93
La mort de la Greta

En Robert condueix en silenci, s’atura amb compte en diversos semàfors i espera que canviïn a verd.

—Ho sento molt per tu —diu ell—. El meu germà va dir que t’ajudaria amb l’allotjament fins que tinguessis un pis d’estudiants, no ho entenc, no hauria pensat mai que…

—L’Axel no és cap pedòfil —diu ella tranquil·lament.

—No vull que el defensis ara, no s’ho mereix.

—Ell no em toca, perquè ho sàpigues, no ho ha fet mai.

—Ah, i què fa aleshores?

—S’aferra a mi —contesta la Beverly.

—Aferrar-se? —repeteix en Robert—. Has dit…

—S’aferra a mi per poder dormir —diu ella amb la seva veu clara i franca.

—Què vols dir?

—No és res fastigós, si més no per a mi no ho és.

En Robert sospira i li diu que ho haurà d’explicar tot a la policia. Una desesperació persistent torna a brollar dins del seu pit.

—És sobre el seu insomni —explica la Beverly a poc a poc—. No pot dormir sense pastilles, però jo li transmeto tranquil·litat, obté…

—Ets menor d’edat —interromp en Robert.

La Beverly mira directament a fora a través del parabrisa. Les fulles dels arbres verd clar s’estremeixen amb la brisa de l’estiu primerenc. Diverses dones embarassades amb grans panxes caminen conversant per la vorera. Una dona gran està dreta completament quieta mirant cap al sol.

—Per què? —pregunta en Robert de cop—. Per què no pot dormir a la nit?

—Ell diu que li passa des de fa segles.

—Sí, es va destrossar el fetge amb tants medicaments.

—Em va explicar tot el que li va passar a l’hospital —diu la Beverly—. Li va passar una cosa, però…

En Robert s’atura en un pas de vianants. Un nen llença el xumet al carrer però la mare no se n’adona i continua caminant. De sobte el nen es deixa anar i torna enrere. La mare crida esgarrifada però veu que en Robert ho ha vist i ha entès què ha passat. La mare torna a carregar el nen, que dóna puntades de peu, i travessa el carrer.

—Hi va haver una noia que va morir —diu la Beverly lentament.

—Qui?

—No en vol parlar mai, només ho va fer llavors a l’hospital…

Ella calla, entrellaça els dits i tamborina sobre les cames.

—Digue’m què va dir —diu en Robert amb veu tensa.

—Van passar la nit junts i el matí següent la noia es va suïcidar —diu la Beverly mirant-lo frívolament—. Recordo a ella, o què?

—Sí —contesta en Robert.

—A l’hospital va dir que ell la va matar —xiuxiueja la Beverly.

En Robert s’agita i es torna a girar.

—Què vols dir? —pregunta ell.

—Ell va dir que va fer alguna cosa i que per això la noia va morir.

En Robert se la mira amb la boca oberta.

—Diu… diu que va ser culpa seva?

La Beverly fa que sí amb el cap.

—Va ser culpa seva —continua ella—. Perquè haurien d’haver assajat amb el violí, però en comptes d’això se’n van anar al llit junts i ella va pensar que l’havia enredada per guanyar el concurs de violí.

—No va ser culpa seva.

—Sí —contesta ella.

En Robert s’enfonsa darrere el volant. Es frega la cara amb les mans diverses vegades.

—Déu meu —xiuxiueja ell—. Haig de…

Fa un cop de volant, algú de darrere toca el clàxon irritat i la Beverly se’l mira preocupada.

—Què passa? —pregunta ella.

—Jo… li haig de dir una cosa —continua en Robert i comença a girar amb el cotxe—. Aquell dia jo era darrere l’escenari on ell havia de tocar, sé què va passar, la Greta havia de tocar abans que ell, ella anava abans i…

—Tu hi eres?

—Espera —interromp en Robert—. Ho vaig sentir tot, jo… L’Axel no va tenir res a veure amb la mort de la Greta…

Està tan nerviós que ha d’aturar el cotxe, té la cara tan pàl·lida com la cendra quan es tomba cap a la Beverly i diu:

—Ho sento —xiuxiueja ell—. Però haig de…

—N’estàs segur?

—Què? —pregunta ell mirant-la.

—Estàs segur que no va ser culpa de l’Axel?

—Sí —contesta ell.

—Però així, doncs, què va passar?

En Robert s’eixuga les llàgrimes dels ulls i obre la porta del cotxe, pensatiu.

—Permet-me un moment, haig de… haig de parlar amb ell —diu ell tranquil·lament, surt del cotxe i resta dret a la vorera.

Els grans tells de fulles petites de Sveavägen deixen caure fumejant les seves llavors que ballen al sol per damunt dels cotxes i de la gent. De sobte en Robert fa un somriure d’orella a orella, treu el telèfon i marca el número de l’Axel. Després de fer tres trucs el somriure li desapareix de la cara i torna cap al cotxe amb el telèfon a l’orella. Quan interromp la trucada per comprovar el número de telèfon descobreix que el cotxe és buit, que la Beverly ha marxat.

Ell mira al seu voltant però no la veu enlloc.

Se sent un murmuri provinent del trànsit de la ciutat, cotxes d’estudiants fan soroll a la plaça de Sergel. Ell tanca la porta, engega el cotxe i condueix a poc a poc per buscar la Beverly.