97
La fugida

L’aire condicionat ha refrescat el cotxe. En Pontus Salman sent com li tremolen les mans al volant. Ja és gairebé a la meitat de Lidingöbron. Un ferri finès s’allunya del moll cap endins i més enllà de Millesgården hi ha algú que crema fulles.

Feia només un parell d’hores estava assegut al seu petit esquif provant de posar-se el canó del fusell a la boca. El gust de metall li perdura a la boca com un record espantós, el soroll del fregament amb les dents.

Una dona escabellada havia baixat a baix del pont juntament amb el detectiu i havia cridat que s’apropés. Semblava com si tingués alguna cosa important a dir-li. Ella voltava els quaranta, portava un pentinat punky blau brillant i els llavis de color vermell.

Quan van seure l’un davant de l’altre en una petita habitació grisa, va descobrir que es deia Gunilla i que era psicòloga.

Li va parlar del fusell honestament i severament, del que havia planejat fer quan s’endinsava en el llac remant.

—Per què volia morir, Pontus? —va preguntar la Gunilla.

—No ho vull —havia contestat ell sincerament.

L’habitacioneta va quedar en silenci. Després van continuar parlant i ell va contestar les seves preguntes i al mateix temps s’anava convencent a si mateix que no volia morir, que preferiria fugir, i va començar a pensar a viatjar a algun lloc. Simplement desaparèixer i començar una vida completament nova com algú altre.

El cotxe ja ha passat el pont, ara. En Pontus Salman es mira el rellotge i sent un alleujament càlid que creix dins del seu pit. A hores d’ara l’avió de la Veronique ja deu haver deixat l’espai aeri suec.

Ell ha parlat amb la Veronique sobre la Polinèsia francesa i en fantasies ja se la imagina, deixant l’aeroport amb una bossa de tela blau cel a la mà i un barret d’ala ampla que ha de subjectar fort contra el vent.

Per què hauria d’aconseguir escapar?

L’única cosa que ha de fer és afanyar-se cap a casa i agafar d’una revolada el passaport del calaix de l’escriptori.

«Jo no vull morir», pensa en Pontus Salman i veu passar el trànsit murmurant.

Va remar llac endins per escapar del seu malson, però no va ser capaç de disparar-se amb el fusell.

«Agafaré el primer avió que passi», pensa ell. «Puc viatjar a Islàndia, al Japó o al Brasil».

Si en Raphael Guidi realment hagués volgut matar-me, llavors difícilment seria viu a hores d’ara.

En Pontus Salman entra amb el cotxe pel camí de casa seva i l’aparca. Respira sentint l’olor d’asfalt escalfat pel sol, dels gasos d’escapament i de la vegetació.

El carrer està buit, tothom treballa i els nens d’aquell barri encara tenen escola durant uns dies.

En Pontus Salman obre amb la clau i entra dins. Les llums de la casa estan apagades i les persianes abaixades.

Té el passaport al despatx i comença a baixar les escales.

Al pis inferior s’atura, escolta i sent un soroll estrany, com si algú arrossegués una manta mullada pel terra enrajolat.

—Veronique? —pregunta ell amb una veu que gairebé no pot aguantar.

En Pontus Salman veu com la tranquil·la llum de la piscina es gronxa a la paret blanca de pedra. Ell continua endavant lentament, amb el cor bategant-li molt fort.