguntes sobre l’ISP i esperem que sigui tan amable d’ajudar-nos.

—Ja hi poden comptar, però abans hauria de fer una trucada per comprovar que tot rutlla —explica amablement mentre treu el mòbil.

—Naturalment —contesta la Saga.

—Perdoni, he oblidat el seu nom.

—Saga Bauer.

—Em pot tornar a deixar veure la seva identificació, Saga Bauer?

Ella l’hi allarga, i ell s’aixeca i surt de l’habitació. Senten com parla un momentet, després torna, dóna les gràcies i li torna la identificació.

—L’any passat l’ISP va expedir permisos d’exportació a Sud-àfrica, Namíbia, Tanzània, Algèria i Tunísia com si mai s’hagués produït cap interrupció. Munició per a metralladores, antitancs portables, cuirasses antibales, llançadores de granades…

—I avions JAS Gripen, naturalment —contesta l’Axel—. Suècia ha mantingut una llarga col·laboració amb alguns països.

—Però mai amb el Sudan?

La mirada d’ell es creua amb la de la Saga i deixa entreveure un somriure:

—No m’ho puc imaginar.

—Em refereixo abans de l’ordre d’arrest del president al-Bashir —explica ella.

—Sí, ja ho he entès —contesta ell entretingut—. Altrament seria totalment impensable, seria el que anomenaríem una barrera incondicional, davant d’això no hi hauria res a discutir.

—Segurament ha tingut temps de repassar el gran nombre de decisions que va prendre en Palmcrona —diu la Saga.

—Naturalment —contesta l’Axel.

—Ha detectat alguna irregularitat?

—A què es refereix amb irregularitats?

—Decisions que semblin anormals —diu la Saga mentre fa un glop de te.

—Hi ha motius per sospitar? —pregunta ell.

—És precisament això el que li estem preguntant —somriu ella.

—Llavors la meva resposta és no.

—De quina data és la documentació més antiga que ha repassat?

En Joona escolta les preguntes inicials de la Saga sobre la classificació, la notificació preliminar i els permisos d’exportació al mateix temps que observa la tranquil·litat de l’Axel Riessen, la cara d’atenció que hi posa. De sobte es torna a sentir la música dels violins. Ve de fora, de la finestra oberta que dóna al jardí. Una masurca de tons forts i tristos. Després el violí emmudeix sobtadament, comença des del principi, queda en silenci novament i després continua.

En Joona escolta la música, pensa en la fotografia de les quatre persones a la llotja. Distret, es dirigeix cap a la seva cartera, on té una còpia de la foto.

Pensa en en Palmcrona i com penjava del sostre amb una corda d’estendre roba al voltant del coll, el testament i la mort del seu fill.

En Joona veu com la Saga assenteix amb el cap sobre alguna cosa que diu l’Axel. Una línia verda travessa tremolosa la cara d’en Riessen, el reflex d’alguna cosa que hi ha a la safata de coure de la taula.

«En Palmcrona va entendre de seguida la serietat de la situació», raona en Joona. L’única cosa que va haver de dir en Björn Almskog en el seu correu de xantatge va ser que en Palmcrona va ser fotografiat en una llotja juntament amb el comerciant d’armes Raphael Guidi. En Palmcrona en cap moment va dubtar de l’autenticitat de la foto.

Potser ja sabia que existia.

O també podria ser que el coneixement de la reunió a la llotja per part del xantatgista provés l’existència de la foto.

L’Axel serveix una mica més de te a la Saga. Ella s’eixuga una engruna a la comissura de la boca.

«Això no lliga», pensa en Joona.

En Pontus Salman va establir l’hora de la reunió.

Ell no era de l’opinió que la fotografia pogués incomodar.

Per què expressen tanta serietat els ulls d’en Palmcrona?

Ell escolta com l’Axel i la Saga discuteixen sobre com canvia el punt inicial per a la política de seguretat quan es cancel·len o s’apliquen embargaments als països.

En Joona assenteix de tant en tant per mostrar que segueix la conversa, però continua concentrat en la fotografia.

La taula de la llotja estava parada per a quatre persones i a la foto es veien quatre persones. Això vol dir que la cinquena persona que tenia la càmera no pertanyia al grup de convidats, no era convidat a taula ni tenia cap copa de xampany a la mà.

La cinquena persona podria posseir tota la resposta.

«Hem de fer parlar la Penélope Fernández al més aviat possible», pensa en Joona. «Perquè encara que no fos ella la fotògrafa, podria ser la clau de tot el trencaclosques».

Torna a recordar la gent de la fotografia: en Carl Palmcrona, en Raphael Guidi, l’Agathe al-Haji i en Pontus Salman.

En Joona pensa en la trobada amb en Pontus Salman i quan aquest es va assenyalar a la fotografia. L’única cosa remarcable de la fotografia pel que feia a en Palmcrona era que aquest no va refusar el xampany tot i que no hi havia cap motiu de celebració ja que només era la primera reunió.

Però imaginem-nos que sí que hi havia alguna cosa per celebrar.

El pols d’en Joona augmenta.

Imaginem-nos que un moment després de fer la fotografia van aixecar les copes i van brindar.

En Pontus Salman va assenyalar-se a si mateix i va parlar del rerefons de la reunió, el lloc i l’hora.

«L’hora», pensa en Joona, «l’hora que es va fer la fotografia podria ser diferent».

Només sabem el que ha dit en Pontus Salman i que la reunió es va celebrar a Frankfurt la primavera de 2008.

Necessitem comptar amb l’ajuda de la Penélope Fernández.

En Joona veu com les seves pròpies mans reposen al damunt de la cartera. Pensa que ha de ser possible identificar els músics que es veuen al fons de la fotografia, les cares són visibles. Algú els ha de poder reconèixer.

Ja que, si som capaços d’identificar els músics, llavors podria ser possible confirmar l’hora de la reunió. Hi ha quatre persones tocant, un quartet.

Potser aquests quatre només van tocar junts aquella vegada. Això confirmaria l’hora, sens dubte.

«Naturalment», es diu a si mateix. «Segurament ja hi hauria d’haver pensat, en això, la policia». Pensa que hauria de deixar la Saga i l’Axel i anar cap a l’edifici de policia, parlar amb en Petter Näslund, preguntar-li si han pensat en la possibilitat que el quartet de músics podria donar una hora exacta.

Mira la Saga, veu com somriu a l’Axel Riessen i com tot seguit li fa preguntes sobre la consolidació del negoci d’armament. Ella esmenta dos dels contractistes de defensa militar i corporació industrial més importants, Raytheon i Lockheed Martin.

Novament se sent una música de violí a través de la finestra oberta. Aquesta vegada una peça més ràpida. S’atura bruscament i després se sent com si s’estiguessin fent proves amb dues cordes oposant-les l’una amb l’altra.

—Qui toca? —pregunta en Joona i s’aixeca.

—El meu germà, en Robert —contesta l’Axel amb veu lleugerament sorpresa.

—Entenc. És violinista?

—L’orgull de la família…, però per sobre de tot ell fa els violins, té el taller a casa, aquí a la part del darrere.

—Creu que li podria fer una pregunta?