83
L’agressor

La Penélope està dreta entre la Saga i en Joona Linna darrere d’un furgó de la policia a Skarpögatan, fora de l’ambaixada japonesa. Només són a quaranta metres de l’entrada de l’ambaixada alemanya. Ella sent el pes de l’armilla antibales per sobre de les seves espatlles i l’opressió al pit.

D’aquí a cinc minuts tres persones podran accedir al recinte de l’ambaixada durant quaranta-cinc minuts per intentar identificar i arrestar l’agressor sospitós.

Silenciosament, la Penélope accepta que en Joona li posi a l’esquena una pistola extra en una pistolera. Li ajusta l’angle diverses vegades per poder-li arrabassar fàcilment del cos.

—Ella no ho vol, això —diu la Saga.

—No passa res —diu la Penélope.

—No sabem què passarà allà dins —diu en Joona—. Espero que tot transcorri tranquil·lament, però si no és així, aquesta arma podria marcar la diferència.

Hi ha multitud d’agents de la policia sueca, policies de seguretat, Forces de Treball i ambulàncies pul·lulant per l’àrea.

En Joona mira les restes del Volvo calcinat. Gairebé només n’ha quedat el xassís cremat. Les parts del cotxe estan escampades per terra a la cruïlla. L’Erixon ja ha trobat una càpsula fulminant i restes de nitrosamines.

—Presumptament hexogen —diu ell empenyent-se les ulleres nas amunt.

—Explosius plàstics —diu en Joona i mira l’hora.

Un pastor alemany es mou entre les cames d’un policia, s’ajeu a l’asfalt i esbufega amb la llengua penjant.

La Saga, en Joona i la Penélope són escortats per un membre de les Forces de Treball cap a la reixa, on ja s’esperen quatre policies militars alemanys amb cara de pocs amics.

—No et preocupis —li diu la Saga a la Penélope suaument—. Només estàs a punt d’identificar l’agressor i un cop ho hagis fet t’escortarem cap a fora. El personal de l’ambaixada alemanya no el traurà fora fins que no estiguis en un lloc segur.

Un policia militar cepat i amb la cara pigada obre la reixa, els deixa entrar al recinte de l’ambaixada, els saluda amablement i es presenta com a Karl Mann, supervisor de seguretat.

El segueixen fins a l’entrada principal.

L’aire del matí encara és fred.

—Es traca d’una persona extremadament perillosa —diu en Joona.

—Ho sabem, ja n’hem estat informats —contesta en Karl Mann—. Però he estat aquí tot el matí i aquí només hi ha diplomàtics i ciutadans alemanys.

—Podria organitzar una llista? —pregunta la Saga.

—Estava a punt de dir que ens estem mirant totes les gravacions de les càmeres de seguretat —explica en Karl Mann—. Perquè crec que el seu col·lega està equivocat. Penso que l’agressor va passar la reixa, però que en comptes d’entrar, va fer la volta a l’ambaixada i va continuar per la gespa cap amunt a l’edifici de la ràdio.

—Podria ser possible —diu en Joona calmat.

—Quanta gent hi ha a l’ambaixada? —diu la Saga.

—És l’hora de visita i ara mateix s’estan atenent quatre casos diferents.

—Cinc persones?

—Sí.

—I quantes persones de personal? —pregunta la Saga.

—Són quinze.

—I quantes de seguretat?

—Ara mateix en som cinc —contesta ell.

—Ningú més?

—No.

—Ni paletes ni pintors…

—No.

—Vint-i-cinc persones en total —diu la Saga.

—Començaran a fer una ullada vostès mateixos? —pregunta en Karl Mann tranquil.

—Ens agradaria que ens acompanyessin —diu la Saga.

—Quants? —pregunta en Karl Mann.

—Tants com sigui possible i com més equipats millor —contesta en Joona.

—Realment deuen pensar que és perillós —somriu ell—. Puc portar dos homes més de reserva.

—No sabem què ens espera…

—Vostès pensen que l’home en qüestió està ferit de bala a l’espatlla —objecta en Karl Mann—. No puc dir que tingui por.

—Potser no hi ha entrat mai, potser ja ha sortit de l’ambaixada —li diu en Joona a l’home—. Però si encara és aquí dins, probablement haurem de comptar amb pèrdues.

En Joona, la Saga i la Penélope caminen silenciosament al costat de tres policies militars armats amb fusells d’assalt i granades atordidores pel passadís de la planta baixa. Fa uns anys que estan renovant l’edifici de l’ambaixada i les activitats s’havien traslladat a Artillerigatan. Tot i que encara no està completament renovat han tornat a l’edifici aquesta primavera. Fa olor de pintura i de fusta acabada de serrar i algunes parts del terra estan cobertes de paper protector.

—Primer voldríem trobar-nos amb els visitants, els que no pertanyen al personal —diu en Joona.

—Ho entenc —diu en Karl Mann.

