33
Batuda

En Joona viatja cap a l’est en direcció a Gustavsberg. Hi ha un petit gos blanc que jeu just al revolt i es mira lacònic el cotxe. En Joona pensa que hauria de trucar a la Lisa però en comptes d’això marca el número de l’Anja.

—Necessito l’adreça de la Claudia Fernández.

—Mariagatan 5 —diu ella immediatament—. No gaire lluny de l’antiga fàbrica de porcellana.

—Gràcies —contesta en Joona.

L’Anja continua en línia.

—Estic esperant —diu ella amb un to indecís.

—Què estàs esperant? —pregunta ell suaument.

—Espero que tu i jo anem amb el ferri Silja Galaxy a Turku i lloguem una caseta amb sauna amb foc de llenya arran d’aigua.

—Sona bé —diu en Joona a poc a poc.

Fa un dia d’estiu gris, boirós i xafogós, quan ell aparca el cotxe fora de la casa de la Claudia Fernández. En Joona baixa del cotxe, sent l’olor amargant dels boixos i els ribers i es queda immòbil durant un moment, abduït per un record. La cara que se li ha aparegut es dissol en trucar a la porta on hi ha un rètol de fusta amb el nom Fernández escrit amb lletres infantils cremades.

El timbre sona melòdicament dins la casa. Ell espera. Al cap d’una estona sent passos lents.

La Claudia obre la porta amb cara de preocupació. Quan veu en Joona camina enrere cap al vestíbul. Un abric es despenja del penja-robes i cau.

—No —xiuxiueja ella—. La meva Penny no…

—Claudia, no és cap mala notícia —diu ell ràpidament.

Ella no pot mantenir-se dreta i es desploma a terra entre les sabates que hi ha sota la roba penjada, respirant com un animal espantat.

—Què ha passat? —pregunta ella amb veu d’atemorida.

—No sabem gairebé res, però ahir la Penélope va intentar trucar-li.

—Està viva —diu la Claudia.

—Sí —contesta en Joona.

—Gràcies a Déu —xiuxiueja—. Gràcies, Déu meu…

—Hem interceptat un missatge al seu contestador automàtic.

—Al meu… No —diu ella i s’aixeca.

—Hi ha tantes interferències que es necessita un equipament especial per sentir la seva veu —explica en Joona.

—El que… hi ha és un home que em diu que trobi feina.

—Sí, així és —diu en Joona—. La Penélope parla abans però no es pot sentir…

—Què diu?

—Diu que necessita ajuda. La policia marítima organitzarà una batuda.

—Però segueixi la pista de la trucada, ha de ser possible…

—Claudia —diu en Joona calmadament—. Haig de fer-li unes preguntes.

—Quina mena de preguntes?

—Seiem?

Travessen el vestíbul i van cap a la cuina.

—Joona Linna, puc preguntar-li una cosa?

—Pregunti, però no se si podré contestar.

La Claudia serveix dues tasses de cafè. La mà li tremola lleugerament. S’asseu davant d’ell i se’l mira.

—Vostè té família, oi? —pregunta ella.

La cuina lluminosa i groga queda en silenci.

—Es recorda quan va ser l’última vegada que va estar a casa la Penélope? —pregunta en Joona passada una estona.

—Va ser la setmana passada, dimarts. Em va ajudar a arreglar un parell de pantalons de la Viola.

En Joona assenteix i veu com la boca de la Claudia tremola com si estigués a punt de plorar.

—Ara intenti recordar, Claudia —diu ell inclinant-se cap endavant—. Va veure una foto penjada al vidre de la porta de la seva filla quan era allà?

—Sí.

—Què s’hi podia veure? —pregunta en Joona intentant mantenir una veu calmada.

—No ho sé, no me la vaig mirar.

—Però se’n recorda, que hi havia una foto, d’això n’està segura?

—Sí —assenteix la Claudia.

—Podria ser que hi hagués gent, en aquella foto?

—No ho sé, segurament vaig pensar que tenia alguna cosa a veure amb la feina de la nena.

—Era una foto feta a l’interior o a l’exterior?

—Ni idea.

—Intenti veure-la a través de la seva visió interior.

La Claudia tanca els ulls però fa que no amb el cap:

—No puc.

—Intenti-ho, és important.

Ella abaixa la mirada, pensa i sacseja el cap un altre cop.

—Només recordo que vaig pensar que era estrany que hagués penjat una foto a la porta, no fa bonic.

—Per què va pensar que estava relacionada amb la seva feina?

—No ho sé —xiuxiueja la Claudia.

En Joona s’excusa quan li sona el mòbil dins la jaqueta. L’agafa, veu que és en Carlos i contesta:

—Sí.

—Acabo de parlar amb en Lance, de la policia marítima a Dalarö, i diu que demà organitzaran una batuda en cadena. Ja s’hi han apuntat tres-centes persones i gairebé cinquanta embarcacions.

—Bé —diu en Joona, i veu la Claudia que surt cap al rebedor.

—He trucat i he parlat amb l’Erixon per saber com es trobava —diu en Carlos.

—Sembla que s’està recuperant —diu en Joona de manera neutral.

—Joona, no vull saber quina en porteu de cap vosaltres…, però l’Erixon em va advertir que em veuria obligat a reconèixer que tenies raó.

Quan acaben de conversar, en Joona va cap al rebedor i veu que la Claudia s’ha posat la jaqueta i les botes d’aigua.

—Claudia, ha de deixar que la policia faci la seva feina.

—La meva filla m’ha trucat dient que necessita ajuda.

—Me’n faig càrrec, que és horrible haver d’esperar…

—Si us plau, el puc acompanyar? No el molestaré, puc preparar el menjar i contestar el telèfon, així no hi haurà de pensar vostè.

—No hi ha ningú que pugui estar-se aquí amb vostè, un familiar, un amic, o…?

—No hi vull ningú, aquí, només vull la Penny —interromp ella.