55
La policia

A la casa de camp de l’Ossian Wallenberg hi fa molta calor, una xafogor carregosa. En Björn s’aixeca repetidament de la cadira, es posa davant de la finestra i mira enfora, cap a l’aigua i el pont. La Penélope està asseguda al sofà amb el telèfon a la mà esperant que la policia li truqui. Han pres nota de l’emergència i li han promès que es posarien en contacte amb ella al mateix número quan l’embarcació de la policia marítima s’estigués apropant. L’Ossian està assegut en una butaca amb una copa gran de whisky davant d’ell i se’ls mira. S’ha pres un analgèsic i amb veu sotmesa diu que sobreviurà.

La Penélope mira el telèfon, veu que el senyal és més dèbil, però encara suficient.

La policia els trucarà ben aviat. Ella es reclina al sofà. Fa tanta xafogor… Té la samarreta xopa de suor. Tanca els ulls i pensa en Darfur, la calor que feia en aquell bus quan anava a Kubbum per trobar-se amb la Jane Oduya i Action contre la Faim.

Anava de camí cap a les barraques que va construir l’administració de l’organització quan de sobte es va aturar. Havia vist uns quants nens que jugaven a un joc estrany. Semblava com si col·loquessin figures d’argila al mig del camí esperant que els cotxes les esclafessin. Ella va acostar-s’hi cautelosament per saber què feien. Reien tan bon punt una de les figures d’argila era atropellada:

—N’he matat un altre! Era un home!

—He matat un fur!

Un dels nens va córrer cap al camí altre cop i va col·locar ràpidament dues figures d’argila. Una de grossa i una de petita. Quan un carro va bolcar la petita figura aixafant-la sota les rodes, els nens se’n van alegrar:

—El nen ha mort! El puto nen ha mort!

La Penélope va anar cap als nens i els va preguntar què feien, però ells van sortir corrent sense contestar. Ella recorda estar allà dreta contemplant els trossos d’argila estesos al mig del camí cremat vermellós.

Els furs són gent africana que han donat el seu nom a l’àrea del Darfur. L’antic grup africà està desapareixent a causa del terror de Janjaweed.

Com que els africans són tradicionalment agricultors hi ha hagut una oposició entre ells i la part nòmada de la població des de temps immemorials. Però el motiu real que s’amaga darrere el genocidi és el petroli. S’ha trobat petroli a la terra habitada per les antigues tribus africanes i simplement volen desfer-se de les poblacions de la zona.

Tot i que els papers diguin que la guerra civil s’ha acabat, els Janjaweed continuen amb els seus atacs sistemàtics, rapten les dones, maten els homes i els cremen les cases.

La Penélope va veure com els nens àrabs fugien, va anar cap endavant i va agafar l’última figura d’argila del carrer quan algú va cridar:

—Penny! Penny!

Ella va fer un bot de por, es va girar i va veure la Jane Oduya que li feia un signe amb la mà. La Jane era corpulenta i baixeta, portava uns texans desgastats i una jaqueta negra. La Penélope gairebé no la va reconèixer. En només uns quants anys la cara de la Jane s’havia tornat tan arrugada i vella…

—Jane!

Es van fondre en una forta abraçada.

—No hauries de parlar amb aquells nois —remuga la Jane—. Són com tots els altres, ens odien perquè som negres, no ho puc entendre. Odien la pell negra.

La Jane i la Penélope van començar a caminar cap al camp de refugiats.

Aquí i allà la gent havia començat a aplegar-se per menjar i beure. L’olor de llet cremada es barrejava amb la pestilència de les latrines. Pertot arreu es podia veure la tela blava de l’ONU. La feien servir per a moltes coses, com a cortines, caçadores, llençols. Centenars de tendes blanques de la Creu Roja s’agitaven amb el vent que bufava per sobre la plana.

La Penélope va anar amb la Jane cap a la tenda grossa d’atenció mèdica. La llum del sol es va tornar grisa a través de la tela blanca. La Jane mirava la secció de cirurgia a través de la finestra de plàstic.

—Les meves infermeres s’han convertit en bones cirurgianes —va dir ella, tranquil·la—. Es dediquen a l’acupuntura i a les operacions senzilles. Totalment per compte propi.

Dos nois d’uns tretze anys van portar a la tenda una caixa de cartró vella amb benes i la van col·locar amb compte al costat d’altres caixes. Van acostar-se on era la Jane, ella els va donar les gràcies i els va dir que haurien d’ajudar la dona que acabava d’arribar, que necessitarien aigua per netejar-li les ferides.

Els nois van marxar i molt aviat van tornar amb grans ampolles de plàstic plenes d’aigua.

—Aquests van pertànyer a la milícia àrab —explicava la Jane fent un senyal amb el cap cap als nois—. Però ara tot està quiet. Amb la falta de munició i d’armament hi ha un cert equilibri, la gent gairebé no sap què ha de fer, molts han començat a ajudar-nos aquí. Tenim una escola de nens i a la classe hi ha més joves de la milícia.

