7
Gent servicial

En Joona va pensar que tindria temps d’anar a la reunió de la Comissió Nacional d’Assassinats a la una.

Només havia de dinar amb la Disa a Rosendahls, al Djurgarden. En Joona va arribar massa aviat i va estar-se dret una estona a la llum del sol mentre observava la boira que descansava sobre la petita vinya. Llavors va veure la Disa, que venia caminant amb una bossa de tela penjada a l’espatlla. La seva cara prima, amb aquelles faccions intel·ligents que la caracteritzaven, estava coberta de pigues d’estiu primerenques i els cabells que sempre duia recollits en dues trenes els portava per una vegada deixats anar per sobre les espatlles. S’havia arreglat i portava un vestit de flors petites i unes sandàlies estiuenques amb talons de falca.

Es van abraçar cautelosament.

—Hola —va dir en Joona—. Estàs molt maca.

—Tu també —va dir la Disa.

Van agafar el menjar del bufet i van seure a les cadires de fora. En Joona va fixar-se que portava les ungles pintades. La Disa, que era arqueòloga en cap, normalment tenia unes ungles curtes i terroses. La mirada d’ell va desviar-se de les mans de la Disa per fixar-se en la part superior del verger.

La Disa va començar a menjar parlant amb la boca plena:

—La reina Cristina va rebre un lleopard com a regal de part del duc de Kurland. El té aquí al Djurgarden.

—No ho sabia, això —diu en Joona, relaxat.

—Vaig llegir en un antic informe de comptes del castell que el tresorer va pagar quaranta monedes de plata per ajudar a pagar el funeral d’una criada a qui el lleopard va esgarrapar fins a provocar-li la mort.

Ella va reclinar-se i va agafar el got amb la mà.

—Para de parlar ja, Joona Linna —va dir ella irònicament.

—Ho sento —va dir en Joona—. Jo…

Ell va quedar-se en silenci i de sobte va sentir com tota l’energia li desapareixia del cos.

—Què?

—Si us plau, continua parlant del lleopard.

—Sembles trist…

—Estic pensant en la meva mare… Ahir va fer exactament un any que es va morir. Vaig viatjar i li vaig deixar un lliri blanc a sobre la tomba.

—La trobo a faltar molt, la Ritva —va dir la Disa.

Va abaixar els coberts i va restar asseguda en silenci un moment.

—L’última vegada que la vaig veure, saps què em va dir? Em va agafar la mà —va dir la Disa—, i llavors va dir que t’hauria de seduir i quedar-me embarassada de tu.

—M’ho puc imaginar —va riure en Joona.

El sol es va reflectir en el got d’ella, fent que els seus ulls semblessin estranys i obscurs.

—Vaig contestar que no creia que allò funcionés i llavors ella va dir que m’havia d’apartar de tu i no mirar enrere mai més, no tornar mai més.

Ell va assentir sense saber què dir.

—Llavors tu estaries completament sol —va continuar la Disa—. Un finlandès vell i sol.

Ell li va acariciar els dits.

—No ho vull, això.

—El què?

—Ser un finlandès vell i sol —va dir ell suaument—. Vull estar amb tu.

—Jo et mossegaria de bona gana i molt fort. Em pots explicar què et passa pel cap? Sempre em tremola tot el cos quan et veig —somriu la Disa.

En Joona allarga la mà per tocar-la. Ell ja sabia que feia tard a la reunió amb en Carlos Eliasson i la Comissió Nacional d’Assassinats, però va restar assegut davant de la Disa, conversant sobre temes trivials i al mateix temps pensant que hauria de baixar al museu Nordiska a mirar la corona de núvia sami.

* * *

Mentre en Carlos Eliasson esperava en Joona Linna, va explicar a la Comissió Nacional d’Assassinats el cas de la dona trobada morta a l’embarcació esportiva a l’arxipèlag d’Estocolm. En el protocol en Benny Rubin va escriure que la investigació no era urgent, que haurien d’esperar a tenir la investigació de la mateixa policia marítima.

En Joona va arribar una mica tard i encara no havien tingut temps de començar la reunió quan va trucar en John Bengtsson, de la Divisió d’Ordre. Es coneixien de feia molts anys, havien jugat a hoquei pista feia més de deu anys. En John Bengtsson era un home simpàtic però quan li van diagnosticar càncer de pròstata gairebé tots els seus amics van desaparèixer. Avui en dia en John Bengtsson estava totalment curat, però com molta gent que sent que la superioritat de la mort els amenaça, hi havia en ell alguna cosa fràgil que no el deixava.

En Joona estava dret al passadís, fora de la sala de reunions, i escoltava les lentes paraules d’en John Bengtsson. La seva veu estava plena d’una fatiga desmesurada que restava en ell minuts després d’haver patit un estrès intens. Ell va descriure com es va trobar el director general de la Inspecció de Productes Estratègics penjat a casa seva.

—Suïcidi? —va preguntar en Joona.

—No.

—Assassinat?

—Pots venir aquí? —va preguntar en John—. No acabo de lligar el que he vist. El cos està surant sobre el terra, Joona.

Juntament amb en Nathan Pollock i en Tomy Kofoed, en Joona acabava de constatar que es tractava d’un suïcidi quan el timbre de la porta d’en Palmcrona va sonar. En la foscor del replà hi havia una dona alta que portava bosses de queviures a les mans.

—L’han despenjat? —va preguntar.

—Despenjat? —va repetir en Joona.

—El director Palmcrona —va respondre objectivament.

—Què vol dir despenjat?

—Ho sento, només sóc la majordoma, pensava…

La situació la va molestar i va començar a baixar les escales però es va aturar de sobte quan en Joona va contestar-li la primera pregunta:

—Encara està penjat.

—Sí —va dir, i es va girar cap a ell amb una cara completament neutral.

—Ja l’havia vist penjat, avui?

—No —va contestar ella.

—Per què m’ha preguntat si l’havíem despenjat? Ha passat alguna cosa? Alguna cosa en particular?

—Una soga lligada al ganxo del llum a la sala d’estar petita —va contestar ella.

—Va veure la soga?

—Naturalment.

—Però no tenia por que la pogués utilitzar? —va preguntar en Joona.

—No és cap malson morir —va contestar ella amb un somriure reprimit.

—Què acaba de dir?

Però la dona acabava de moure el cap fent que no.

—Com s’imagina que va ser la seva mort? —va preguntar llavors en Joona.

—M’imagino que la soga es va estrènyer al voltant del seu coll —va contestar calmadament.

—I com va arribar la soga al seu coll?

—No ho sé…, potser va necessitar ajuda —va dir ella amb astorament.

—Què vol dir, ajuda?

Se li van posar els ulls en blanc i en Joona va pensar que es desmaiaria, però ella, abans, es va recolzar amb la mà a la paret i va creuar de nou la mirada amb la d’ell.

—Hi ha gent servicial a tot arreu —va dir ella dèbilment.