La Penélope camina entre la Saga Bauer i en Joona Linna amb una calma estranya. D’alguna manera no es creu que s’hagi de trobar amb el perseguidor a l’ambaixada. El lloc sembla massa ordinari i tranquil.

Però després nota que en Joona comença a estar atent, com els moviments d’ell canvien al costat d’ella, com examina les portes i les reixetes de la ventilació amb la mirada.

De sobte se sent una alarma que xiula a través de les parets. El grup s’atura. En Karl Mann alça la ràdio i parla breument amb un company en alemany.

—És l’alarma d’una porta avariada —explica després en suec—. La porta està tancada però l’alarma està reaccionant com si la porta s’hagués obert fa trenta segons.

Continuen pel passadís i la Penélope Fernández és conscient de l’arma que li colpeja l’esquena a cada pas que fa.

—Allà dalt seu en Martin Schenkel, agregat de comerç —explica en Karl Mann—. En Roland Lindqvist li està fent una visita en aquests moments.

—Ens agradaria trobar-nos amb ells —diu en Joona.

—Ha dit que no volia ser destorbat abans de dinar.

En Joona no contesta.

La Saga agafa la part superior del braç de la Penélope i s’aturen mentre els altres continuen amunt cap a la porta tancada.

—Esperi un moment —li diu el policia militar a en Joona i truca.

El policia rep una resposta, espera breument i després li donen permís per entrar. Obre la porta, hi entren i tanca darrere d’en Joona.

En Joona mira en direcció a una habitació sense porta. Un plàstic industrial gris cobreix l’obertura. A l’habitació es distingeixen un munt de planxes de guix. El plàstic s’encorba com una vela, cruixint dèbilment. Ell fa un pas cap al plàstic quan se sent alguna cosa darrere la porta de l’habitació de l’agregat de comerç, veus i una forta patacada. La Penélope es mou enrere, li agradaria poder córrer.

—Ens esperarem aquí —diu la Saga sotmesa i es treu l’arma. La Penélope pensa que aquella ambaixada va ser ocupada pel comandant Holger Meins la primavera de 1975. Van reclutar dotze ostatges. Recorda que exigien que Andreas Baader, Ulrike Meinhof, Gudrun Ensslin i vint-i-tres presoners addicionals de l’Exèrcit Roig fossin posats en llibertat de les presons de l’Alemanya Occidental.

Va ser en aquests passadissos on corrien i s’escridassaven. Va ser aquí on van arrossegar l’ambaixador, Dietrich Stoecker, pels cabells i van tirar escales avall el cos ensangonat de Heinz Hillegaarts. No recorda què van dir ni de què anaven les negociacions, però després que el canceller federal alemany informés el primer ministre suec, Olof Palme, que no havien de cedir a les seves demandes van disparar a dos ostatges. En Kal-Heinz Dellwo cridava amb veu estrident que dispararien a una persona cada hora si no complien el que demanaven.

Ara la Penélope veu com en Joona es gira i va amunt cap a la porta de l’habitació de l’agregat de comerç. Els altres dos policies militars resten totalment immòbils. En Joona es treu una gran pistola de plata brillant, la carrega i després truca a la porta. Pels passadissos s’escampa una olor de menjar reenganxat, com si algú s’hagués oblidat d’apagar els fogons de la cuina.

En Joona torna a trucar, escolta i sent una veu monòtona, sembla com si repetís la mateixa frase una vegada i una altra. S’espera uns segons, amaga l’arma darrere l’esquena i pressiona la maneta de la porta.

L’oficial de policia militar, Karl Mann, és just a sota del llum del sostre amb el fusell d’assalt penjant-li del maluc. Mira en Joona i després tomba la mirada cap a l’altra persona, que seu en una butaca al fons de l’habitació.

—Sr. Schenkel, aquest és el detectiu suec —diu ell.

Hi ha llibres i carpetes escampats per terra, com si els haguessin esclafat a terra amb ira des de l’escriptori. L’agregat de comerç, Martin Schenkel, està assegut en una butaca mirant cap al televisor. Fan la transmissió en directe del partit de futbol a Pequín, DFB-Elf s’enfronta amb l’equip internacional de la Xina.

—L’ha vingut a visitar en Roland Lindqvist? —pregunta en Joona deliberadament.

—Ja ha marxat —contesta en Martin Schenkel sense treure els ulls del televisor.

Continuen pel passadís. En Karl Mann està de mal humor, dóna ordres als altres dos policies militars en veu baixa. Una dona amb un vestit de punt blau clar camina de pressa per damunt del paper protector del terra acabat de polir del passadís del costat.

—Qui és? —pregunta en Joona.

—La secretària de l’ambaixador —contesta en Karl Mann.

—Voldríem parlar-hi i…

Una alarma udolant se sent de sobte per tot l’edifici i una veu enregistrada explica en alemany que no es tracta de cap simulacre d’incendi i que tothom hauria de sortir de l’edifici sense fer servir els ascensors.