Una de les dones de les lliteres es lamenta i la Jane s’afanya cap a ella i li acaricia el front i les galtes. Semblava que no tingués més de quinze anys però es trobava en un estat avançat de gestació i li havien amputat un peu.

La Penélope va treballar al costat de la Jane durant tot el dia, va fer tot el que ella li deia, no va preguntar res, ni va parlar de res, va fer tot el possible per aprofitar totes les aptituds mèdiques de la Jane, per ajudar el màxim de gent possible.

Un home africà d’uns trenta anys amb una bonica cara i espatlles musculoses va apressar-se cap a la Jane amb una capseta blanca.

—Trenta noves dosis d’antibiòtics —va dir somrient.

—N’estàs segur?

Va fer que sí amb el cap, somrient.

—Bona feina.

—Aniré a fer una mica més de pressió a en Ross, va dir que aquesta setmana aconseguiríem una caixa amb instruments per mesurar la pressió sanguínia.

—Et presento en Grey —va dir la Jane—. De fet és mestre, però sense ell jo no me’n sortiria.

La Penélope va allargar la mà i es va trobar amb la mirada juganera de l’home.

—Penélope Fernández —va dir ella.

—Tarzan —es va presentar amb una encaixada de mans fluixa.

—Va voler que li diguéssim Tarzan quan vam arribar aquí —va riure la Jane.

—Tarzan i Jane —va somriure ell—. Sóc el seu Tarzan.

—Al final vaig estar d’acord que li podríem dir Greystoke —explicava la Jane—. Però tothom pensa que és massa dur dir-li així, per això ens agrada anomenar-lo Grey.

De sobte un camió toca el clàxon fora de la tenda i tots tres corren cap a fora. La pols vermellosa del camí s’arremolina al voltant del vehicle rovellat. Al damunt de la plataforma oberta hi havia set homes estirats als quals havien disparat. Venien de l’oest, d’un poble on s’havia produït un tiroteig al voltant d’un pou. La resta del dia es van dedicar a realitzar operacions urgents. Un dels homes va morir. En un moment donat en Grey va aturar la Penélope. Va oferir-li aigua. La Penélope, estressada, només va sacsejar el cap, però ell va tornar-li un somriure tranquil i li va dir:

—Tens temps de beure.

Ella li va donar les gràcies, es va beure l’aigua i després va ajudar-lo a aixecar un dels homes que havia estat tirotejat i el van posar en una llitera.

Al vespre, la Penélope i la Jane seien esgotades al porxo d’una de les barraques menjant un sopar tardà. Encara feia molta calor. Xerraven i miraven a fora el carrer entre les cases i les tendes, la gent que duia a terme les últimes feines del vespre mentre es feia fosc.

Quan es va fer de nit un silenci ominós es va escampar pertot arreu. Primerament la Penélope va sentir gent que es retirava, el cruixit de les latrines i moviments aïllats en la foscor. Però aviat tot es va calmar completament, no cridaven ni els nens més petits.

—La gent encara té por que les tropes Janjaweed passin per aquí —va dir la Jane mentre recollia els plats.

Van entrar a dins, van tancar amb pany i forrellat la porta del carrer i van rentar els plats plegades. Es van dir bona nit i la Penélope va anar cap a l’habitació de convidats, la que estava al fons del passadís.

Dues hores més tard es va despertar sobresaltada. S’havia adormit vestida i ara estirada escoltava la nit poderosa de Darfur. No sabia què l’havia despertat. El cor se li va anar calmant de nou quan de sobte va sentir un crit que venia de fora. La Penélope va aixecar-se, va anar cap a la finestra enreixada i va mirar a fora. La llum de la lluna il·luminava el carrer. Una conversa estressada tenia lloc en algun indret. Hi havia tres adolescents que caminaven pel mig del carrer. Sens dubte pertanyien a la milícia Janjaweed. Un d’ells tenia un revòlver a la mà. La Penélope va sentir que deien que matarien esclaus. Un home gran africà que normalment feia moniatos fregits i els venia per dues piastres ja seia a la seva manta a fora d’un magatzem de l’ONU. Els nois van anar cap a l’home i van escopir-li. El noi prim va aixecar el revòlver i va disparar a l’home vell directament a la cara. El soroll del tret va fer un ressò estrany entre les cases. Els nois van cridar, van agafar uns quants moniatos, van fer quatres mossegades i d’una puntada de peu van fer anar a parar els moniatos a la pols del camí del costat de l’home mort. Van marxar, mirant al seu voltant, van fer un gest cap endavant i van continuar en direcció a les barraques on s’estaven la Penélope i la Jane. La Penélope recorda com es va aguantar la respiració quan els va veure caminar feixugament pel porxo, parlar irritats els uns amb els altres i colpejar la porta.

La Penélope esbufega intentant agafar aire i obre els ulls. Es deu haver quedat adormida al sofà de l’Ossian Wallenberg.

Un tro es fon, esmorteït i crepitant. El cel s’ha enfosquit.

