44
La carta

En Joona llegeix el primer correu, resta dret immòbil durant una estona, obre els altres correus, els llegeix dues vegades i se’n va cap a la Saga Bauer, que encara és a l’habitació de la música.

—Ha trobat alguna cosa? —pregunta ella.

—Sí… el dos de juny —comença en Joona—, en Carl Palmcrona va rebre un correu d’en Björn Almskog al seu ordinador, via una adreça anònima, on li feia xantatge.

—O sigui que tot té a veure amb un xantatge —sospira ella.

—No n’estic segur —contesta en Joona.

Aquest continua explicant els últims dies d’en Carl Palmcrona. Juntament amb en Gerald James, del Consell Superior d’Investigacions Científiques de Suècia, en Palmcrona va visitar la fàbrica d’armament de Silencia Defence a Trollhättan. És molt probable que no llegís el correu fins que no va arribar a casa cap al vespre, ja que no va contestar fins a les 18.25 h. En aquell correu, en Palmcrona advertia que el xantatge podria portar greus conseqüències. A l’hora de dinar de l’endemà, en Palmcrona va enviar un segon correu al xantatgista on expressava completa resignació. Després d’allò és quan presumptament va lligar la soga al sostre i va demanar-li a la majordoma que el deixés sol. Un cop va marxar, ell va engegar la música, va anar cap a la petita sala, va col·locar la seva cartera per la part alta, s’hi va enfilar, es va posar la soga al voltant del coll i va tombar la cartera. Poc després de la seva mort va arribar el segon correu d’en Björn Almskog al servidor d’en Palmcrona i el tercer el dia següent.

En Joona col·loca els cinc correus per ordre damunt la taula i la Saga, al costat seu, llegeix tota la correspondència.

Després de llegir-se els correus dues vegades, la Saga es mira en Joona seriosament i li diu que l’intercanvi de correus conté la clau de tota la tragèdia:

—En Björn Almskog vol vendre una fotografia compromesa a en Palmcrona. És obvi que en Palmcrona sap que la fotografia existeix i que el seu significat és molt més greu del que en Björn suposa. En Palmcrona l’adverteix, no té cap intenció d’oferir-li diners, però sembla creure que la simple existència de la foto representa un perill per a tots dos.

—Què va passar? Què en pensa, vostè? —pregunta en Joona.

—En Palmcrona esperava una resposta, o bé per correu electrònic o per correu postal —diu la Saga—. En veure que la resposta no arribava, va tornar a escriure un segon correu on deia que tots dos moririen, en Björn i ell.

—I després es va penjar —diu en Joona.

—Quan en Björn va anar al cibercafè i va llegir el segon correu d’en Palmcrona «Ara ja és massa tard, tots dos morirem, tu i jo», es va espantar i va contestar que faria el que en Palmcrona li digués.

—Sense saber que en Palmcrona ja era mort.

—Exactament —diu ella—. Ja era massa tard i tot el que va fer després d’allò va ser en va.

—Sembla que després del segon correu d’en Palmcrona va actuar empès pel pànic —diu en Joona—. Va cancel·lar els seus plans de xantatge, només volia sobreviure.

—Però el problema era que la foto estava enganxada al vidre de la porta de la Penélope.

—Fins que ella no va anar als estudis de televisió per al debat ell no va trobar l’oportunitat per anar a buscar la foto —continua en Joona—. Ell s’esperava a fora, va veure la Penélope que desapareixia amb taxi, es va afanyar i va entrar, es va trobar la nena al replà, va entrar a l’apartament ràpidament, va arrencar la foto de la porta, va agafar el metro, va enviar la foto a en Palmcrona i un correu, va tornar al seu pis a Pontonjärgatan 47, va agafar l’equipatge i un bus que el va portar a Södermalm i es va apressar cap al iot, que era a Långholmen.

—Així doncs, què li fa pensar que es tracta d’alguna cosa més que un xantatge normal?

—L’apartament d’en Björn estava completament calcinat per un incendi que es va produir tres hores més tard que hi anés ell —diu en Joona—. Els experts en incendis estan totalment convençuts que va ser la planxa d’una veïna la causant del foc, però…

—Jo ja no crec en coincidències pel que fa a aquest cas —diu la Saga.

—Jo tampoc —somriu en Joona.

Es miren una altra vegada l’intercanvi de correus i en Joona assenyala els dos correus d’en Palmcrona.

—En Palmcrona devia estar en contacte amb algú entre el primer i el segon correu —diu ell.

—El primer correu conté un avís —diu la Saga—. El segon diu que ja és massa tard, que tots dos moriran.

—Crec que en Palmcrona va trucar a algú quan va rebre el correu del xantatge, tenia por de morir, però va esperar a trobar ajuda —diu en Joona—. Quan va entendre que no hi havia possibilitat de salvar-se, va escriure el segon correu, en el qual simplement va deixar constància que moririen.

—Farem que examinin la seva llista de trucades —diu la Saga.

—L’Erixon ho farà.

—Què més?

—Hem de comprovar qui és la persona que en Björn anomena en el seu primer correu —diu en Joona.

—Raphael Guidi? —es pregunta la Saga.

—El coneix?

—Tothom l’anomena Raphael, com l’arcàngel —diu la Saga—. És un home de negocis italià que fa negocis amb armament a l’Orient Mitjà i a l’Àfrica.

—Comercia amb armes —diu en Joona.

—En Raphael ha estat en actiu durant trenta anys i ha creat un imperi privat, però no crec que hi estigui involucrat. La Interpol no ha tingut mai cap relació amb ell, només hi ha hagut sospites però res més.

—És estrany que en Carl Palmcrona es trobés amb en Raphael? —pregunta en Joona.

—Al contrari —contesta ella—. És part de la seva feina, encara que un pensi que no és gaire apropiat brindar amb xampany.

—Però no és cap cosa per la qual un s’hagi de treure la vida, cometre un assassinat —diu en Joona.

—No —somriu ella.

—En aquest cas, doncs, la foto havia d’haver contingut alguna cosa més, quelcom perillós.

—Si en Björn va enviar la foto a en Palmcrona, hauria de ser aquí, al seu apartament —diu la Saga.

—Ja he mirat si hi havia correu a l’armariet i…

De sobte ell es queda callat i la Saga se’l mira.

—Què passa? En què pensa? —pregunta la Saga.

—Només hi havia cartes personals, a l’armariet, no hi havia publicitat, ni factures —diu ell—. El correu ja havia estat classificat un cop va arribar aquí.