En Björn és a la finestra i l’Ossian xarrupa el seu whisky.

La Penélope mira el telèfon. No ha trucat ningú.

La policia marítima ja hauria d’arribar aviat.

Els trons es van acostant precipitadament. El llum del sostre s’apaga. El ventilador de la cuina s’atura, hi ha hagut un tall de subministrament elèctric. Se sent tamborinar a la teulada i de sobte comença a ploure a bots i barrals.

El mòbil es queda sense cobertura.

Els llamps il·luminen tota l’habitació i van seguits de trons potents.

La Penélope es reclina enrere escoltant la pluja, sent l’aire fred a través de la finestra, torna a adormir-se, però en Björn la desperta en dir alguna cosa.

—Què? —pregunta ella.

—Un bot —repeteix—. Un bot de la policia.

S’aixeca ràpidament i mira cap a fora. Sembla que l’aigua bulli amb l’enorme tromba d’aigua. El bot gros ja és molt a prop, va de camí cap al pont. La Penélope mira el telèfon. Continua sense tenir cobertura.

—De pressa —diu en Björn.

Ell intenta posar la clau al pany de la porta de la terrassa. Les mans li tremolen. El bot de policia llisca cap al pont i fa sonar la sirena.

—No entra —diu en Björn amb veu forta—. No és la clau correcta.

—Oh, oh, oh —somriu l’Ossian i treu les seves claus—. Llavors ha de ser aquesta d’aquí.

En Björn agafa la clau, la posa al pany, i sent el so metàl·lic que fa el pany en girar.

És difícil veure el bot de policia amb aquesta pluja. Ja comença a allunyar-se del pont quan en Björn aconsegueix obrir la porta.

—Björn —crida la Penélope.

Els motors fan una remor sorda i es forma una escuma blanca darrere del bot, en Björn fa senyals amb la mà i corre tan de pressa com pot sota la pluja pel camí de grava que porta a la platja.

—Aquí dalt —crida ell—. Som aquí!!!

A en Björn li regalima l’aigua per sobre les espatlles i els malucs. Baixa cap al pont i veu com el motor del bot frena amb una detonació palpitant sota l’aigua. A la coberta de popa hi ha una bossa amb equipament de primers auxilis. A través del parabrisa pressent que hi ha un policia. Els llamps il·luminen el cel. Detonen de manera eixordant. El policia de darrere de la finestra sembla que estigui parlant pel walkie-talkie. La pluja rebota contra el sostre del bot. Les onades peten a la platja. En Björn crida i fa senyals amb els braços. El bot retorna lleugerament i el costat de babord colpeja el pont.

En Björn s’aferra a la borda mullada i puja a bord de la coberta de proa, baixa ajudant-se amb les mans i els peus pel passadís profund que condueix a una porta metàl·lica. El bot es gronxa sota les onades encrespades. Ell es balanceja, obre la porta metàl·lica pesada i hi entra.

El primer que veu en Björn és un policia amb la pell bronzejada estès a terra amb una contusió al front. Té els ulls completament oberts. Un bassal de sang gairebé negra s’escampa per sota d’ell. En Björn respira ràpidament, mira l’espai fosc entre l’equipament policial, impermeables i revistes de surf. Sent una veu a través del soroll del motor. És l’Ossian Wallenberg que crida alguna cosa des del camí de grava mentre s’apropa al pont coixejant amb un paraigua groc sobre el cap. En Björn sent com el pols li palpita a les temples i entén el seu error, comprèn que ha caigut en un parany. Veu esquitxades de sang a la part interior del parabrisa i a les palpentes troba la maneta de la porta. Les escales cap a la cabina cruixen, es gira i veu el perseguidor com puja en la foscor. Va vestit de policia i fa cara d’alerta, gairebé de curiós. En Björn veu que és massa tard per fugir. Arreplega un tornavís de la prestatgeria de sobre el banc d’eines per defensar-se.

El perseguidor s’agafa al passamà de l’escala, puja a la cabina de comandament, parpelleja a la forta llum i dirigeix la mirada cap al parabrisa i la platja. La pluja peta contra el vidre de la finestra. En Björn es mou ràpidament apuntant-li el tornavís al cor, avança endavant a empentes i rodolons sense entendre què passa. Les espatlles li tremolen. En Björn no es nota el braç a causa d’un cop rebut en diagonal. Té la sensació d’haver-lo perdut. El tornavís cau a terra dringant darrere la caixa d’eines d’alumini. El perseguidor li agafa el braç mort, l’estreba, li torça el cos endavant, li sega les cames amb una puntada de peu que intensifica la força de la caiguda d’en Björn, que va a parar de cara a terra i es colpeja amb el peu del taulell de comandament. Es trenca el coll amb la col·lisió emetent un so esmorteït i crepitant. No sent res, però veu unes espurnes estranyes, petites flamarades que salten en la foscor, i que cada vegada es mouen més lentament i aporten una sensació de plaer en augment. La cara d’en Björn s’estremeix lleugerament i al cap de pocs segons mor.